L’ex quarterback americà Gustaf Farwell havia renunciat al cant després d’una audició fallida el 2019. Durant 8 mesos no va cantar gens, fins que la nit del 13 de març, la primera nit de confinament de l’estat d’alarma, se’l va endur l’emoció i va sortir al balcó a cantar les últimes notes de Nessun Dorma de Turandot. The Balconist –com es fa dir ara a les xarxes socials– preveia cantar només aquella nit. No s’imaginava que en serien 65 i creuarien l’Atlàntic fins arribar a una quinzena de diaris i ràdios d’Estats Units.
Va néixer a Los Gatos (California) en una família d’esportistes. El seu pare va ser entrenador de rem a les universitats de Santa Clara i Stanford i el seu germà va jugar 4 anys a futbol americà a la Universitat d’Oregon. El 1996 va jugar a la Universitat d’Arizona com a quarterback reserva de Jake Plummer, que a l’any següent entraria a la lliga professional. Va formar part del gran equip Rose Bowl de la universitat. Tenia oportunitats de triomfar en el futbol, però de sobte el seu millor amic va morir en un accident de cotxe, coincidint amb el cinquè aniversari de la mort del seu pare d’un càncer pancreàtic. Colpit pel dolor, va deixar el futbol.
Farwell es va enamorar de l’òpera quan va escoltar Pavarotti per primera vegada, en una festa nocturna quan tenia 18 anys. Va demanar el CD i va començar a cantar amb ell, sense saber la lletra o les notes. Era una espècie de número de festa, que els seus companys l’obligaven a fer durant les nits de gresca. No va ser fins que va conèixer la seva dona, molts anys després en una visita a Barcelona, que es va adonar que volia dedicar-se professionalment al cant. El camí ha estat difícil. Va arribar a Barcelona el 2002 “com un típic ‘motxiler’ americà”, recorda Farwell. Immediatament es va enamorar de la ciutat i s’hi va quedar: “És la resposta típica, però per amor”.
“El cant va començar la primera nit de quarantena quan tots estaven aplaudint els treballadors sanitaris”, relata el tenor. “Potser havia pres una mica de vi, em vaig posar a cantar les últimes notes de Nessun Dorma… i als veïns va semblar que els agradava”, explica Farwell. L’endemà la seva dona el va animar a cantar una cançó sencera, però ell no n’estava segur i va cantar només mitja cançó. “Els veïns van començar a cridar “¡Una altra, una altra, una altra!” i ell no s’ho podia creure.
Gus va rebre dues cartes a casa el dia següent, de nenes que viuen al seu edifici. Li donaven les gràcies per cantar i li preguntaven si tornaria a cantar aquella nit. “I així va començar la tradició de cantar cada dia després dels aplaudiments”, narra al TOT Barcelona. El ressò de la seva iniciativa “realment va canviar la quarta nit”, quan va cantar la versió completa de Nessun Dorma. La seva filla va gravar el moment des de l’altre balcó del pis i la seva dona ho va publicar a Instagram. “Va accelerar-se tot des d’aleshores”, diu. Mitjans de comunicació dels Estats Units el van començar a contactar per explicar la seva història, com una forma d’apropar-se a la vivència del confinament a Europa: “Van ser unes 15 entrevistes en total, des de diaris fins a ràdios i televisió en directe”.
Ha aparegut en magazins tan famosos com Good Morning America, de la cadena ABC i programes de KTLA, 12 news, ASU Gammage, Pac-12 Networks o ICSOM. També a la premsa escrita: USA Today, The Entertainer Magazine, ABC Arizona, TouchdownWire o At The Buzzer. A més, gràcies als vídeos penjats a les xarxes socials ha rebut comentaris de companys d’equip de la Universitat d’Arizona com Jake Plummer –ara jugador professional de futbol americà–, d’amics de l’escola i fins i tot d’una infermera que li va dir que el vídeo era exactament el que necessitava després d’un dia infernal de feina.
El cant al balcó va continuar durant 65 dies. No sempre tenia ganes de cantar, perquè el confinament es feia llarg i pesat: “Alguns dies van ser realment difícils, tothom lluitava contra la quarantena”.“No es tracta de tu, sinó de la teva comunitat”, explica que es deia a si mateix. A més, notava que si es trobava malament li feia bé cantar: “Sempre em sentia millor després”.
La connexió amb la comunitat de veïns és una cosa que mai oblidarà Gustaf Farwell. Els dies de pluja que semblava que ningú sortiria al balcó, sempre apareixien, l’escoltaven i li agraïen l’actuació. “Eren els millors dies”, recorda. L’últim dia finalment l’emoció va poder amb ell: “Ha estat una experiència única”.
La policia va trucar a la porta del cantant després de l’actuació final. Li van dir que ja no podia seguir cantant, perquè no podien tenir 200 persones parades al carrer per seguretat. La desescalada obligava a controlar molt les primeres sortides de casa.
El cant professional se li havia resistit fins ara a Farwell. Va començar a cantar molt tard i, malgrat estudiar amb alguns dels millors entrenadors de veu del món i al Conservatori del Liceu de Barcelona, li ha estat molt difícil trobar un camí cap al món de l’òpera. Ara, després de l’experiència del confinament, només espera que “arribi el dia en què pugui fer un concert real i presencial”.
Després de les entrevistes a la premsa l’han convidat a un parell de concerts notables quan la situació ho permeti. A més, gràcies a la difusió aconseguida, ha tingut l’oportunitat de parlar amb professionals de la música que s’han interessat per ell. Tots, però, li diuen el mateix: necessita un àlbum com a carta de presentació. Ja s’ha posat en marxa per aconseguir-ho i fins al 20 juliol recapta fons per gravar-lo i promocionar-lo abans de finals d’any.
