El petit comerciant ja no és només un esclau del seu negoci, que passa comptes a mà i aprèn dels seus avantpassats. Ara és un empresari, amb tots els ets i uts, que lluita contra les grans superfícies i el comerç digital. La competència és ferotge, però les botigues de barri de Barcelona estan aconseguint sobreviure. Sens dubte, una fita a destacar. El sector celebra aquest divendres el Dia Europeu del Comerç de Proximitat, una iniciativa pionera que vol reivindicar un model comercial que és “únic a Europa” i que s’ha erigit en “antídot” de la manera de fer de l’extrema dreta. Així ho veu el president de la Fundació Barcelona Comerç, Pròsper Puig, que rep el TOT Barcelona a la seva botiga de Sant Andreu. Encara amb l’ascens de categoria del CE Europa al cap, pateix per com acabarà el play-off el seu Sant Andreu. Un home dels que en diuen realista, que també fuig del “romanticisme” amb què es tracta el petit comerç i que demana “eines” per poder competir millor.
Divendres els comerciants heu decidit transformar el Dia d’Europa en un homenatge al comerç de proximitat. És més important que mai reivindicar aquest model?
És important que ho fem. Nosaltres ens vam adonar preparant un projecte per crear la Capital Europea del Comerç de Proximitat. Això ens va fer obrir els ulls: aquí tenim una realitat comercial que s’allunya molt d’altres formats a escala mundial. No té res a veure amb el que veiem a les pel·lícules, que bàsicament és el model americà. Però nosaltres veiem el comerç diferent, creiem que socialitza molt la ciutat. Avui en dia, ciutat i comerç van junts. I aquesta realitat encara es veu més al sud d’Europa. Fem una tasca d’apropar-nos al nostre veí, que alhora és el nostre client. Per això al centre i sud d’Europa ens envegen, perquè allà el comerç es concentra al centre de la ciutat, i això les fa més inhòspites. Tenen moltíssimes zones residencials, però aquesta riquesa que pot donar el comerç l’han perduda. Per això vam demanar celebrar el Dia del Comerç Europeu. Volem que sigui una crida a mantenir-ne el model, més ara que ens envaeixen corrents d’ultradreta tan poc empàtiques amb la gent.
Vol dir que el petit comerç són un antídot contra l’onada reaccionària d’extrema dreta que hi ha al món?
Sí, totalment. Som un antídot contra aquesta percepció que tot serveix, encara que sigui deixant les persones de banda. Per a nosaltres, el valor més important que tenim és el nostre client i això és molt important. Ho vam notar amb la pandèmia: tothom es va adonar que tenies al costat algú que t’ajudés o que tindries problemes molt greus. I no cal anar-se’n tan lluny. Fa quatre dies, que va haver-hi una apagada general, als comerços entraven veïns a demanar si podies donar-li dos talls de carn, perquè no tenien efectiu. Evidentment, som empreses, però anem més enllà d’això: estem al costat del nostre veí i com més dificultats hi ha, més ho estem.
En canvi, sobretot a Europa, l’extrema dreta no para de créixer. Creu que té la força suficient per acabar amb el sector?
Nosaltres sempre hem estat molt crítics amb aquest neoliberalisme que va contra les persones. No tot s’hi val. De vegades legislar és pitjor que no fer-ho, però també hi ha moments en què s’han d’ordenar les coses. Jo crec que el mercat no ho ordena tot, per tant, crec en un cert equilibri de format. Evidentment, tots hi cabem, tots hem de fer negoci, tot és bo, però amb mesura. Cec que nosaltres som l’equilibri. Nosaltres diem que no, que no tot val per fer diners. És evident que el primer de tot és la sostenibilitat econòmica dels negocis, perquè si no hauràs d’abaixar la persiana. Però els treballadors del sector han de tenir salaris justos, horaris justos. Les persones som els que generem l’activitat econòmica.
