“La punteta”. O “el cop de gràcia”. O “el que ens faltava”. Cada comerciant enfonsat en diu com li passa pel cap, però assenyalen el coronavirus com la causa que els ha acabat de rematar el negoci. En alguns casos, els ha capgirat els plans de seguir funcionant. En d’altres, els ha accelerat la jubilació i els ha enlletgit el comiat. Sigui com sigui, ells són les primeres víctimes comercials d’una crisi que tot just comença. Els que ja no obriran més. El TOT Barcelona ha aplegat prop d’una trentena de casos que es reparteixen per tota la ciutat. Des de Gràcia fins a Sant Martí, passant pel Raval, l’Eixample, Sant Andreu i Sant Gervasi.
La fi d’una botiga de fotografia de Gràcia
Alguns d’aquests comerços que ja s’han vist obligats a tancar són autèntiques institucions al barri. Dos exemples graciencs són Fotografia Lumar i la cansaladeria Els Artesans del 1930. “Ens hem passat 30 anys revelant les fotos de les vacances dels veïns. Si a això li sumes que tant la meva tieta com jo tenim tanta xerrera com vulguis, no cal que et digui els amics que hem fet”, comenta l’Urko Linaza, qui portava el negoci fotogràfic els últims anys. Fa uns 45 anys que van obrir la botiga i els darrers anys, amb la desaparició de l’analògic, s’havien sabut reinventar cap a la digitalització i el disseny gràfic. “Encara venia per la botiga el primer client que vam tenir, el primer que va entrar per la porta fa més de 40 anys”, explica l’home.
El negoci funcionava. “No et faràs milionari, però donava per viure bé”, apunta l’Urko. Ara ell, després d’estar-se “16 o 17 anys” seguint el llegat de la Pepa, tenia el pla de traspassar la botiga al seu germà. Pensaven fer el canvi al març. Tot seguiria igual a Fotografia Lumar però canviaria d’amo. I quan anava rodat, va arribar la crisi sobtada del coronavirus. En aquestes condicions i sense certeses, el germà es va fer enrere. L’Urko, que també és fotògraf i té una nova vida planificada, ho entén. “Tot ha canviat de cop. Ara tot són presses, perquè hem de deixar el local. Sense ingressos, no podem fer res. No hi ha marge. Hi cap la mínima possibilitat que vingui algú les pròximes setmanes i ho salvi? Pot ser. Jo estaria encantat. Però ho veig molt complicat, perquè nosaltres no serem”.
Per ell, que desaparegui aquest comerç –ubicat a la cruïlla de Torrijos i Ramon i Cajal– és deixar que s’apagui una història entre veïns, també. “La nostra manera d’entendre el barri era fer-se amb tothom. Sempre he esmorzat al Pietro i he comprat a l’Abaceria. La meva tieta ha revelat instantànies de clients que jo després els he fet les fotos dels casaments dels tres fills. Així funcionaven les coses”, clou el petit comerciant.
La desaparició de les botifarres de la Josefina
Uns metres més avall, la Josefina Llorenç tampoc no veu cap altra solució que no passi pel tancament. Ella representa la tercera generació d’una família que ha portat aquesta xarcuteria i cansaladeria del carrer Puigmartí des del 1930. “Al setembre faríem 90 anys”, concreta Llorenç. Ella no pateix pel lloguer, el local és propietat de la família, però sí per poder-la tirar endavant. “El coronavirus m’ho ha acabat de complicar tot. Ja sé que podríem obrir, però implicaria posar mampares, estar-se netejant-ho tot, i se m’han ajuntat massa coses”, explica la xarcutera.
La xarcuteria i cansaladeria dels Artesans del 1930, tancada / D.C.
La família a càrrec del negoci s’ha anat morint, els empleats de confiança s’han jubilat i s’ha quedat sola portant la botiga. Ara, amb algun problema de salut, ha decidit que el millor és tancar l’establiment on despatxava des dels 14 anys. “Ja em buscaré la manera de sortir-me’n els pròxims anys”, diu, ara que en té 61. I afegeix: “M’hauria agradat tancar d’una altra manera pels clients, i tant! Però m’he trobat això del coronavirus a sobre i ho he vist clar”.
