L’Alfons Santamaria té 77 anys. Aquest arquitecte barceloní jubilat va col·legiar-se el febrer del 1973, poc després d’acabar la carrera. Un cop signats els papers i amb el carnet d’afiliat sota el braç, va agafar les escales per anar directament a l’oficina de la Germandat Nacional d’Arquitectes (HNA, per les seves sigles en castellà), que estava ubicada al mateix edifici del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). Aquesta espècie de mútua era el sistema alternatiu al Règim Especial de Treballadors Autònoms (RETA) que tenien aleshores a l’abast els professionals del sector per poder cotitzar i accedir a una pensió de jubilació. Fer-se’n soci no només era el procediment habitual, sinó que també era un requisit obligatori per exercir fins a finals dels noranta, quan es va obrir la possibilitat de passar-se al sistema públic de la Seguretat Social perdent una part dels diners invertits. Santamaria va ser un dels delegats territorials de l’HNA i en recorda l’etapa daurada, amb reunions pomposes a Madrid i inversions de capital en gegants de l’època com Galerías Preciados.
El primer gran sotrac va arribar a finals dels vuitanta, quan la germandat passa d’un sistema de cotització col·lectiva a un d’individual. Aquest canvi deixava alguns dels membres més veterans sense recursos per afrontar la jubilació, de manera que es va utilitzar capital aportat per altres afiliats per cobrir aquesta necessitat i regularitzar la situació. “Els de la meva generació teníem uns 40 anys i vèiem com grans figures del sector estaven abocades a la misèria. No hi va haver cap enquesta preguntant si ho volíem fer, va ser peti qui peti. Bona part del que s’havia ingressat fins aleshores es va perdre“, apunta Santamaria, a qui encara avui dia li sembla difícil quantificar les desenes de milers d’euros que es van esfumar. Tot i això, l’arquitecte barceloní va continuar afiliat a la mútua com tants altres companys fins a la seva jubilació amb l’esperança de rendibilitzar la inversió feta. Res més lluny de la realitat. Després d’una trajectòria professional de quatre dècades, Santamaria cobra actualment una pensió de 434 euros al mes. Més enllà dels estalvis i d’alguna petita inversió, l’home continua treballant de manera passiva amb alguns esborranys i altres feines per poder completar la renda i subsistir.
Lluny de tractar-se d’un cas aïllat, situacions com la que descriu aquest arquitecte conformen una problemàtica estructural en el sector. “Hi ha gent que ha tingut sort amb grans projectes, però la majoria hem cobrat com a treballadors normals”, remarca Santamaria. De fet, ni noms il·lustres com el d’Oriol Bohigas van aconseguir escapar d’aquesta precarietat amb les prestacions socials. Tot i la seva prolífica trajectòria i reputació, l’exregidor barceloní tenia una pensió de 375 euros fins que va morir l’any 2021. L’escenari advers que ja viuen molts arquitectes jubilats no sembla que hagi de millorar per a la generació que serà la següent en aparcar la professió. Ricardo Vergara, arquitecte de 62 anys i president de l’associació SOS Monuments, sap que quan es jubili després de quatre dècades de carrera podrà optar a una retribució vitalícia de només 316 euros al mes amb un fons total de 85.000 euros. “Amb el que he pagat a l’HNA des que em vaig col·legiar el 1992, si fos un autònom integrat al RETA, em tocaria una pensió d’uns 1.200 euros“, assenyala. Per provar de salvar aquesta distància sideral entre les retribucions del sistema públic i de l’alternatiu, el maig del 2024 naixia l’Associació Nacional de Mutualistes Arquitectes, Arquitectes Tècnics i Químics (ANMARQ). L’entitat té un objectiu clar: garantir unes pensions dignes per al col·lectiu i impulsar els canvis legislatius necessaris per a la integració dels afectats a la xarxa pública estatal.
Un sistema que ha fallat i manca de dades reals
En Leonardo Mateo és el soci número 38 de l’ANMARQ i l’impulsor de la delegació catalana de l’entitat, que ara per ara compta amb uns 120 membres a casa nostra i més de 1.200 arreu de l’Estat. El seu cas és molt semblant al de Vergara: té 64 anys, es va col·legiar també el 1992 i des d’aleshores ha pagat religiosament la mutualitat, confiant sense més remei en la promesa d’uns 1.200 euros mensuals que li van fer en el moment d’inscriure’s. En aquest temps ha vist com els arquitectes guanyaven l’any 2012 el llargament reclamat accés a l’assistència sanitària, que fins aleshores havien de suplir amb assegurances privades que no incloïen els medicaments, i com la situació amb les pensions ha anat cada cop a pitjor fins a un punt de no retorn. “Quan el 1997 es va obrir la primera finestra per integrar-nos a la Seguretat Social, vam rebre trucades de l’HNA perquè ens quedéssim. Marxar volia dir perdre bona part de l’aportat en aquell temps i aleshores vaig pensar que era més beneficiós quedar-me […] En els últims anys, la prestació no ha deixat de disminuir fins al punt que el sistema de pensions ha fet fallida“, reconeix Mateo. Des de la germandat defensen que la seva salut financera s’ha vist agreujada per la guerra d’Ucraïna i el recés de l’economia global, però asseguren que tenen prou patrimoni per cobrir les jubilacions dels membres.
