Si Barcelona té mil cares -o 73, si pensem en clau de barris-, n’hi ha poques que s’assemblin menys que les de les Tres Torres i Ciutat Meridiana. Aquestes dues zones de la capital catalana separades per onze quilòmetres es troben als antípodes en el sentit més ampli de la paraula. No comparteixen pràcticament cap tret o característica amb l’excepció d’una relativament baixa mobilització veïnal i del dubtós reconeixement d’obrir i tancar el rànquing de la renda per càpita a la ciutat. El primer és el barri barceloní amb una renda més alta, amb 41.430 euros, mentre que el segon tanca la llista dels 73 com a indret amb una renda mitjana més baixa, amb 11.789 euros. Una diferència de tres vegades més entre una i altra. Tot i comptar amb més del doble de superfície, les Tres Torres només tenen uns 6.400 habitants més. Això ens deixa una densitat de població de 211 residents per hectàrea en aquesta zona de Sarrià-Sant Gervasi per una de 291 en aquest indret de Nou Barris.
Totes aquestes dades dibuixen sobre el paper un biaix entre els dos territoris que també és palpable a peu de carrer. La tranquil·litat dels carrers que envolten el Mercat de les Tres Torres, un dels punts neuràlgics de la zona alta, contrasten amb el brogit constant de vehicles perceptible des de la plaça Roja de Ciutat Meridiana, que està a només unes desenes de metres de l’autopista urbana amb deu carrils ràpids que els separa del barri veí de Vallbona. Els anys d’esplendor d’aquest espai de trobada entre el veïnat del sector nord de Nou Barris -Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona- queden ja molt lluny. De la vintena de locals ubicats als baixos de la plaça n’hi ha almenys cinc amb les persianes abaixades. En la terrassa d’una de les dues cafeteries obertes, la Francisca Rives i la Jèssica Palazón -àvia i neta- esmorzen. “El més pobre potser sí, però el pitjor barri ja et dic jo que no“, s’afanya a dir la primera quan se la informa dels resultats del darrer estudi de la renda per càpita a la ciutat.
La dona de 87 anys en tenia 17 el primer cop que va trepitjar aquesta part de la capital catalana. No feia massa que havia deixat el seu Terol natal i aquí hi vivien els seus sogres. Quan es va casar, va traslladar-se a Frankfurt (Alemanya) i, prop d’una dècada després, va tornar per establir-se definitivament en un dels blocs de pisos erigits en aquest indret esgarrapat sobre la serra de Collserola. Aquí va muntar una botiga de roba al Mercat de Ciutat Meridiana i hi ha viscut des d’aleshores. “Jo defenso molt el meu barri, però la cosa ha empitjorat molt. Aquí ens respectàvem tots i fèiem molta pinya. Tot això s’ha anat acabant. Dels d’abans en quedem pocs i, els que aguantem, estem abandonats“, lamenta. Al seu costat, Palazón assenteix. “Tot el que s’ha aconseguit aquí ha estat a base de lluita. Abans anaven tots a l’una, però ara aquest sentiment s’ha diluït. Crec que els joves no tenim la motivació per millorar les coses perquè veiem el barri perdut“, reconeix la neta, que ha viscut els seus 30 anys a la zona. Ambdues situen la seguretat com una de les grans assignatures pendents juntament amb la falta de serveis i l’accessibilitat dels habitatges, ja que la majoria són de més de quatre plantes i sense ascensor.
Del “cul de Barcelona” a una zona alta oblidada
Les reclamacions a peu de carrer són les mateixes que des de fa temps posa sobre la taula de les administracions l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana. La croada per aturar els desnonaments -una problemàtica a l’ordre del dia al barri- és només la punta de l’iceberg de totes les disfuncions que acumula aquest barri de la perifèria barcelonina històricament afectat per la falta d’equipaments i serveis municipals i on molts dels 3.800 habitatges pateixen problemes estructurals a causa de filtracions provocades per la humitat dels terrenys. “No ens val la pena plorar. Som de les zones on hi ha més fracàs escolar; dels dotze metges que hauríem de tenir al CAP, ens en falten cinc; tenim feines precàries a tres euros l’hora… Sembla que la muntanya impedeix que ens vegin des de Sant Jaume. Som el cul de Barcelona“, assenyala contundent en Filiberto Bravo, president de l’entitat. Bravo lamenta que la inversió que s’ha fet en els darrers anys per part de les autoritats no hagi anat ben enfocada, que encara hi hagi molts pisos buits tant de propietat pública com de fons d’inversió i que no s’estiguin abordant de manera integral les mancances el barri, posant pegats que no solucionen el problema de fons.
