El moviment veïnal s’ha submergit durant la pandèmia. L’activisme de barri s’ha bolcat durant dos mesos en les xarxes de suport que han endreçat la solidaritat espontània i l’han feta arribar on no arribaven els Serveis Socials, que eren un munt de llars. Amb la desescalada, però, tornen les reivindicacions sobre com ha de ser l’espai públic i qui pagarà la factura milionària d’aquesta crisi i les associacions aixequen la veu de nou.
La Federació d’Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona (FAVB) reclama a l’Ajuntament que revisi el pacte de terrasses recent aprovat, critica l’escàs control de les residències a Catalunya i demana a l’Estat i a Europa una revisió profunda de la fiscalitat. En parlem amb la presidenta de l’entitat des de fa cinc anys, Ana Menéndez, que a més és pianista i veïna del Poble-Sec.
El moviment veïnal ha fet de tramoista de les xarxes de suport dels barris. Algunes d’elles han denunciat un excés de derivacions des de Serveis Socials. L’ajuda pública no arribava prou als vulnerables?
Les xarxes de suport s’han vist superades per la incapacitat pública. Serveis Socials va tenir una enorme quantitat de baixes laborals: per personal contagiat però també perquè la por ha fet estralls entre els treballadors presencials. És comprensible humanament, però és un problema que s’ha de resoldre de cara a futures emergències. Si no es prenen mesures de reforç, ara amb el desconfinament el sistema d’ajuda pot estar igual d’estressat. Els especialistes alerten que a la tardor podem tenir fàcilment un rebrot i noves etapes de confinament, hem de resoldre-ho ja.
La FAVB ha estat molt bel·ligerant amb la gestió externa de les residències públiques, que que ja no funcionava bé abans de la pandèmia.
Ha estat un drama absolut, amb un nombre de morts i unes xifres molt pitjors que les de la resta de l’Estat. La FAVB i familiars de residents portàvem anys demanant reunions i mesures, ja des de la consellera Dolors Bassa. Observàvem una situació inacceptable als centres i un perill social que ara s’ha evidenciat. Falta control i exigència a les externalitzacions i les condicions laborals són fruit d’un sistema d’ofertes a la baixa. És absolutament intolerable que passi això en la contractació pública de serveis essencials. I a les residències privades també hi falta control, l’administració ha de garantir-hi el dret a la salut, a la intimitat i a la vida.
Com s’arreglen, ara, tants anys de desgavell?
Cal revisar el model de dalt a baix, de forma molt profunda i seriosa. Tenim un sistema residencial que, avui per avui, no pot garantir que la titularitat sigui pública. Però la gestió sí que pot tenir control públic.
Usualment interlocuteu amb el Consorci de Salut de Barcelona, que formen Generalitat i Ajuntament. Té l’encàrrec de supervisar els serveis i l’estat de salut de la capital. Hauria d’haver vigilat més les residències, també?
Li falta coordinació. Com pot ser que les dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i les del departament de Salut no coincideixin en morts i contagis? Ha de ser degut a manca de coordinació, no pot ser altra cosa. Possiblement funciona millor el Consorci d’Educació, en aquest sentit. La crisi sanitària ha posat de relleu algunes mancances urgents, com consorcis on s’ha de revisar la capacitat política i l’organització interna.
El trànsit i la contaminació han tornat molt més ràpid del que es preveia. Esperàveu comptar amb més marge de temps per proposar canvis en la mobilitat, negociar amb l’ajuntament…?
Vam imaginar que seria força accelerat, en vista de com es reactivaven el comerç i la restauració. La FAVB estem convocats al Pacte per Barcelona i s’hi tracten aquests temes, però és un espai amb poca capacitat de treball perquè som moltíssimes les entitats convocades. La participació real és poca i tot plegat queda reduït a una ronda d’intervencions breus. Hauria de sortir-ne un pacte que equilibri les profundes desigualtats de la ciutat. Moltes venen de la crisi financera de 2008, que encara arrosseguem. De fet hem superposat vàries crisis: l’ecològica i energètica, l’econòmica, la sanitària i si m’apures també una crisi filosòfica de cap a on anem com a espècie.
Les noves mesures per guanyar espai públic han aixecat ampolles: per uns són un atac al cotxe i per altres són del tot insuficients. Han satisfet a la FAVB?