Tanmateix, ara per ara, les úniques opcions que tenen sobre la taula els afiliats per no perdre els diners aportats són les següents: una retribució vitalícia que en la majoria de casos oscil·la entre els 300 i els 500 euros, una pensió a 15 anys amb una xifra mínima d’uns 700 o una a 10 anys lleugerament superior, sempre segons el capital aportat. Es dona la circumstància que molts mutualistes desconeixien que una part important de l’import abonat de manera regular a l’HNA no es destinava al fons per la jubilació, sinó que corresponia a una assegurança de risc. “No hi va haver cap advertència ni informació. Pensàvem que tot el que posaven anava a la pensió”, subratlla Santamaria, actual delegat d’ANMARQ a Catalunya. “Nosaltres que hem d’estar pendents de fins a l’últim caragol i no vam saber veure això… La meva aportació ha acabat reduïda a la meitat”, afegeix Mateo, que com tants altres professionals del sector ha vist com les seves previsions de jubilació s’ensorraven com un castell de cartes.
Per contrarestar aquesta situació, molts arquitectes no han tingut més remei que fer com Santamaria i mantenir-se col·legiats després de la seva teòrica jubilació -pagant la corresponent quota- per poder continuar tenint uns ingressos que complementin aquestes minses pensions. El que al principi era un dels beneficis que t’oferia l’HNA, que et permetia poder seguir treballant mentre cobraves la pensió de jubilació, s’ha convertit en una arma de doble tall. Hi ha casos de companys de professió que han arribat a treballar fins després dels vuitanta anys o que han acabat havent de fer ús de menjadors socials.
El més d’un centenar d’afectats que s’han agrupat sota les sigles de l’ANMARQ a Catalunya consideren que van ser forçats a adoptar un sistema alternatiu que s’ha demostrat ineficaç com a prestació social, funcionant únicament sota criteris financers i ben bé com una assegurança privada complementària, sense variacions segons la inflació ni cap mena de suport solidari per part de les autoritats. La magnitud real de la tragèdia, però, és una incògnita. Es calcula que un percentatge elevat dels 12.000 arquitectes col·legiats a territori català -més de 30.000 arreu de l’Estat- es troba en aquesta mateixa situació, però per desconeixença o una certa por no aixeca la veu. “No tenim informació. Sabem que fent números hi ha molt jubilats afectats, però no tenim xifres exactes. Pensem que el COAC ha d’implicar-se i aportar dades”, afirma Vergara. “A ningú li agrada dir que és o serà pobre i això tampoc ajuda”, incideix Mateo. Ambdós coincideixen en la necessitat d’informar de la problemàtica a les noves generacions d’arquitectes, que en molts casos ja no s’estan afiliant a l’HNA, però perquè si ho fan siguin conscients que no tindran accés a una pensió com a tal, sinó més aviat una assegurança sense garanties.
Mobilitzacions per una passarel·la sense exclusions
La solució a la difícil tessitura dels arquitectes és habilitar una passarel·la per traspassar les seves cotitzacions al sistema públic de prestacions socials, una fita que en la història recent han assolit altres col·lectius com els notaris o els capellans. La proposta de llei que ha de permetre integrar els afectats a la xarxa pública ha arribat al Congrés dels Diputats i es troba actualment en període d’esmenes. El govern espanyol encara no ha aconseguit una majoria a la cambra que permeti continuar amb la tramitació de la norma, de manera que amb tota probabilitat es prorrogarà el termini previst per modificar el text. Per ara les condicions que es plantegen per poder acollir-se al traspàs és haver format part d’una mútua almenys des del 2005 i demostrar una situació de vulnerabilitat econòmica. El canvi a la xarxa pública tampoc es planteja exacte, és a dir, que un any cotitzat a la mútua equivalgui a un a la Seguretat Social, sinó que es proposa aplicar un coeficient al voltant del 0,77. Amb aquest context de negociacions i davant algunes discrepàncies amb el contingut que s’està tirant endavant, la delegació catalana de l’ANMARQ se sumarà el pròxim 27 de setembre a una manifestació que tindrà lloc a Madrid i que comptarà també amb la participació d’altres sectors afectats com els advocats, els aparelladors o els procuradors.
Més enllà d’agilitzar la tramitació de la proposta, l’objectiu dels arquitectes mobilitzats és aconseguir que el reglament aculli tots els afectats, sense excloure casos com, per exemple, el de Santamaria, que ara mateix quedaria fora d’aquesta passarel·la. “La manifestació del 27-S és clau. Necessitem que la societat visualitzi aquesta situació perquè els polítics ens facin cas”, diu Vergara. “Hem caigut per obligació a l’HNA. Si no t’afiliaves, no podies treballar. No volem cap condició especial, només que la situació es resolgui per a tothom, incloent-hi els passius i els jubilats. Tenim dret a unes pensions dignes”, rebla Mateo, que avisa que portaran la croada fins als tribunals si és necessari.
2 