“Si no tens salut, feina ni una educació amb sortides perquè vols un habitatge? Totes han d’anar de bracet, s’ha d’arreglar la precarietat perquè sinó no tenim cap possibilitat. Potser estem demanant l’impossible? Sí, però és l’única manera d’aconseguir el possible”, reflexiona. Aquest portaveu bregat en mil lluites veïnals té molt clar què haurien de fer des de la plaça de Sant Jaume per revertir la situació a Ciutat Meridiana i evitar que continuï a l’esglaó més baix de la renda per càpita barcelonina: “Convidaria els polítics a passejar-se per Barcelona i veure quines són les prioritats i necessitats de cada zona. Des dels seus despatxos no es veu què passa a la ciutat, que no és només el centre, sinó que va des del límit amb Montcada fins a l’Hospitalet”.
Sorprenentment, aquesta sensació de desemparament administratiu és comuna tant a Ciutat Meridiana com a les Tres Torres. “Nosaltres estenem que, si som els que més contribuïm, hem d’ajudar a repartir amb la resta de zones. Això és indubtable, però també ens adonem que no ens fan gaire cas amb les nostres reivindicacions i que som un dels barris on menys s’inverteix“, afirma la Julia Herrero, presidenta de l’Associació de Veïns de les Tres Torres. Des de l’entitat remarquen que més enllà de la Biblioteca Clarà -que ara està tancada per obres i té una manca de personal que no permet oferir un servei integral- no compten pràcticament amb equipaments com escoles bressol o casals per a la gent gran. També es dona la circumstància que aquesta zona de la part alta té bona part del cablejat elèctric sense soterrar, com també passa en altres punts de la ciutat com Torre Baró.
Els carrers que envolten el Mercat de Tres Torres estan flanquejats per un entramat de nius de cables connectats entre si i sostinguts a uns quants metres d’alçada per pals telefònics de fusta incrustats a les voreres, que no són especialment amples ni estan en massa bon estat. Els cables passen en alguns casos a dos metres escassos de les façanes. “Això és una prioritat per a nosaltres perquè també dificulta el passeig, però no s’acaba d’abordar mai sota arguments sense massa fonament. La sensació és de descontentament i no puc dir que hi hagi una bona sintonia amb l’Ajuntament”, rebla Herrero, que també menciona entre les disfuncions al barri la ubicació d’alguns contenidors i problemes de seguretat puntuals, així com l’impuls de pisos socials que no acaben en mans dels joves de la zona.
La cara i creu de dos mercats amb un mal comú
Un bon barem de l’estat de salut d’un barri és el seu mercat. En el cas de les Tres Torres, l’equipament pot presumir orgullós de ser un dels pocs de la ciutat que no té cap de la desena de parades tancada. Un dels negocis veterans és el que regenta la Sonia Valderas. Aquesta dona de 50 anys és la tercera generació de la família al capdavant d’una de les tres peixateries, que va obrir amb la inauguració de les instal·lacions ara fa mig segle. Els seus avis venien de Granada i van trobar en el mercat d’aquesta zona alta de la ciutat una oportunitat per guanyar-se la vida. Els seus pares van seguir aquest camí i ella, després d’una temporada al Mercat de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat, també va agafar el relleu fa prop de 30 anys. “Som conscients que som uns privilegiats. És veritat que no és fàcil perquè és una clientela molt exigent, però, si t’adaptes, es treballa molt bé. El que gasten aquí no ho pot gastar un obrer”, assegura.
