Jesús Moreno i Luis Muro recorden perfectament el dia i l’hora exactes que van començar a treballar al metro de Barcelona. Ho van fer a principis de la dècada dels 2000, el primer com a encarregat de manteniment de senyals i sistemes de comunicació i el segon com a mecànic a les cotxeres de la Sagrera. Tenien 21 i 39 anys respectivament. En aquell primer moment no ho sabien, però tots dos es passarien anys tenint contacte directe pràcticament cada dia amb una substància tòxica que els acabaria passant factura. “Una de les frases mítiques que es deia als nous era que aquí sota, quan et jubilaves, et mories”, rememora Moreno, que va ser el benjamí d’un equip d’unes seixanta persones. Aquest assassí silenciós era l’amiant, un component potencialment cancerigen que es trobava en moltes de les peces que traginaven i també en forma de pols tant en els túnels com els tallers del subsol de la capital catalana.
Una bronquitis agreujada va ser la que va fer saltar les alarmes d’aquest treballador de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) l’any 2009. Haurien de passar gairebé deu anys perquè la companyia reconegués que encara hi havia presència d’amiant a la xarxa barcelonina i comencés una roda de revisions mèdiques per a tots els empleats que considerava que podien haver estat en contacte amb aquesta substància. Entre aquests estava Moreno, a qui se li va detectar un engruiximent pleural, una alteració en la membrana que recobreix els pulmons. El seu cas no era aïllat: almenys 28 membres de la plantilla presentaven deformacions que podrien estar vinculades a la seva exposició a les fibres cancerígenes. En aquesta llista, però, no figuraven noms com el d’en Dionisio, company durant diversos anys de Moreno i el primer i únic extreballador de l’operador ferroviari a qui una sentència judicial reconeix que va morir el 2019 per haver estat exposat a l’amiant al metro. “Ell es canviava al meu costat a Can Boixeres… Només de la meva secció ja som set en aquest llistat d’afectats”, assegura.
Entre els noms d’aquesta primera tongada d’afectats tampoc hi havia el de Muro. Aquest empleat -ara de baixa per malaltia- només va estar quatre anys al taller de la Sagrera abans de passar al servei d’atenció al client i després a la conducció de trens. “Desmuntàvem i netejàvem el sistema de subjecció de les rodes. Allò estava ple de pols, les parets eren negres… Entre els companys que treballàvem allà ja en tenim dos amb un càncer desenvolupat d’aquests rars, que es dona un entre un milió de casos”, afirma. Com que va estar traginant amb material mòbil durant aquesta etapa inicial, Muro va poder entrar en un programa de vigilància específic del Departament de Salut de la Generalitat, juntament amb gairebé 900 empleats més de la companyia. Això els hi va permetre accedir de manera voluntària a proves TAC d’alta resolució, a les quals es va acollir un percentatge reduït de la plantilla. En el seu cas, els resultats del control mèdic realitzat per l’operador ferroviari no són concloents. Tanmateix, un informe mèdic de l’Hospital Sant Joan de Déu amb data del 2019 sí que indica que també té un engruiximent pleural compatible amb l’exposició a amiant.
Condicions que maten l’acord amb els sindicats
Quan tots dos treballadors van iniciar la seva particular croada contra TMB, confiaven a poder adherir-se a l’absència retribuïda als 58 anys. Aquest va ser l’acord al qual va arribar la companyia amb els sindicats per als empleats que havien estat en contacte amb aquesta substància tòxica, un pacte que els permetria absentar-se del seu lloc de feina a partir d’aquesta edat sense perdre el salari, tot en contraprestació pels possibles efectes en la salut derivats d’aquesta exposició a amiant al metro, un extrem que l’empresa evita confirmar. Tanmateix, aquest benefici està supeditat a una reubicació prèvia dins de la plantilla. En el cas de Moreno, que té 45 anys, l’operador de transport considera que a l’oficina on està destinat no pot tenir contacte amb la substància cancerígena, de manera que no està justificat traslladar-lo a un altre punt de la xarxa i que s’aculli a aquesta absència retribuïda, com sí que han pogut fer 8 del total de 28 afectats. “El problema és que m’haig de desplaçar a llocs on sí que queda amiant encara”, replica el treballador, mentre mostra amb el seu mòbil una fotografia d’un dels espais del subsol on sobreviu la uralita i al qual va haver d’accedir recentment per fer tasques de manteniment.
Pel que fa a Muro, que ja té 60 anys, l’informe no concloent que li va fer la companyia fa que no es pugui acollir a aquest benefici. L’empleat ha demanat una segona prova -els treballadors passen controls rutinaris i poden demanar noves anàlisis- per poder comparar resultats amb la de l’Hospital Sant Joan de Déu, on sí que apareix una deformació a la pleura. Tanmateix, assegura que l’empresa es nega a fer-li, donat que ja no forma part de la plantilla després de superar el període màxim de baixa per malaltia estipulat. El seu cas està pendent del tribunal mèdic, que dictaminarà el grau d’incapacitat de l’empleat i si ha de ser readmès per l’operador. Amb tot, Muro ja no podria acollir-se a aquesta absència retribuïda als 58 anys en cas que un segon informe de TMB confirmés que té aquest engruiximent pleural detectat externament el 2019. “Ara ja només em queda una demanda per danys i perjudicis que acabi amb una indemnització“, subratlla i indica que hi podria haver com ell molts més afectats entre els operaris del subsol que encara estarien pendents de confirmar.