Van en la direcció que ha d’anar la ciutat: accelerar el canvi de model urbà. No podem oblidar que es produeixen 3.000 morts per la contaminació a Barcelona cada any. El tancament de carrers és una acció força valenta de reducció de l’espai pel cotxe, però en els carrils bici cal millorar molt. La majoria de la xarxa no és de doble sentit, no estan garantides les amplades mínimes, falta connexió amb la trama de carrers… Hem de fer de la bici un transport molt més segur. També ens preocupen els eixos pendents de reforma des de fa anys, com la Via Laietana o el Paral·lel.
Les mesures provisionals, segons si les explica un regidor dels comuns o un de socialista, tenen un matís diferent. Mentre BComú subratlla la voluntat de fer-les permanents, el PSC posa l’accent en què són reversibles quan calgui. Quin marge de tirar enrere està disposada a acceptar la FAVB?
És d’hora per dir quines mesures poden quedar-se i quines no. El trànsit no estarà al 100% durant molts mesos, perquè la mobilitat afegida que comportava el turisme era molt alta. Però s’aniran veient quins efectes genera el tancament de certs carrers en les vies contigües, si n’hi ha. Tenim molt en ment el precedent de la ronda Sant Antoni: quan es va tancar un tros al trànsit per posar-hi el mercat provisional hi va haver moltes previsions catastrofistes, però l’Eixample va absorbir aquell trànsit sense problemes. A mi personalment m’agradaria que es mantingués el tancament de la muntanya de Montjuïc. Les entitats del territori ho hem reivindicat molts anys!
Dilluns han reobert les terrasses, que fins a final d’any podran ocupar més espai. Sobretot a la calçada… però si cal també en vorera. I pagant menys taxa municipal. Hi esteu d’acord?
Ens preocupa molt, aquesta mesura transitòria. I estem molt queixosos de com s’ha negociat i del poc cas que se’ns ha fet. És inacceptable que el govern municipal es reuneixi per un costat amb el Gremi de Restauració i per un altre, amb la FAVB i la resta d’entitats implicades. Ja ens va passar durant la modificació de l’ordenança! Reclamem una mesa de diàleg social perquè tots els actors sapiguem quines són les necessitats de l’altra part i les discussions tinguin lloc en un espai comú. No ens agrada aquest joc desigual de les negociacions bilaterals a porta tancada. S’havien de prendre mesures de flexibilització per ajudar un sector molt tocat, sí, però s’ha fet un molt mal decret de terrasses. Portarà molts problemes de convivència.
La FAVB ha pogut negociar amb el govern municipal alguna línia vermella sobre terrasses?
Hem pogut parlar-hi, però a corre-cuita quan ja s’exhauria el temps. Ens hem reunit a hores intempestives, fins passades les deu de la nit, per valorar un text que no havíem conegut prèviament i havent de donar una resposta molt estressada. Les distàncies de seguretat no es garantiran: el decret exigeix dos metres de vorera lliure, però en el moment en què es creuen dues persones en aquells 2 metres ja no es compleix el mínim anti-contagi. Per activa i per passiva vam dir que era inadmissible, però no es va acceptar ni la possibilitat de modificar-ho. Ens preocupen molt també les terrasses en places, rambles o espais peatonalitzats, on ja eren conflictives. Per exemple a la plaça Osca, el carrer Blai, Enric Granados, la Rambla del Poblenou o la plaça Reial. Arrosseguem molts anys sense solucionar-ho i per això tenim l’ordenança de terrasses als tribunals.
L’espai variarà però els horaris romanen igual: les terrasses poden obrir fins a mitjanit en laborable i fins la una en cap de setmana i vigília de festiu.
Contradiu la lògica de la desescalada! Es concedeix un horari de terrasses que supera la franja per al passeig, és kafkià. I fa anys que denunciem que aquests horaris no tenen cap coherència amb el mapa acústic de la ciutat: a partir de les 23h no es pot superar cert volum de decibels, però qualsevol terrassa el supera àmpliament.
Viurem el primer estiu a-turístic de Barcelona, després de dos mandats de malestar veïnal amb la massificació de visitants. El sector no compta pas decréixer i les administracions, almenys en públic, no us han recollit el guant d’aprofitar l’ocasió per canviar el model.