Tot i aquest context favorable, Valderas sí que ha notat una baixada de les vendes en els últims anys. “Els rics també ploren que es diu [riu]. Abans sí que la gent era molt de venir al mercat, però la joventut té moltes despeses i ja no compren com els seus pares. El més important és aparentar i, si s’ha de retallar d’alguna cosa, molts cops és el menjar”, apunta. Una de les mesures introduïdes per pal·liar aquest descens que ha estat un èxit rotund ha estat l’entrega gratuïta a domicili, que ja suposa un percentatge més elevat que les vendes físiques. Tanmateix, com en la resta de mercats de la ciutat, el gran mal és la manca de relleu generacional. “Hi ha gent que no pot jubilar-se perquè tenen dependentes i no tenen relleu. En el nostre cas, ningú seguirà amb el negoci i acabarà amb nosaltres. La majoria de joves no volen treballar en el mercat, ja no hi ha la vocació que tenien els nostres avis i pares”, lamenta.
A l’altra banda de la capital catalana, el Mercat de Ciutat Meridiana és pràcticament un desert. Només resisteixen tres de la desena de parades. Entre els supervivents, l’Ondina Monteiro n’és la veterana. “S’ha perdut el costum d’anar al mercat, de menjar de qualitat. Quan vaig arribar fa 18 anys, totes les parades estaven plenes i hi havia fins a dues hores de cua de clients a vegades, però s’han anat jubilant i no hi ha hagut un relleu. Podria muntar-la en un altre lloc, però no tinc tampoc ningú que segueixi i, si marxo, seria una parada tancada més perquè ningú vol venir a un mercat com el nostre que està la perifèria“, admet aquesta portuguesa de 62 anys, que va arribar als deu a Barcelona amb la seva família. Després de passar per mercats amb més o menys renom com el de Santa Caterina, la Boqueria, el Carmel o el Besòs, Monteiro va acabar en aquestes instal·lacions de Nou Barris, des d’on regenta amb orgull la seva cansaladeria i ha notat la decadència del barri, cada cop amb una clientela més envellida o que directament ve un o dos cops l’any per manca de recursos. “Tinc clients que només venen puntualment quan han de muntar alguna festa perquè diuen que no s’ho poden permetre”, indica.
Enamorada de la feina, no es planteja la jubilació encara, però té clar que difícilment tindrà continuïtat. “Comparada amb altres feines, aquesta té molts inconvenients: s’ha de matinar, és de dilluns a dissabte, no tens ponts… Els mercats no els reflotarem perquè hem perdut l’eslavó més important, que era el dels fills”, vaticina. Preguntada sobre els resultats de l’informe de la renda, no es molta sorpresa, però té clar que en el cas de Ciutat Meridiana també influeix que una part important dels ingressos de la zona siguin en negre, de manera que queden fora de les estadístiques.
Voler quedar-se o escapar del barri
Si a Nou Barris no han sorprès les dades de la renda per càpita, sí que ho han fet entre els veïns de les Tres Torres. “Ostres, no en sabia res de l’informe… La veritat és que pensava que seria Pedralbes. Aquí hi ha molta família amb nens petits i molts hem heretat només el pis que tenien els pares”, opina la Maria, una resident de la zona de tota la vida. La pregunta del periodista inicia un debat improvisat entre aquesta dona i la Loreto, una amiga seva madrilenya que fa dues dècades que viu al barri i amb qui s’ha trobat mentre passejava amb el cotxet el seu net. “Cada cop sents menys català. Els que compren els pisos són normalment de fora i també hi ha gent que els lloga per una morterada”, diu una. “Al meu bloc, ja tenim dues famílies ucraïneses”, respon l’altra. “Els nostres fills estan buscant pisos i no troben res. Just ara venim de veure’n un”, afegeix. Ambdues coincideixen a apuntar la manca d’equipaments i serveis que pateix la zona i consideren que la situació ha empitjorat en els darrers anys, sobretot pel que fa al manteniment de la via pública i la seguretat. “Amb el que es paga aquí d’IBI i no s’inverteix en res al barri”, conclouen.
El debat a Ciutat Meridiana fa temps que va més enllà de trobar o no un pis en condicions o de la manca d’equipaments. “Això ja no és el barri de tota la vida. Si vull ser mare i criar bé el meu fill… quin futur em queda aquí? Em posa trista pensar així perquè m’estimo el barri, però ara mateix només penso a sortir-ne”, sentencia Palazón mentre mira de reüll a la seva àvia. “Jo no vull que marxi. Com hauria de voler-ho? Però també ho entenc. Soc una àvia moderna, així que em mouré on calgui”, respon Rives a la seva neta.
