Si no vol resultar petulant i pesat per als lectors, hi ha una norma que tot periodista ha de seguir el 99% de les vegades que escriu: no parlar d’ell mateix, no expressar-se en primera persona. Però l’1% de les vegades cal saltar-se aquesta regla. I Ramon Solsona m’hi ha empès directament. L’autor acaba de publicar a Proa El carrer de la xocolata, on recull els records de la seva infantesa, un primer tram de vida viscuda a la Gràcia dels anys 50. Viscuda, gaudida i recordada amb joia malgrat que eren els anys més durs i asfixiants de la dictadura franquista. Una obra que mostra una malla de cases on els veïns, almenys alguns, eren com de la família i constituïen una xarxa de suport i de convivència. En la presentació del llibre, aquesta setmana a la llibreria Ona de Barcelona, Solsona llançava una invitació al lector: “Veig el llibre com una cistella de cireres. Quan n’estires una, en surten moltes. Els lectors podran agafar les cireres i, amb els meus records, poden recuperar els seus. Perquè tothom té família i records, bons o dolents, tu tens també el teu llibre de família”.
Solsona té 75 anys, però les coses que explica que passaven a Gràcia als anys 50 i 60 les sabem també els que en tenim 55, perquè els avis, els pares i els tiets ens les han explicat. I és començar i, ja al primer capítol, ensopegar amb la primera cirera que et rebota. Quan explica com ell i els germans tenien, amb uns nens del carrer del darrere, un “shuttle“, una vagoneta casolana amb un cordill que, “passant per damunt d’uns quants patis” comunicava les dues cases per intercanviar-se “tebeos, cromos i altres joies”. Exactament com m’han explicat que feia el meu tiet Joan amb un nen veí del barri.
Les tietes i el gos que donava la poteta a missa
Molts lectors es trobaran reconeguts a l’obra. I, a més, descobriran que els de La Cubana són molt bons però no han inventat res –de fet, no pretenen haver-ho fet. Les teresines existien. I surten a El carrer de la xocolata. Eren les tietes dels germans Solsona, a les quals ret homenatge amb humor afectuós. “Quan parlo de les meves ties, tothom de la família sap que he fet curt. Anaven a missa amb el gos i, a l’hora de donar la pau, el gos donava la poteta!“, explica davant d’una colla de periodistes que xalen amb les anècdotes que anuncia que es trobaran en l’obra.
Tot i que Solsona és conegut per les seves novel·les, en aquest cas no hi ha ficció, sinó records, d’ell i dels germans, endreçats de manera literària en 20 capítols. “Normalment, quan presento un llibre, mai vull donar pistes, intento evitar els espòilers, una paraula que ara s’ha posat de moda, perquè quan escrius una novel·la hi ha una feina d’organització del relat que el lector ha d’anar seguint. Però en aquest cas no hi ha espòilers possibles. És un llibre amable, senzill, de records, ordenat, però no hi ha més treball narratològic”, adverteix.
Per construir-lo ha evitat sobredocumentar-se. “Normalment, em documento molt, però en aquest cas ho he evitat deliberadament. No he volgut parlar amb la gent del meu entorn de l’època perquè hauria acumulat massa anècdotes, m’hauria sortit un llibre de mil pàgines [en té 336]. Ja n’hi havia prou amb els meus records i els dels meus germans”, al·lega. De fet, ell mateix subratllat que l’obra és en primera persona, però també “en primera persona del plural”. Els seus germans, no només hi surten sinó que els reconeix la feina feta: “Els vaig donar llibretes perquè hi apuntessin les anècdotes que recordaven, i quan vaig tenir els textos llegits i transcrits els les vaig tornar amb un ‘muy bien‘ escrit amb bolígraf vermell, com feien els mestres de l’època quan corregien”.
La infantesa a Gràcia d’una de les generacions del NO-DO
Per dir-ho clar: la generació narrada a El carrer de la xocolata és una de les generacions del NO-DO. Dues síl·labes que diuen “moltes coses”. Diuen franquisme, diuen no passar fam però sí tenir una “alimentació deficient”, diuen que et cridaven a classe per un número i diuen una religiositat que ho impregnava tot, amb missa cada diumenge i molt més. Va ser l’època del XXXV Congrés Eucarístic Internacional, que es va celebrar a Barcelona el 1952, va donar nom al barri del Congrés i va deixar imatges com l’ordenació de 800 capellans alhora a Montjuïc.
La família retratada també era molt religiosa sense ser “ultra”, com tantes n’hi havia en barris com els de Gràcia en aquella època. Però per sobre d’aquest ambient gris, hi havia vida. Una vida en què els veïns anaven i venien d’una casa a l’altra, estiuejaven al pati amb samarreta imperi, veien la tele amuntegats al menjador de qui en tenia i, si tenies telèfon, el rebedor se’t convertia en una centraleta. Malgrat que Solsona explica Gràcia, per la teoria de les cireres i perquè se sap que era així, remarca que aquell viure “com en un poble” era també a Sant Andreu, a Sants, al mateix Eixample i en molts altres barris de la ciutat.
Quin és i per què se’n deia així del “carrer de la xocolata”
I, com l’autor mateix assegura que no hi ha espòilers possibles, es pot explicar quin era “el carrer de la xocolata” –on hi havia casa seva– i per què se’n deia així. Es tracta d’un carrer modest d’aquests que són tan freqüents a Gràcia, que tot i ser curts comencen dient-se d’una manera i canvien de nom al cap d’un parell de travessies. En aquest cas és el carrer Bellver, dues travessies que van de Torrent de l’Olla fins a Verdi i que, a la tercera, ja s’han tornat el carrer Martí, que acaba desembocant a la plaça del Nord.
I si se’n deia “de la xocolata” –és com el coneixia tothom, i no pas pel nom oficial– era perquè a la cantonada hi havia la Nederland, una importadora de cacau que a partir del 1945 va fabricar-hi el Cola Cao. L’olor de xocolata era permanent i ajudava a trobar la casa dels Solsona als despistats que no recordaven exactament on era. Ara, que aquesta olor ja no se sent al carrer Bellver, al lector se li activarà la memòria olfactiva llegint el que ha escrit Ramon Solsona.
