Santa Madrona, l’oasi que Barcelona es deixa perdre

El baluard amaga el taller del mestre d'aixa del Museu Marítim i uns jardins històrics que només obren nou hores al mes

Barcelona va perdent oportunitats d’integrar el potent baluard de Santa Madrona, a les Drassanes, en els seus atractius culturals, turístics i de lleure. Els incipients plans municipals per obrir els jardins al públic un cop traslladada la narcosala Baluard van quedar en un calaix amb l’arribada dels comuns a l’Alcaldia. La incorporació del baluard al relat del museu finalment va quedar fora de la gran rehabilitació de les Drassanes, acabada el 2018 després de més de 30 anys d’obres i patiments pressupostaris.

Així, discretament, aquesta joia barcelonina dorm el son dels justos any rere any. El baluard de Santa Madrona inclou l’últim portal que ha sobreviscut de la muralla medieval, al final del Paral·lel. Acull uns jardins elevats de quasi 2.300 metres quadrats, de gran interès històric i paisatgístic. A més, des de fa una dècada amaga el taller del mestre d’aixa del Museu Marítim, un espai pintoresc i únic al món.

Els jardins del baluard de Santa Madrona ofereixen vistes panoràmique
Els jardins del baluard de Santa Madrona ofereixen vistes panoràmiques / Jordi Play

El TOT Barcelona ha pogut visitar el taller i els jardins, acompanyant el cap de l’àrea de Col·leccions i coneixement del museu, Enric Garcia. L’espai verd està catalogat com a patrimoni històric i llueix impecable, perquè el Marítim assumeix el cost del manteniment i les petites reparacions que van sorgint. Des de 2015 els voluntaris de la Coronel·la de Barcelona, que tenen un espai cedit a l’antiga narcosala, els obren al públic nou hores al mes: el primer, tercer i quart diumenge de mes d’11 a 14h. La resta de l’any, tancats i barrats.

Vista del taller del mestre d'aixa del Museu Marítim de Barcelona, so
Vista del taller del mestre d’aixa del Museu Marítim de Barcelona, sobre el baluard de Santa Madrona / Jordi Play

“Avui el taller del mestre d’aixa és un espai de treball, no un espai visitable del museu”, assenyala Garcia. “Seria fantàstic que pogués formar part del recorregut dels visitants, però tot el baluard està protegit i és molt difícil complir amb les normatives actuals de seguretat, patrimoni, accessibilitat…”, lamenta el cap de col·leccions, que no perd l’esperança de trobar alguna fórmula en el futur, potser amb grups reduïts i guiats. “Mirem-ne la part bona: a Barcelona encara hi ha llocs per descobrir!”, diu rient.

Ressuscitant el Santa Espina

El mestre d’aixa treballa ara en la rehabilitació del Santa Espina, un llaüt de sardinal construït el 1928 a Banyuls (Rosselló) i cedida al museu després de dos anys a Palamós sense sortir a navegar. “Els propietaris no podien assumir la restauració i la vam adoptar!”, explica Garcia. El mestre d’aixa, el francès Gilles Llecha, la repara peça a peça amb tota cura perquè pugui tornar a l’aigua. El seu destí serà ensenyar vela llatina tradicional a nois i noies recorrent el litoral barceloní.

El llaüt Santa Espina, al taller del mestre d'aixa ubicat sobre el ba
El llaüt Santa Espina, al taller del mestre d’aixa ubicat sobre el baluard de Santa Madrona / Jordi Play

Llecha té 63 anys i en fa 13 que viu a Barcelona. És una institució al sector, tot i que ho dissimula amb un tarannà distret i informal. “No és dels vaixells en pitjor estat que he rebut!”, diu rient. Treballa tant en aquest racó sobre la muralla com als molls de Barcelona, on el museu té 10 embarcacions en actiu. La més coneguda és el paleibot Santa Eulàlia, de 1918, que cada gener porta als Reis Mags fins a Barcelona.

Gilles Llecha, el mestre d'aixa del Museu Marítim de Barcelona / Jord
Gilles Llecha, el mestre d’aixa del Museu Marítim de Barcelona / Jordi Play

Aquests dies l’ajuden dos becaris d’una prestigiosa escola de fusteria holandesa, en Rein Ter Velde i en Max Tettero, de 18 i 19 anys respectivament. Venen dues parelles cada any amb estades de dos mesos. Els dos joves porten dues setmanes al museu i van triar aquestes pràctiques per la bona experiència dels seus predecessors. “Ens encanta perquè no fas cada dia el mateix i treballes a l’aire lliure”, diuen mentre llimen un llistó.

