La carrera professional d’en Toni Espinosa és força moguda, però si alguna cosa l’ha mantingut sempre en ordre és la seva passió per l’audiovisual. Quan tenia només 16 anys ja va començar a dedicar-se al món de la ràdio i a fer de periodista escrivint notícies, tot i que ell prefereix utilitzar el terme “comunicador”. Després va començar a treballar en una productora de televisió i això el va catapultar fins al món del cinema, on ha creat la seva pròpia productora, Toned Media.
Amb aquesta productora ha fet documentals de televisió, i també obres de ficció com La nit que va morir l’Elvis (2010) i Mía y Moi (2021). Va ser durant el rodatge d’aquest film que li van proposar fundar els Cinemes Girona, les sales que es troben al peu del barri de Gràcia, entre els carrers Bailèn i Bruc. En aquesta entrevista, Espinosa fa una defensa aferrissada del cinema independent i de les sales que projecten films d’un circuit no mainstream. “Si no s’aposta per aquest cinema, ens convertirem en una societat més uniforme, tancada i víctima de la globalització”, assegura.
Com van néixer els Cinemes Girona que coneixem avui?
L’any 2009 un amic que també és company de professió em va dir que tancaven aquests cinemes, i em va suggerir que uns quants suméssim forces per quedar-nos-els abans que es convertís en un supermercat. Jo recordo que em va fer el suggeriment per telèfon, quan estava enmig d’un rodatge. No vaig tenir cap dubte i vaig voler tirar-ho endavant. Així em vaig convertir en un dels set socis fundadors. Llavors amb la crisi econòmica vam veure que algú havia de dedicar-li a aquest cinema més temps que els altres, i l’escollit vaig ser jo. Sóc el que més treu el cap per aquí.
Es pot dir que ja heu aconseguit superar la crisi del coronavirus?
No, ningú sap si ho hem superat encara. Però nosaltres som optimistes, i ho som per l’actitud de la gent. Des del primer moment que vam tornar a obrir ha vingut molta gent a donar-nos les gràcies per poder anar al cinema. La normativa ara ens permet omplir un 75% de l’aforament, però per qüestions logístiques de la sala, actualment només hi entra un 50%; i veiem que l’actitud de la gent és de voler seguir anant al cinema. I si hem sobreviscut també ha estat perquè la meitat de la plantilla està en ERTO des de fa temps. L’altra meitat està picant pedra als cinemes cada dia. Hem hagut de reduir costos, i sense això no estaríem oberts, per moltes ganes que tingués la gent de veure cinema. El suport de la Generalitat, del Ministeri de Cultura i de l’Ajuntament de Barcelona han estat fonamentals.
En aquest ordre?
Sí, en aquest ordre. Sobretot gràcies a la Generalitat. Som l’enveja de l’Estat espanyol, perquè si aquí la cultura no està ben valorada, a la resta de l’Estat està directament mal valorada. Hi ha comunitats autònomes que encara no han rebut cap suport.
I ara esteu enmig d’una campanya perquè el públic pugui comprar abonaments anuals.
Sí! La idea va néixer l’any 2013, quan se’ns va obligar a digitalitzar el cinema, i això ens costava entre 120.000 i 150.000 euros, perquè no es tractava de comprar uns projectors al Corte Inglés i prou. Havien de complir amb una normativa especial perquè tu fas pagar una entrada per oferir certa qualitat. Aquí no hi havia pràcticament ajudes, així que vam tenir aquesta idea per finançar l’operació amb un abonament anual. I aquesta idea que semblava tan boja ens va anar bé i a més vam aconseguir rejovenir el públic. Ara tenen un major accés a la cultura i descobreixen un cinema diferent. No només ens ajuda a guanyar més diners, sinó que podríem dir que aquest abonament acaba complint també un paper de responsabilitat social de l’empresa. Els abonats poden venir durant un any al cinema totes les vegades que vulguin.
Fa uns mesos que els Cinemes Texas van anunciar el seu tancament, i la seva oferta ha estat sempre molt similar a la què ofereixen els Girona: cinema no mainstream. Cada cop que es tanquen unes sales d’aquest tipus sentiu la por al cos?
Quan tanca un cinema és com quan es crema una biblioteca. És un drama. Vol dir que hem perdut una finestra a la diversitat i un accés a un espai de cultura. Un tancament de cinema hauria de ser un drama per a qualsevol persona amb una mica de sensibilitat. Hi ha una llei a França que diu que els francesos han de tenir un cinema a menys de 30 quilòmetres, i aquí res de res. Insisteixo que és un drama que es perdi un cine. Però cadascú també sap com gestiona casa seva. No tot és culpa de la pandèmia. A vegades la pandèmia ha estat l’estocada, però has de saber com has portat les coses i com estan els números a casa teva. Nosaltres sempre hem sigut prudents a l’hora d’invertir i hem intentat fer les coses amb una mica de seny.
Per què vau decidir projectar pel·lícules que no pertanyen a un circuit comercial?