És un dels temes a tractar pel Pacte per Barcelona, també. La creixent especialització de la ciutat en el turisme ens porta ara a un major impacte de la crisi del coronavirus. I la seva precarietat laboral també causa un agreujament de la crisi en alguns barris: molts cuiners, cambreres o netejadores treballaven en negre o en condicions extremes com firmar un contracte nou cada dia. Les kellys són un clar exemple i en molts anys de reivindicació el sector no les ha regularitzades. La pandèmia ha fet esclatar la bombolla i ara paguem tots una crisi turística que es venia a venir, perquè els canvis econòmics a la ribera sud del Mediterrani ja estaven transformant el mercat. El decreixement és una paraula que posa en alerta molta gent i que alguns són incapaços d’afrontar. Malauradament el turístic, com el de la restauració, és un sector voraç.
Al tabú del decreixement turístic no li ha sortit cap esquerda?
El sector continua demanant el mateix: més recursos públics, desregulació i exempció de taxes. A veure! Per què hem de pagar una altra vegada tots l’aposta insensata d’alguns, que han posat gran part dels ous al mateix cistell? Cal una ciutat diversificada, que aposti per recuperar polígons industrials, per recuperar una certa activitat manufacturera compatible amb la mixtura dels barris. Per exemple per poder abastir-nos millor de productes bàsics i ser una ciutat molt més resilient.
Com s’imagina aquest estiu?
El turisme rural funcionarà i ja estan pujant els preus. A Barcelona vindran turistes, sí, però amb una afluència molt molt inferior a la dels últims 10 anys. No tindrem una Rambla saturada. I segurament molts establiments turístics hauran de baixar preus. Potser així els barcelonins podran prendre’s per fi un cafè a la Rambla, perquè a 4 euros la tassa no era possible!
Govern i oposició estan negociant la modificació del pressupost 2020. I tot apunta a que s’ajornaran inversions i s’aturaran obres. Algunes són de ciutat, com Glòries, però moltes són de barri, com la biblioteca de Concili de Treinto, la reforma de la plaça Sòller o l’antic camp de futbol de Ciutat Meridiana. Quines prioritats té la FAVB?
S’hauria de revisar el pressupost a favor d’atendre desigualtats i la crisi econòmica. I cadria prioritzar les inversions en transport públic: acabar la L9, la connexió dels tramvies, l’enllaç de les dues Trinitats i l’estació de la Sagrera. Són imprescindibles per aconseguir una reducció dràstica del trànsit privat i la contaminació.
La Covid-19 ha fet perdre 310 milions als comptes previstos. Per quadrar-los, hi ha poques opcions: retallades, endeutament o pujar impostos de nou.
S’hauria de fer una revisió fiscal profunda. No només local, sinó estatal. No pot ser que a la declaració de la renda només constin els rendiments del treball i no les rendes del treball. I hi ha impostos que no s’han creat encara: ambientals, al luxe… D’altra banda, les grans inversions que necessita la ciutat s’haurien de preservar amb un pacte de les tres administracions i amb ajudes europees. Encara estem parlant amb els grups polítics sobre el Pacte per l’Habitatge que vam presentar al febrer. Si ja teníem una crisi galopant, ara encara és més peremptòria i necessita més recursos. L’habitatge ha estat un dels principals factors en la desigual vivència de la pandèmia i la incidència en els barris ha estat molt associada a les condicions residencials.
La cultura reclama poder obrir les grans sales aviat i una injecció pública decidida. I s’han anunciat algunes ajudes, però també un gran concert als balcons que costava mig milió d’euros i que s’ha hagut de cancel·lar per la polèmica generada. Tenia sentit?
Va néixer amb bona intenció però va acabar sent una iniciativa maleïda per no haver comptat amb el sector des del primer moment i d’haver-se fet de dalt cap a baix. La cultura ha demostrat una vitalitat i generositat enormes, però no té la capacitat de pressionar tant com altres sectors. Ens han ajudat a tots a resistir el confinament en millors condicions emocionals i mentals, també són essencials per a la vida. Cal posar en marxa circuits artístics als barris, que reactivin el teixit local. La nostra ciutat s’ha recolzat molt en grans discursos sobre la cultura però després les polítiques no han anat en la mateixa línia. S’ha apostat massa pels grans esdeveniment. I per les grans productores, per tant. Barcelona ha de facilitar molt més el petit format i ajudar al creador local, que està molt arraconat. Apostar per la capitalitat cultural significa apostar per la cultura de proximitat i de base, lligada a l’educació. Esperem que la crisi ens ajudi a revisar també això.