Els darrers anys hem viscut el tancament de molts negocis històrics. Vostè mateix deia ara que el més important és que el negoci sigui viable econòmicament. S’ha establert una idea massa romàntica del comerç de proximitat?
Crec que sí. Entre aquest romanticisme i la realitat hi ha un tros que hauríem d’explorar. És a dir, preservar un establiment perquè hi ha estat tota la vida i ha fet aquella oferta és absurd. El consumidor és sobirà i al final, si aquella oferta no casa amb el que demana el client, morirà igualment. Ho hem vist aquí mateix a Sant Andreu, amb el tancament del Versalles. La gent té una idea de nogic al cap, però darrere d’aquesta filosofia d’establiments, que és cert que ens enamoren, hi havia persones que eren esclaus d’aquell negoci. Estem parlant d’això, de famílies que al matí s’aixecava el pare, després incorporava el fill, la mare al migdia cuinava, i més tard, a tarda, venia el tiet. Tota la família esclavitzada durant 14 hores al dia a un establiment perquè el clinet acabi satisfet. Això és un pensament romàntic d’una cosa que ja no hi és ni tampoc tornarà. Entre aquest romanticisme absolut i el tancament del local, segurament pot haver-hi una evolució del negoci que ens porti a un altre tipus de servei, perquè evidentment el servei no serà el mateix, però preservarà que el negoci estigui obert. Hem de trobar aquest equilibri.
Aquesta idea romàntica del petit comerç contra les grans superfícies, un David contra Goliat, ha impedit fet anàlisis més realistes?
Segurament. Els darrers anys ha aparegut un actor rupturista que va més enllà de la competència de les grans superfícies. En aquesta lluita ha romput amb molta força el comerç digital. Això ha trencat esquemes. Ara la divisió quasi és entre compra presencial i compra en línia. I si la competència és imbatible -un Amazon o un Ikea- és molt difícil que un negoci, per gran que sigui, hi pugui fer res. Quan la teva competència és una Ikea, els grans també pateixen. Quan la teva competència és Decathlon, els grans del món de l’esport també pateixen. Quan tens una competència tan bèstia pateix tothom.
I en aquest nou context tan ferotge, com sobreviu una botiga de barri?
A Barcelona encara es valora la compra presencial. Hi ha un model català de comerç, fins i tot un model mediterrani. Hi juga molt a favor nostre el clima. Si ja estem al carrer i ens agrada passejar, què millor que fer-ho acompanyat de botigues que et fan badar, que hi entra gent que coneixes, que segurament darrere del taulell també interacciones amb coneguts. És una manera de viure, no m’imagino els carrers més comercials de Barcelona amb totes les persianes baixades, és que la gent no passejaria.
Barcelona Comerç sempre ha fet molt d’èmfasi en la digitalització de les botigues com un element clau de supervivència. És la manera de sobreviure al creixement de les plataformes?
Sense cap mena de dubte és un dels principals problemes. Jo, aquí a la botiga, tinc ordinadors, estic digitalitzat. I d’això parlem. Tothom ha de saber quins són els seus marges i quines són les seves despeses. Ja no és tant un servei al client, que també li pots acabar donant, fent-li més fàcil la compra, però és absurd voler competir amb Amazon en un marketplace, avui i fa deu anys. Ara bé, tu necessites eines digitals per gestionar el teu negoci cada vegada més perquè això et fa prendre bones decisions empresarials. Una cosa són les percepcions i una altra cosa és que jo pugui saber amb exactitud quants quilos d’un producte venc al dia o a la setmana. I després, per facilitar la compra dels clients. Però no parlem d’obrir una botiga on-line, sinó de poder-te comunicar per mail o per WhatsApp. Són coses senzilles, però és que estem a les braceroles de la digitalització.
També es parla molt de la manca de relleu generacional. Aquest és el segon gran problema del petit comerç de Barcelona?