Perquè els fundadors d’aquestes sales som gent de continguts, i sabem que hi ha gent fent moltes coses interessants. Nosaltres vam ser dels primers en oferir òperes i ballets, perquè vam veure que hi havia un públic que podia estar interessat, i a més acollim 22 festivals cada any aquí. Hi ha festivals com el de Cinema Indígena que es feia en centres cívics i semblava que aquest tipus de cine no es podia veure als cinemes. Ara l’acollim nosaltres perquè considerem que s’ha de poder veure amb la mateixa qualitat tècnica.
Quin paper juguen els Cinemes Girona a Barcelona?
Per a nosaltres, les sales de cinema han d’estar molt lligades a la ciutat i als seus debats. Aquí hem projectat obres com Ciutat Morta o A tu què et sembla?, el documental sobre el cas de l’Ester Quintana. També hem passat documentals sobre si és necessari o no que l’aigua passi a ser pública o que sigui privada… Al final som un espai on la gent s’ajunta, intercanvia idees i debat. No és només entreteniment; el cinema ha d’aportar alguna cosa més.
Abans parlaves de les finestres a la diversitat.
Sí, és que ara mateix estem en un moment que sembla que tothom estigui disposat a acceptar que des de Califòrnia es decideixi què s’ha de veure a tot el món. Sí que és cert que la gent que viu enmig dels Monegros no té gaire accés a les sales de cinema i que per tant sense Netflix no té accés a això. Però la pregunta que ens hem de fer és a quin tipus de cultura està tenint accés. És important assenyalar que la diversitat ens ha salvat en aquesta pandèmia. Les sales de cinema que no han funcionat són les que estrenen pel·lícules de Hollywood, perquè són pel·lícules que necessiten estrenar-se el mateix dia a tot el planeta, perquè fan una campanya global que els costa milions de dòlars. Però això no passa amb pel·lícules poloneses, iranianes, alemanyes o italianes.
Per què?
És el tipus de cinema que millor ha sabut sobreviure a la pandèmia perquè fa pel·lícules que no necessiten estrenar-se mundialment el mateix dia. Pots estrenar primer a Turquia, després a França, després a Alemanya, etc. Hi ha pel·lícules que es van estrenar aquí a l’octubre i que actualment s’estan estrenant a Estònia. Són pel·lícules que s’adapten molt millor a situacions com la que tenim ara mateix. Tothom associa la producció independent a la feblesa, i no hauria de ser així. La pel·lícula de Hollywood es gasta molts més diners en producció i en globalitzar-la.
Com pot afectar la pandèmia a la qualitat d’aquests films? Amb la crisi econòmica tindran menys pressupost i menys personal…
Jo crec que si hi ha un sector que ha sabut adaptar-se a la pandèmia amb èxit ha estat el cultural. I ja no ho dic per la poca infecció que hi ha hagut als cinemes i teatres. Ho dic perquè els productors de cinema van ser els primers en fer uns protocols pels rodatges amb proves cada dia. M’han fet gràcia tots aquests debats sobre si els futbolistes s’havien de fer proves quan anaven a jugar torneigs. Al cinema ja fa un any que ens fem aquestes proves!
Per tot el que dius, sembla que siguis dels que pensa que l’impacte que tindrà la pandèmia no acabarà sent comparable amb el que ha tingut l’arribada d’internet.
En absolut! Ha sigut fort durant un temps, però té un final. Jo no sé si sortirem millors o pitjors; de fet crec que les males persones seguiran sent males persones, i les bones seran bones. Però hem de recordar que la història ens demostra que la gent s’adapta a situacions d’aquest tipus.
Abans reconeixies que les ajudes institucionals han estat bàsiques per tirar endavant el negoci, però sempre es pot demanar més. Què esperes de la Generalitat i de l’Ajuntament?
Insisteixo que no ens podem queixar de com ha respost tothom a l’actual situació, però jo crec que si l’Ajuntament i la Generalitat volen defensar la diversitat i la riquesa cultural, han de fixar-se més en els cinemes independents. S’ha d’adonar que són aquestes sales les que acaben projectant els films que ells mateixos financien. Al final, els cinemes que projecten Hollywood també mostren les pel·lícules produïdes per Telecinco, que són films grossos que fan directors com Amenábar. Però això són cinc o sis pel·lícules a l’any, i és que en situacions normals a l’Estat se’n fan més de cent! Si consideren que els ciutadans han de tenir accés a aquestes produccions, han de promocionar més els cinemes independents. Si no ho fan, ens convertirem en una societat més uniforme, tancada i víctima de la globalització.
El vostre tipus de públic és el que realment estima el cinema?
Sí, el públic del cinema independent valora l’experiència cinematogràfica. Valora tancar-se en una gran habitació fosca, amb el mòbil apagat, en silenci i connectat a altra gent que també està en silenci i amb qui pot compartir les emocions de riure i plorar.
Aquestes són les persones que mantindran vives les sales de cinema.
No ho sé, però el que està clar és que és incomparable amb mirar una pel·lícula a casa teva. Hi ha dos tipus de cinema que poden sobreviure: nosaltres i els que programen coses globals. Però ja s’ha demostrat que les majors amb la pandèmia han fet un canvi de xip i s’han preguntat quin sentit té ara haver-se de repartir el formatge i poden arribar directament a l’usuari. I és per això que crec que el nostre cinema sobreviurà, almenys, una mica millor. Perquè el públic estima l’experiència.
