“Quan pagues els teus impostos, els teus impostos tornen. Amb aquella mestra que et marcarà per a sempre, amb les ajudes per emprendre, tornen quan hi ha una emergència, quan necessites ajuda fins i tot per arribar al mínim, quan aconsegueixes la beca que t’obrirà portes, tornem amb el permís de paternitat per estar allà on vols estar…”. És la campanya de sensibilització de l’Agència Tributària espanyola, que vol fer valdre la importància de pagar impostos per rebre serveis públics. Sanitat pública, educació pública, prestacions socials, transport… però hi ha una cosa que, per molts impostos que es paguin, no es considera un servei públic: morir-se. A més, la mort es considera des del punt de vista fiscal un luxe. Tots els serveis relacionats amb la mort, des del tanatori fins al cotxe fúnebre, passant pels recordatoris o les pastetes i el cafè que s’ofereixen a les sales de vetlla, estan gravats amb un 21% d’IVA. Uns serveis, per cert, que en països com Portugal, Itàlia, Dinamarca, Finlàndia, Irlanda, els Països Baixos i Suècia tenen consideració d’essencials i no tributen. A més de l’Estat espanyol -des que el 2012 el govern de Mariano Rajoy va apujar la tributació dels funerals del 8% al 21%, Grècia, Hongria, Letònia, Estònia, Lituània, Bulgària i Àustria també consideren que morir-se és un luxe.
Però a més, el fet que hi hagi molt poques funeràries públiques a Catalunya i que en zones molt poblades com Barcelona hi operin grans companyies, ha convertit els funerals i el negoci de les asseguradores de decessos en un oligopoli amb preus molt elevats. A tall d’exemple, el TOT Barcelona va calcular amb preus de 2023 que un funeral estàndard a la ciutat, per a quin no tingui cobertura d’assegurança, s’enfila fins als 4.400 euros. Força més dels 2.500 que l’any 2016 comptabilitzava que podria costar un funeral si l’Ajuntament creava una funerària pública, però també un cost molt elevat per a moltíssimes famílies. La mitjana de Catalunya era de 3.750 euros.
Oligopoli en un mercat molt emocional
El mercat dels serveis funeraris està, com ho van estar les telecomunicacions, en el punt de mira dels ens reguladors de la competència. “El sector de la mort és un exemple molt clar d’oligopoli, que l’Agència Catalana de la Competència (ACCO) fa temps que investiga, amb molts problemes de competència, i on les poques empreses dominants fan pagar els preus que volen i on una o dues empreses abusen de la seva posició de domini. Però a més de la posició de domini, en el sector funerari s’hi suma una característica especial que fa més fàcil aquest abús de posició, i és que els usuaris del servei tenen una disponibilitat màxima a pagar el que sigui, perquè es troben en un moment emocionalment vulnerable i no estan per comparar preus, sinó per passar de pressa el tràngol”, explica a aquest diari l’Albert Banal, professor de Competència i Regulació de la UPF. De fet, Banal afegeix que no només hi ha poques funeràries que controlen el negoci, com Áltima i Mémora, que a Barcelona tenen un quasi monopoli, sinó que també tenen al darrere companyies asseguradores de decessos com a accionistes. Per posar un exemple, el 2023, l’asseguradora Catalana Occidente va comprar Mémora, que a la vegada, ja era propietària del 100% de Serveis Funeraris de Barcelona.
Aquest expert reconeix que si bé les autoritats reguladores com l’ACCO (Autoritat Catalana de la Competència) ja intervenen en aquest mercat i fins i tot han imposat multes, també han “permès fusions que segurament no s’haurien hagut de permetre”: “Si creixes orgànicament i tens una posició de domini al mercat, endavant, però si la concentració de poder és per fusions, aquí el regulador hauria d’haver-ho aturat”, sentencia Banal. Recorda que ja hi ha hagut decisions de l’ACCO “sobre l’abús de poder de Mémora – però les multes són insuficients per canviar el comportament d’aquestes empreses, de manera que l’operador continua tenint una posició de domini i imposant preus excessius”. A Barcelona ciutat, Mémora gestiona els tanatoris de les Corts, Sancho de Ávila, Sant Gervasi i el parc funerari de Collserola.
Un Uber, 10% d’IVA, un cotxe funerari, un 21%
“Claríssimament, un funeral és una necessitat, no és un luxe. Se’m fa molt difícil entendre per què des de fa dotze anys s’accepta aquesta tributació com a normal”, diu l’Albert Banal, que posa sobre la taula el segon vèrtex que explica per què morir-se és tan car. D’ençà de l’any 2012, quan es va passar del 8% al 21%, no hi ha hagut debat ni social ni polític sobre aquesta qüestió. A aquesta visió s’hi suma el professor de la UPF Barcelona School of Management Marc Oliveras, que fa veure “situacions macabres com ara que un viatge en taxi estigui gravat amb el 10%, però si qui viatja està mort, paga un 21% o que un càtering en una cafeteria tingui un 10% d’IVA i, en canvi, les pastetes que serveixen al tanatori estan gravades amb un 21%”. A parer d’aquest professor, autor amb Oriol Amat de l’estudi La despesa funerària a la ciutat de Barcelona, la fiscalitat alta és “un argument” de les funeràries per posar preus encara més cars.
A Catalunya hi ha gairebé 300 tanatoris, gestionats per una seixantena d’empreses. Però a la pràctica, entre una desena d’operadors controlen el 70% del mercat. I Mémora i Áltima són els dos grans grups privats que monopolitzen el servei en grans ciutats. Amb les excepcions de Terrassa, Reus i Palma, que tenen funerària pública i ofereixen una alternativa amb preus més baixos davant de grans operadors que també tenen tanatori.
Un negoci que demana una gran inversió
Preguntat sobre les raons per les quals les funeràries públiques -que no vol dir gratuïtes, sinó a un preu inferior al mercat privat- no tenen implantació al país, Oliveras creu que els requisits per començar a operar i els costos de manteniment abonen el terreny per a l’expansió de grans marques i barren el pas a petits operadors, entre els quals un ajuntament: “El sector de la mort és un gran negoci privat que no només implica les funeràries, sinó un gran entramat d’asseguradores, que converteixen aquest mercat en un oligopoli on és pràcticament impossible l’entrada d’operadors que puguin oferir preus més baixos, i en aquest sentit, una funerària pública també ho tindrà més difícil perquè cal fer inversions molt grans per començar en aquest negoci i per mantenir instal·lacions i ser competitius oferint diverses sales de vetlla i serveis cada vegada més complexos”. I ho exemplifica amb el cas de Barcelona: “Obrir un tanatori a Barcelona vol dir obrir diverses sales, tenir un crematori i molts serveis complementaris si vols competir amb Áltima i Mémora, jo diria que a hores d’ara és impossible, i cada vegada més, també en poblacions petites si ja s’hi ha instal·lat algun altre operador. Això sense comptar que el marc regulador poses moltes exigències per obrir un negoci funerari”.
Per altra banda, Oliveras remarca que el fet que hi hagi la percepció social que un funeral és molt car, acaba convertint-se també en un “ganxo” per a les companyies asseguradores de decessos, les quals estan darrere de l’accionariat de les funeràries. “Si tu saps que un funeral val de mitjana a Barcelona uns 4.400 euros, pensaràs que val la pena tenir una assegurança, que paguis poc al mes, perquè si no deixaràs una càrrega a la teva família. Però pensem quant haurà costat el nostre funeral si portem tota la vida pagant d’assegurança de morts o fins i tot el lloguer del nínxol. Moltíssim més”, sentencia.