La manca de relleu i la manca de personal, els dos. S’estan tancant empreses que funcionen perquè no hi ha relleu. A Catalunya no formem gent en el món del comerç i així és impossible que una persona vulgui esdevenir un comerciant, que no deixa de ser un empresari. Aquest és el problema. Tenim molta gent que s’incorpora al món del comerç mentre no trobo una altra cosa, mentre no sap què fer. Persones que quan estudien se’n vam els cap de setmana a obrir quintos [de cervesa]. No és una persona amb formació per estar darrere d’un taulell.
És una situació similar a la que tenen el cuiners i, en canvi, en aquest sector sí que hi ha demanda.
Tenen horaris fins i tot pitjors. Aleshores, què està fallant al comerç? No és un problema dels salaris, perquè els salaris no sçon tant difernets als de la indústria. I tampoc un tema d’horaris, que són adaptables. Ja no parlem d’aquells horaris que no s’acabaven mai. El problema és de formació professional. Es formen coses que segurament no tenen cap sortida professional de veritat en el món laboral i, en canvi, tot el que són oficis alimentaris; fleques, pastissers, carnissers, peixaters, que tenen un futur garantit, no. Nosaltres continuem pensant que el món del comerç ha sigut un ascensor social i que encara podria ser-ho. Només és voluntat de voler que així sigui.
Entrem en política. Jaume Collboni governa en minoria i sembla que ho farà durant tot el mandat. El comerciant veu diferències entre la política que està aplicant ara en solitari que la que aplicava quan governava amb Colau?
A veure, abans tampoc era una coalició. Allò eren dos departaments estancs; els comuns es dedicaven a les seves coses i els socialistes a les seves. El PSC va estar en promoció econòmica durant els governs de Colau i jo diria que va fer una política molt similar a la d’ara. Després sí que és cert que hi havia alguna declaració de l’alcaldessa, dient que no sé què, però si t’hi fixes, els socialistes van acabar aplicant bastant el seu model.
En alguna cosa es notarà, per petita que sigui.
Que tenim un govern en minoria, i això és problema. Hi ha molta bona voluntat, però la meva sensació és que no s’arriba a tot. Quan tens uns regidors que toquen tants àmbits és molt difícil que estigui pendent de tot. Seria bo que hi hagués un govern més ampli.
Li falten mans, a Collboni?
I sobretot que no és mateix les decisions que pren un gerent o un director que un polític. Governar en minoria té un peatge: tires coses endavant, però la relació que ara tenim amb l’Ajuntament no és la que teníem abans, no és tan fluida com abans. Perquè tothom va molt atropellat. No és allò d’abans que tenien temps i seiem a veure quins problemes hi ha… Tot va molt pautat, perquè hi ha el temps que hi ha i són els que són.
Quines són aquestes reclamacions que Collboni no està abordant?
A veure, hi ha una part és totalment ideològica, no de mans. A nosaltres no ens agrada que es prioritzi tant el centre de Barcelona. És importantíssim i irradia riquesa tot el centre, però s’han de descentralitzar els actes de ciutat.
Parla de l’encesa de llums de Nadal, que va tornar al passeig de Gràcia després d’uns anys descentralitzades.
Amb això vam ser molt crítics i l’alcalde ho sap. Jo no vaig voler anar a la roda de premsa. Hi havia un pacte no escrit que intercalava l’encesa, un any en algun territori de Barcelona Oberta -associació comercial que agrupa eixos turístics i del centre- i un altre en algun territori de Barcelona Comerç. Quan va ser el centenari del passeig de Gràcia, es va fer passeig de Gràcia; quan l’atemptat es va fer a les Rambles. Nosaltres ja ens n’avenim, però home, no cal fer del passeig de Gràcia una icona de l’encesa de llums. I, en canvi, això, a qualsevol altre barri, és la festa més gran en dècades en aquell territori. És important portar actes de ciutat als barris i fer-los valdre.
