Barcelona camina rumb d’Estrasburg per demanar a Europa que es constitueixi la ‘Capital Europea del Comerç de Proximitat’, una proposta que, en cas de ser aprovada, servirà com a impuls pels petits negocis de la ciutat. Així ho creuen fermament a la Fundació Barcelona Comerç, que agrupa gran part dels eixos comercials de la ciutat. Els directius de l’organització consideren que gran part de les polítiques que afecten el comerç es decideixen a les cambres europees. Allà es mira quin comerç ha de tenir el bell continent i s’analitza les diferents realitats. Realitats, com és lògic, que són diferents en cadascuna de les ciutats.
Això vol dir que Barcelona busca assemblar-se a Europa? La qüestió no és ben bé aquesta, ja que la capital catalana apareix com un referent important del sector per a moltes ciutats europees. El clima -com no- i un model de comerç descentralitzat fa que alguns països europeus s’emmirallin en Barcelona. Ara bé, els comerciants barcelonins també miren més enllà de les seves fronteres i prenen d’exemple altres sistemes llunyans.
Com és el comerç de proximitat de Barcelona?
Comencem analitzant Barcelona. La Fundació Barcelona Comerç agrupa 23 eixos comercials i 40 mercats de la ciutat. Només aquesta fundació ja representa el 15% del PIB barceloní. A aquestes xifres cal sumar-li els 23 eixos comercials més que formen Barcelona Oberta, l’organisme que agrupa alguns dels eixos més turístics.
Les xifres evidencien un model d’èxit que agrupa més de 30.000 establiments. Els comerciants, però, no amaguen que encara hi ha punts de millora. És cert que el petit comerç és viu arreu de la ciutat i no només al centre turístic, però també ho és que cada cop costa més mantenir la unió entre els mateixos comerciants. Una de les principals reflexions que va sortir del XIVe Gironate Europe del Commercio e del Turismo -que queda recollida al llibre ‘Fem comerç, fem ciutat, fem Europa’- és la necessitat de “donar a conèixer els avantatges que ofereix estar associat a un eix”.
Els BID britànics
En aquest sentit, els comerciants catalans miren els BID europeus (les sigles de ‘Districte de Millora Empresarial’, en anglès), un model publico-privat que inclou una governança conjunta amb entitats i veïns. El model, però, aquí sempre s’ha mirat des de la distància i la seva implementació genera polèmica. Fet aquest aclariment, quins beneficis podria aportar al teixit comercial de Barcelona? L’eix Coreixample, per posar un exemple, explica a la seva web que el sistema “garanteix la recaptació de fons suficients per dinamitzar i impulsar la zona amb el control tant del sector públic com privat”. Tot i això, el president dels eixos barcelonins, Salva Vendrell, ja avisava abans de la pandèmia que “cal estudiar bé com funcionaria aquest sistema a Barcelona, i que aquests no han de ser una còpia dels models anglesos”.
Els BID ja fa dues dècades que funcionen al Regne Unit. Es van instaurar al 2004 amb la condició que es renovessin cinc anys després. L’expert i consultor econòmic John Griffiths, però, recull al llibre citat anteriorment que “hi ha BID que no van superar la segona votació, la qual cosa suposa que no sempre funcionen i que el grau d’èxit depèn del nombre d’agents, de l’estructura, de la seva gestió i de les empreses que el lideren”.
De fet, al Regne Unit, hi ha veïns que han tingut la sensació que els comerciants només miraven per l’activitat econòmica particular sense pensar en el benefici de la comunitat en qüestió. Per això Griffiths acaba apuntant al fet que els treballadors dels BID han de tenir coneixements tant empresarials com de gestió social.
El model cooperatiu de França
Les grans ciutats franceses són ben diferents a la capital de Catalunya. Així ho ha apuntat la Confederació de Comerciants de França en les darreres trobades de Vitrines d’Europe, l’ens que agrupa diferents eixos de França, Itàlia, Portugal i Espanya. Els francesos consideren que les grans diferències amb Barcelona, una ciutat diferent urbanísticament, fa que sigui difícil comparar models.
Dit això, el model francès s’inspira en els BID canadencs, model que han agafat de referència i han adaptat a les seves necessitats. En aquest sentit, França té una particularitat que no tenen els països anglosaxons ni el Canadà: els comerciants no tenen l’obligatorietat de pagar cap quota. Aquest fet fa que optin per un model cooperatiu que uneix a empresaris, comerços i treballadors, i que està dotat de competències reals.
El turisme com a amenaça?
I també cal mirar a Itàlia, un altre dels països amb qui els comerciants barcelonins tenen molta relació i un dels més semblants pel que fa a clima i turisme. Destaca, especialment, el cas de Florència, una ciutat que fa anys que té els problemes que observa cada cop més de prop Barcelona. Alessando Tortelli explica a l’article ‘Centres històrics i comerç: el cas de Florència’, que la majoria del turisme de la ciutat italiana es concentra al centre, fet que ha apujat molt els lloguers i, en aquestes zones, les petites botigues han desaparegut en favor de les grans marques. Malgrat tot, la població està contenta -diu- amb el turisme, tot i que mira amb preocupació la deriva del petit comerç.
Sigui com sigui, Barcelona té el seu propi tramat i, com ja s’ha explicat en altres ocasions, compta amb un sistema descentralitzat que fa que barris perifèrics com Sant Andreu, Horta o Gràcia comptin amb un teixit comercial igualment fort. Una realitat singular i que no tots els països europeus poden explicar.