Els clients, precisament, són els que aquests dies passegen per davant de la botiga i no entenen com és que està tancada. “Fa un mes i mig que vinc a veure si ja han obert i res. Ara hi tornava. Però si em dius que han tancat, ai quina pena! Fa cinquanta anys que els visito i coneixia els pares, també”, diu la Sagrario, veïna de la zona. Els que passen pel carrer, en assabentar-se de la notícia, recorden, gairebé unànimement, les botifarres que s’hi venien.
Una llibreria de Sant Martí de Provençals
També a Sant Martí de Provençals tanca un negoci icònic. La llibreria papereria María González. “Va ser la primera de la rambla Guipúscoa”, diu el Jose, orgullós. Ell ha precipitat la seva jubilació per la crisi del coronavirus. Després de 52 anys en funcionament, pensaven liquidar el negoci a l’estiu, però amb l’arribada de l’estat d’alarma va tenir un nou impuls. Abaixar el teló abans de temps. El 31 de març, concretament.
La papereria del Jose, a Sant Martí de Provençals, amb el cartell anunciant-ne el lloguer / D.C.
“Fa pena acomiadar-se d’aquesta manera”, comenta. Mentre ho explica, però, al seu costat un cartell li recorda l’evidència del comiat: “Es lloga”. Com a últim servei al barri, el Jose assegura que està fent inventari de tot el que li queda a la botiga per mirar què podrà donar de manera solidària a entitats o associacions de la zona.
El Raval, el més castigat
A prop seu, una botiga de sabates també tanca. A Sant Andreu, ja no apujaran la persiana ni una hamburgueseria ni una botiga de moda femenina. El mateix passarà amb un negoci de materials per a manualitats on també es feien tallers, a Horta. Pel que fa a Sant Gervasi, dos comerciants més tenen previst finalitzar la seva activitat: una papereria i una botiga de roba. També una quinzena d’establiments al Raval han decidit tirar la tovallola. En aquests casos, predominen els negocis de telefonia i tecnologia. Tenien una gran dependència del turisme, poc marge per resistir la manca d’ingressos i els lloguers els van acabar d’ofegar. Davant la nova situació, van ser els primers a anunciar el tancament. Segons l’Eix Raval, unes 25 persones s’han quedat a l’atur arran de la clausura dels negocis.
A l’Eixample també hi ha males notícies. El Forn de Pa Berenguer, creat el 1879 i amb quatre generacions implicades en aquesta granja del carrer Pau Claris, tampoc no se’n sortirà de la crisi, segons va avançar el programa El Balcó de SER Catalunya. En el mateix districte, però al barri del Fort Pienc, l’aula taller de la botiga d’electrodomèstics sostenibles René també tanca. “Se’ns ha fet materialment impossible mantenir l’espai d’activitats a Barcelona”, comentava el negoci en un comunicat, i anunciava que el traslladaven a Solsona. A l’altra banda del districte, a la Nova Esquerra de l’Eixample, una botiga de tintes d’impressora tampoc no superarà el sotrac.
Molts dels establiments esmentats en els últims paràgrafs han preferit no donar detalls del seu nom, la seva localització o fer declaracions perquè encara es troben en una situació sensible. Tenen responsabilitats amb treballadors, proveïdors i propietaris de locals. A més, en diversos casos, l’impacte emocional del tancament els situa encara en una posició de dol.
Amb tot, els eixos comercials de la ciutat està intentant facilitar al màxim la supervivència dels negocis que es troben a la corda fluixa. Aquesta mateixa setmana, de fet, l’entitat Barcelona Comerç ha dut a terme una compra coordinada amb les associacions de comerciants que aplega per tenir material d’higiene i salut per afrontar les pròximes setmanes. En veure que l’administració no responia a les seves demandes de material, ho van decidir tirar endavant ells mateixos. L’objectiu és el mateix que els mou, gairebé de manera exclusiva, les últimes setmanes: adaptar-se per evitar l’extinció del comerç de barri.