Com veu la política de grans esdeveniments de Collboni?
Jo estic a favor del turisme i dels grans esdeveniments, però hem de pensar també en el ciutadà, que també es mereix un tracte especial, que per això és el que paga els impostos. A vegades sembla que el mateix ciutadà de Barcelona sigui un ciutadà de segona a casa seva.
Està prioritzant massa, aquests esdeveniments, creu?
A veure… jo hi estic d’acord, però no sé si s’ha de fer la cloenda de la Copa Amèrica al passeig de Gràcia la Fórmula 1 al passeig de Gràcia els llums de Nadal al passeig de Gràcia… jo crec que no s’han de concentrar tots al centre de la ciutat. Però al final això és una visió política.
Les dues principals associacions de comerç de la ciutat són Barcelona Oberta i Barcelona Comerç, que tenen visions diferents de com gestionar la ciutat. Estan tan lluny l’una de l’altra com sembla des de fora?
Només hi ha un tema que ens diferencia. Només un: les obertures. Hi ha una llei de comerç que és claríssima i diu que qualsevol establiment de menys de 300 metres quadrats que no és una franquícia que no està en un centre comercial pot obrir. És a dir, el 95% dels comerços de la ciutat poden obrir, per la qual cosa, en el nostre cas, no pensem que calgui ampliar encara més l’horari comercial i obrir més festius dels ja acordats.
Barcelona Oberta ha demanat, en alguna ocasió, que el període d’obertura, que ara es restringeix a uns mesos concrets d’estiu, s’ampliï també a la Setmana Santa. Tem que això beneficiï només els centres comercials?
I els establiments de luxe i prou. Perquè, si ho analitzes bé, veus alguns carrers cèntrics on no obre cap establiment de proximitat, entens? Estem parlant bàsicament de centres comercials i botigues de luxe.
Aquesta ordenança d’obertures està blindada fins al 2027. Tem que acabi modificant-se?
Hi ha una sentència que diu que no cal renovar-la. És a dir, que si no es renova, la norma queda tal com està ara. I si es fes un canvi, només es podria ampliar els dies d’obertura, no disminuir.
Amb més motiu la carpeta, si més no el debat, tornarà a obrir-se de cara al 2027. Creu que serà difícil trobar un nou acord?
Nosaltres [Barcelona Oberta] estem a màxims. L’any passat es van obrir 31 diumenges i festius, són cinquanta-dues setmanes l’any, més de la meitat. No podem dir que Barcelona és una ciutat tancada, només ho fa en moments determinats l’any. Ves a Vitòria, per exemple, està tot tancat. I escolta’m, el turista, a més a més, no dorm una nit a Barcelona. I fins i tot els creueristes obrint des dels 12 fins a les 8, poden comprar-ne. Jo crec que no perdem cap oportunitat de negoci. És amb l’únic que ens diferencia amb Barcelona Oberta.
I amb les associacions veïnals com és la relació?
Aquí sí que depèn de cadascun dels eixos. Allà on hi ha molta restauració, la relació és més complicada, allà on hi ha més equilibri, tot és més fàcil. Aquí a Sant Andreu sempre hem arribat a acords. Parlo d’aquí i puc parlar d’altres llocs. Però és que de vegades no ens posem d’acord ni entren del comerç.
Ara s’està negociant una modificació del Pla d’Usos de Sant Martí. Una de les lluites principals dels veïns és que hi hagi varietat comercial.
Jo estic a favor dels plens d’usos, però tenen un problema gravíssim, que és la falta de celeritat per part de l’administració de modificar-los. Per exemple, quan vaig pactar el Pla d’Usos d’aquí de Sant Andreu amb la Janet Sanz -aleshores regidora d’urbanisme- i amb la Laia Ortiz -regidora-, limitar segons quin tipus de llicència al carrer Gran tenia el seu què. Però aquí el problema ve quan no s’està avaluant quin és l’efecte negatiu que està donant el pla a partir d’un cert moment. Tres anys després d’aquell pacte, alerto que anem a fer un mercat municipal nou i els operadors que s’hi volien instal·lar al voltant no poden perquè les llicències d’alimentació estan suspesos. I va passar el que ja sabien que passaria: es va inaugurar el mercat, les botigues de fora estaven tancades i va ser un desastre el mercat i les botigues. Aquest és el problema, que s’aprova un pla d’usos i ningú en fa un seguiment.
