Finisterre, el retorn dels restaurants de luxe a la Barcelona de postguerra

En plena època de misèria causada per la postguerra, naixia a Barcelona el Finisterre, que marcaria el camí dels locals de prestigi a la ciutat en la segona mitat del segle XX

A finals de l’any 1943, en plena II Guerra Mundial, mentre el port de Barcelona era l’escenari d’intercanvi de presoners entre els bàndols aliat i alemany i a la ciutat regnava la misèria derivada de la postguerra, a la part alta, avui la cantonada de l’Avinguda Diagonal (aleshores Avenida Generalísimo Franco) amb el carrer Villarroel, es va inaugurar el restaurant Finisterre, anomenat així per la manca d’edificacions que hi havia en aquella època en aquell indret i que feia pensar figuradament en la fi de la ciutat.

Els promotors del restaurant Finisterre van ser l’industrial Joan Jover, Milagros Marin i el restaurador Joaquim Garcia Torrents. El restaurant, dissenyat amb tot el luxe que es va poder, constava d’una planta baixa, a nivell del carrer, on hi havia una gran barra on es servien els mariscs que estaven exposats en grans peixeres. Unes escales amb unes baranes de vaixell donaven pas al menjador principal, situat a l’entresòl i decorat amb motius mariners.

Al carrer, a la vorera del carrer Villarroel, el restaurant disposava d’una gran terrassa, que completava l’establiment. En la decoració del local, a més dels motius mariners, hi destacava la fusta originària de Guinea provinent del negoci d’importació propietat de Joan Jover.

Des del moment de la seva inauguració, el Finisterre va esdevenir un dels restaurants més prestigiosos de la ciutat: s’hi reunien les elits econòmiques, professionals i polítiques de la ciutat. Lloc de trobada habitual de les personalitats i figures locals del règim franquista, la llegenda explica que algun dels cambrers anava armat per protegir-les. Amb la inauguració del restaurant Reno, l’any 1954, el seu lideratge va començar a trontollar i va anar perdent atractiu per als seus clients.

L’any 1972, el restaurant va passar a mans de Salvi Vila i Joan Duran, aquest darrer, fill d’una família d’empresaris gastronòmics de l’Alt Empordà i propietari del Duran del Portús, considerat un dels millors restaurants de tot l’estat. Els nous propietaris van canviar l’orientació del restaurant, que va passar de ser una marisqueria on, a més d’oferir bons peixos i mariscs, també s’oferia una cuina de mercat més moderna. També es va tancar la terrassa exterior. Amb ells, el Finisterre va recuperar part del seu esplendor. Els plats que van marcar aquesta època van ser, entre altres, el rap Costa Brava, el suquet de turbot a l’estil de Cadaqués, el llenguado al Cinzano, el “cobonoff” de peix o la Pularda de Bresse “souvarof”. També hi destacaven les patates “soufflé” i les crêpes suzette.

I el 1981 arriba al Finisterre un jove Ferran Adrià com a ajudant de cuina, a les ordres de l’aleshores cap de cuina Francisco Gorro, en la que seria la seva darrera feina abans d’incorporar-se al Bulli. A Francisco Gorro el va succeir com a cap de cuina el xef Josep Maria Valls. En els seus poc més de cinquanta anys d’història, el Finisterre només va tenir tres caps de cuina, els citats Francisco Gorro i Josep Maria Valls a més del Xef Belmonte que va ser el primer. El Finisterre també va existir en època de Josep Lluís Nuñez, un client habitual, i al restaurant es feien els àpats de les directives quan el Barça jugava a casa.

Després de la mort de Joan Duran i la sortida de la societat de Salvi Vila, la gestió que es va fer del restaurant va provocar una greu crisi econòmica, acumulant uns deutes que el va portar al seu tancament l’any 1994. El local que va ocupar el restaurant Finisterre va romandre buit fins que l’any 2001 el grup de restauració barceloní AN Grup de l’empresari Artemí Nolla el va arrendar per obrir-hi el restaurant DAPS, que va estar obert fins al juliol del 2017. Avui dia ocupa el local l’Europa Café.

Comentaris

    Josep Plaza 11/09/2021 7:39 am
    Una data important: Tot l'edifici es propietat dels rics Rubert de Ventós

Nou comentari