El jove Rein Ter Velde, al taller del mestre d'aixa ubicat sobre el ba
El jove Rein Ter Velde, al taller del mestre d’aixa ubicat sobre el baluard de Santa Madrona / Jordi Play

Al costat del taller del baluard s’apilen grans troncs i branques d’arbre, ben boteruts. “Intento triar cada tronc personalment, en un bosc a prop de la Roca del Vallès”, reconeix Llecha. És un bosc de la Diputació de Barcelona, que té concessionada la gestió forestal per fer llenya. “M’emporto les plantilles de les peces que he de fer i busco arbres amb aquella corba concreta”, afegeix. “Els que jo vull són els que no voldria mai la indústria del moble!”, ironitza.

Rehabilitació del llaüt Santa Espina, al taller del mestre d'aixa /
Rehabilitació del llaüt Santa Espina, al taller del mestre d’aixa / Jordi Play

Un baluard ple de terra i ceràmica

Els jardins que omplen de verd la part superior del baluard són conseqüència d’una estratègia defensiva. Els trams de muralla simple ja no resistien els atacs amb artilleria i van evolucionar cap a baluards amb doble muralla i enmig terra compactada per esmorteir els impactes. “Als anys 90 van fer-hi prospeccions arqueològiques i van trobar molta ceràmica trencada entre la terra, segurament procedent de peces trencades que hi abocava la indústria terrissaire del carrer Escudellers”, exposa Garcia.

Els jardins recorren la silueta de la muralla perquè són l’antic camí de ronda, prou ample per poder-hi moure munt i avall l’artilleria defensiva. Amb els anys s’hi van plantar arbres i es va anar convertint en un jardí. Els pocs dies que obren al públic, s’hi accedeix per una entrada independent: el pati de Santa Madrona, la part posterior de les Drassanes. Allà s’alça l’anomenat Edifici del Governador, que va ser una guarderia fins als anys 60, s’ha rehabilitat integralment els darrers anys i ara acull un altre taller de restauració del museu.

Edifici del Governador, al pati del baluard de Santa Madrona / Jordi P
Edifici del Governador, al pati del baluard de Santa Madrona / Jordi Play

La resta de l’any el pati està tancat amb una gran reixa que dóna a la desangelada plaça Blanquerna, ara plena de bancs gairebé sempre buits. Davant hi ha el solar on s’havia de construir un gran hotel, al que s’oposaven veïns i consistori. Només un mercat de segona mà omple de vida ocasionalment aquest lateral del recinte, que enllaça els envellits trams finals de la Rambla i del Paral·lel.

Sort dels voluntaris

Tot el complex de les Drassanes pertany a un consorci format per la Diputació de Barcelona com a soci més gran, l’Ajuntament i el Port de Barcelona. Cada decisió i inversió que s’hi fa, doncs, com les ambicioses obres de rehabilitació dels darrers anys, han de passar pels tres organismes. Tot i les servituds que això comporta, també genera avantatges, com una major autonomia per gestionar les singularitats de les Drassanes.

La desangelada plaça Blanquera acull l'accés principal als jardins d
La desangelada plaça Blanquera acull l’accés principal als jardins del baluard de Santa Madrona / Jordi Play

Per exemple, el museu té una envejable permeabilitat a la participació: compta amb 4 grups especialitzats de voluntariat i tertúlies mensuals de mariners, capitans de marina i altres professionals del mar jubilats. El grup més estable és l’entitat Amics del Museu, que es dediquen sobretot al modelisme naval. Des de fa dos anys tenen el taller a l’antiga sala de venopunció, que ensenyen a qui els ho demana. “Restaurem les peces que ens demana el museu i cada soci fa les seves maquetes de vaixells”, explica Josep Ortet, president de l’associació.

La Coronel·la també té cedit un petit espai de l’antiga narcosala, que usen de magatzem i vestuari els dies que obren al públic els jardins. Aquest grup de recreació històrica fa reviure l’antiga milícia gremial que va custodiar els baluards de Barcelona fins al 1714. “Obrim els jardins tres diumenges al mes i festius com Santa Madrona i Santa Eulàlia”, explicava a aquest diari un mes abans de morir aquest juliol Nicolau Martín, president i pal de paller de l’entitat.