Els darrers mesos hi ha hagut un moviment global que hem vist sobretot amb els pagesos, de crítica a l’excés de burocràcia. És un problema que també tenim a Barcelona?
Nosaltres ens queixem sobretot de la quantitat de reglamentació que hi ha a complir. És una passada. I després de la manca de celeritat de la part de l’administració, que ens donin resposta a les coses que passen. A vegades surt publicat: “No sé quina botiga tanca tres mesos després d’obrir”. Clar, però és que aquesta botiga potser fa sis mesos que va demanar una llicència
Abans comentava que un govern en solitari era un problema polític. També és més lent, burocràticament.
Clar! És aquest el problema. El que els hi demanem és justament al revés, a dir, que ens ho facin fàcil. I després hi ha un altre aspecte, perquè els papers no els signen els polítics, els signen tècnics. Tinc la impressió que el funcionari fa anys que s’ha empoderat i avui en dia són els que gestionen, per a bé i per a mal les administracions. Els polítics marquen les directrius, però l’ascendència que tenia el polític fa 15 o 20 anys sobre els tècnics i funcionaris no la té avui. No la té avui.
Els falta carisma als polítics?
A mi m’és molt fàcil arribar a coses amb els polítics. Quan expliques les coses pots arribar a acords. Però després, això, com es baixa? Els problemes venen quan s’ha de portar a la pràctica, moltes vegades.
Podria posar algun exemple?
Qualsevol tema urbanístic. És un escàndol. I no és d’ara. A la Colau, potser fa 4 o 5 anys, vaig portar una memòria de queixes de veïns que tenien problemes d’una llicència d’una obra o d’una obertura d’un establiment. Després ens preguntem per què la gent no es tira a la piscina. Barcelona és un problema: per a tirant endavant qualsevol cosa, a escala normativa, és un problema gravíssim. Catalunya també ho és, però Barcelona més. I això no té molt a veure amb el color polític. Ens hem tornat molt professionals i tot és molt pautat, hi ha molta normativa sobretot.
Acabem parlant de la capitalitat. És un projecte que heu batallat molt a Europa i que ara Brussel·les, no només l’ha validat, sinó que també l’ha dotat de pressupost. També dona per fet, com gairebé tothom, que Barcelona serà la primera Capital Europea del Comerç de Proximitat?
Jo ja no dono res per fet. Em pensava que les administracions catalanes eren lentes, però vaig que les europees igual. El projecte de la capitalitat ja està adjudicat i s’està redactant. Tenim el compromís de l’Ajuntament i de la Generalitat que la ciutat s’hi presentarà. Seria just, aconseguir-la perquè és un projecte que hem dissenyat els comerciants barcelonins.
I aquesta capitalitat serà de caràcter simbòlic o servirà per a alguna cosa més?
Sempre se’ns ha acusat d’una cosa: que hem tingut poca ciència sobre el comerç. D’aquest any de jornades i trobades hauria de sortir molts indicadors i molta clarividència de què és realment el comerç de proximitat. És el que deia abans el comerç és un ascensor social de molta gent que veu en ell l’única sortida laboral. Avui en dia aquesta ja no és la visió que hi ha del comerç, ara és una microempresa, una mitjana empresa i fins i tot una gran empresa i necessitem formació empresarial. D’aquesta capitalitat ha de sortir sapiència per no fracassar tant. Perquè en aquest món hi ha molt més fracàs que èxit.