Un supervivent que pot explicar la seva història
Malgrat la difícil tessitura en la qual es troben els seus dos casos, tant Moreno com Muro tenen clar que volen tirar endavant amb el procés per reclamar contra la companyia. Bona part d’aquest convenciment neix de la primera victòria judicial aconseguida per un exempleat del metro afectat per l’amiant que encara és viu. Es tracta d’en Rafael Rubio, un mecànic torner que durant prop de quatre dècades va treballar al taller que la companyia encara té a Vilapicina. Ara fa just un any, el Jutjat Social Número 4 de Barcelona concedia a aquest home de 70 anys la incapacitat permanent total per “malaltia professional”, reconeixent d’aquesta manera que l’asbestosi -una malaltia pulmonar- que pateix va ser causada per l’exposició “crònica” a aquesta substància tòxica mentre feinejava al subsol de la capital catalana. “Vaig començar amb 23 anys. Cada dia ens entrava un tren amb les sabates de fre desgastades i convertides en pols. Quan acabàvem de deixar-les com noves, érem com un fuster que s’espolsa les serradures que li han caigut a sobre… Allò, fins al 1988, era amiant i nosaltres ho respiràvem“, explica Rubio.
Aquest no era l’únic contacte que tenien els treballadors de la seva quinta amb la substància. Diversos components tant dels combois com de la infraestructura de la xarxa estaven fets amb uralita. De fet, inclús utilitzaven una planxa d’amiant com a suport per soldar, ja que aquest no és inflamable. Tot plegat sense cap mena de mesura de protecció per evitar la inhalació de les fibres tòxiques. “Només ens donaven un got de llet perquè deien que aquesta s’emportava les partícules. Anys després, quan li explicava al meu pneumòleg, s’estirava els cabells”, apunta. Els empleats no en van ser ben bé conscients de la seva perillositat fins a la dècada dels 2000, quan se’n va prohibir la comercialització a tot l’Estat. “Sabíem que molts companys morien al cap de poc de jubilar-se i abans de complir els 70 anys, però aleshores encara hi havia molt poca informació”, lamenta. En el seu cas, els símptomes van aparèixer al voltant del 2013, quan d’un dia per l’altre va començar a tossir fortament i a treure sang per la boca. Va haver d’anar d’urgències i des d’allà el van derivar a l’Hospital Germans Trias i Pujol, on un especialista li va confirmar que se li havia trencat una vena del pulmó. “El pneumòleg em va preguntar directament si havia treballat amb amiant”, recorda.
El diagnòstic de Rubio va ser clar: asbestosi amb plaques pleurals i emfisema pulmonar. La ràpida detecció de la malaltia ha fet que aquest mecànic jubilat pugui avui dia fer vida pràcticament normal i ha estat una de les raons que el va portar a denunciar el seu cas, que ara està pendent que el TSJC ratifiqui la sentència després del recurs presentat tanta per al companyia com per la mútua. Altres com en Dionisio o l’Ignasi Torrent, un altre dels extreballadors traspassats que presentava símptomes compatibles amb aquesta exposició a amiant, no van tenir la mateixa sort i van haver d’esperar a la biòpsia pulmonar per confirmar l’origen de les seves afectacions. Aquest darrer, però, no ha estat reconegut oficialment perquè, després de gairebé dues dècades al metro, va deixar l’empresa per canviar de sector. Anys després li detectarien un càncer de pulmó fulminant. “Quan tens la malaltia desenvolupada, aquesta és tan específica que no hi ha dubte que és per exposició a amiant. Abans d’això, és molt difícil de concretar i sembla que la companyia jugui amb aquest avantatge. Què hem de fer? Esperar a morir perquè se’ns reconegui com a malalts?”, reflexiona Moreno, que va coincidir amb tots dos a la companyia.
La sentència que obre camí i una erradicació força avançada
El camí judicial encetat per Rubio perquè se’l reconegui com a afectat per una “malaltia professional” suma ja dos nous casos de treballadors en actiu, que ara estan pendents de judici. El Col·lectiu Ronda és l’encarregat de portar les reclamacions, que pretenen aconseguir que es declari la incapacitat dels empleats per l’exposició prolongada aquesta substància tòxica sense comptar amb les mesures de protecció adequades. L’equip legal basa la seva denúncia en dos informes interns que abans del noranta ja advertien de la presència d’amiant a la xarxa del metro i en unes avaluacions mèdiques als afectats que ha fet un laboratori d’Astúries especialitzat en la matèria. Més enllà d’aquests dos nous casos, els advocats també tenen entre mans una demanda perquè es reconegui que un altre extreballador va morir d’una afectació provocada per aquest contacte amb l’amiant i una reclamació contra l’empresa perquè atorgui l’absència retribuïda als 58 anys a un dels actuals membres de la plantilla afectats que encara no gaudeix d’aquest benefici.
Fonts de TMB consultades pel TOT Barcelona remarquen que fa més de 30 anys que treballen en un pla per erradicar tota presència d’amiant al metro. Actualment, gairebé s’ha retirat o confinat més del 90% del total detectat. La companyia apunta que en el seu moment ja va fer un TAC d’alta resolució a tots els empleats que potencialment havien estat exposats a la substància, amb el resultat que 28 treballadors presentaven “imatges radiològiques que podrien estar relacionades amb una exposició a l’amiant, però també amb altres causes”. El programa de vigilància es manté en marxa, tot i que no consten nous afectats. Pel que fa als membres d’aquest primer llistat, l’operador assegura que va reubicar temporal i voluntàriament a tots excepte aquells que es trobaven en llocs de feina on no es va identificar aquest component tòxic. Només les persones traslladades poden accedir a aquest permís retribuït als 58 anys.
1 