L'antiga narcosala Baluard, a la plaça Blanquerna, tancada quan no hi
L’antiga narcosala Baluard, a la plaça Blanquerna, tancada quan no hi treballen els Amics del Museu Marítim / Jordi Play

L’últim esforç pel baluard ha estat recuperar una tradició oblidada, Santa Eulàlia botifarrera: el gremi de carnissers posava a la venda les viandes de l’hivern per la festivitat, el 12 de febrer. “Amb l’actual Gremi oferim un tast de botifarres i vi als jardins”, relatava. Per Santa Madrona organitzen una xocolatada i el dia de la Mona, una cerca d’ous de Pasqua amagats als jardins. Tot plegat, “sense cap subvenció”: “Ho paguem de la nostra butxaca els 100 associats o amb l’ajuda de partners com els carnissers”, recalcava Martín.

Els enemics invisibles del baluard

La inseguretat potencial ha estat sempre el gran obstacle per a l’obertura al públic dels jardins. Com que són elevats, no es poden controlar des del carrer. Les institucions temen que els seus racons discrets atraurien usos incívics. Aquesta por crònica s’ha vist reforçada durant anys per la presència de la sala de venopunció, perquè en cas de cua o recel a usar-la alguns toxicòmans podrien haver optat pels jardins. Avui, però, aquesta excusa ja no hi és.

El baluard de Santa Madrona forma part del recinte històric protegit
El baluard de Santa Madrona forma part del recinte històric protegit de les Drassanes / Jordi Play

L’altre gran temor polític és que es turistitzi ràpidament i això amenaci un patrimoni verd ara molt ben conservat. El baluard és una peça clau del final del Paral·lel, que milers de visitants recorren perquè connecta el port de creuers i Montjuïc. Per a una part del moviment veïnal del Raval i el Poble-sec, resoldre aquest ròtula seria l’embat definitiu per a la gentrificació dels dos barris. De fet el carril més proper al portal, al Paral·lel, ja s’usa avui d’aparcament d’autocars turístics.

Tots aquests enemics invisibles només es poden resoldre bé des de la política. Però en absència d’ella, s’ha intentat vàries vegades des de l’àmbit de la gestió. Als anys 80 el Pla Director per les Drassanes va sospesar la instal·lació d’una cafeteria als jardins, però als anys 90 es va descartar. Qui fos director del museu des de 1998 fins a la seva jubilació el juny de 2018, Roger Marcet, volia obrir els jardins almenys cap a dins, incorporant-los a la visita del museu. Va aconseguir que s’adeqüés l’escala d’accés interior, a través d’una torre del segle XIII.

Escala d'accés al baluard de Santa Madrona, des de l'interior del mus
Escala d’accés al baluard de Santa Madrona, des de l’interior del museu / Jordi Play

“No cal licitar res, només cal voluntat política i el petit cost de posar-hi vigilància preventiva”, explica Marcet al TOT Barcelona. “A banda hi havia hagut un projecte per rehabilitar el conjunt del baluard, de més d’1,5 milions d’euros, amb la idea que l’antiga narcosala fos un centre d’interpretació de les muralles”, recorda. Ni les obres ni el centre s’han arribat a concretar mai. El museu ha carregat amb 30 anys d’obres i ara té ganes d’estabilitat. “He sentit converses informals però mai he vist un pla pels jardins”, coincideix Enric Garcia.

A falta d’una rehabilitació integral, la fortificació s’embelleix amb il·luminació exterior. L’Ajuntament ha promogut una acció simbòlica per posar-la en valor a través de llums de color blau cada dissabte de 21h a 24h. Com passa amb l’obertura dels jardins, però, cal ser un barceloní o un turista molt informat i previsor per tenir presents aquestes tímides ocasions de gaudir del monument. El públic general haurà d’esperar uns quants anys més per fer-se seu el baluard dedicat a la primera patrona de Barcelona.

El portal de Santa Madrona separa els jardins del baluard del taller d
El portal de Santa Madrona separa els jardins del baluard del taller del mestre d’aixa / Jordi Play

Comentaris

    Mª Teresa 17/09/2019 12:14 pm
    Molt interessant !!

Nou comentari