Si ets de Barcelona, és difícil que no hagis vist una de les seves obres. Al carrer, engalanant l’aparador dels principals teatres i cinemes de la ciutat, els pòsters d’en Lluís Pesarodona Cortada (Barcelona, 1929 – 2024) van actuar durant més de dues dècades de reclam per als espectadors. L’antic cinema Comèdia, el Fémina, el Kursaal o el Borràs i teatres com el Victòria, l’Apolo, el Romea, l’Arnau, el Tívoli, l’Astoria o el Coliseum. Aquests són només els noms d’algunes de les sales que van promocionar pel·lícules o espectacles teatrals amb els dibuixos magnífics de l’artista, que signava les seves peces amb el sobrenom Pessa. Fora d’aquesta activitat professional, el pintor i gravador explorava la seva faceta més personal a través de les litografies i els llenços a l’oli. Ho feia en el seu temps lliure, sense cap pretensió de vendre la seva producció, només per la necessitat de crear.
“Sí que tenia un marxant a Suïssa i allà venia alguna cosa, però ell primer pintava i, després, si es podia vendre, doncs bé […] El poc que tenia ho invertia en pintura”, apunta la Lydia Pesarodona en una conversa amb el TOT Barcelona. Des que el seu pare morís el 24 de desembre del 2024 a 95 anys, l’única filla de l’artista ha encetat una croada per situar la figura del seu progenitor en el lloc que es mereix com un dels grans gravadors contemporanis de casa nostra. Per fer-ho, ha contactat amb museus, fundacions i entitats diverses per oferir una part de l’enorme col·lecció d’obres que va arribar a aglutinar Pessa entre el seu taller al número 9 del carrer dels Tallers i el seu domicili a l’Eixample. En la gran majoria de casos, però, la resposta ha estat negativa. “Et trobes amb moltes portes tancades. M’han arribat a dir que, si no estava cotitzat, no interessava, per molt que fos una donació”, explica.
Ni tan sols la Fundació Joan Brossa, amb qui va col·laborar en múltiples ocasions teixint una forta amistat, ha volgut saber res de la seva obra. “Brossa no treballava amb qualsevol. Van estar set anys braç a braç juntament amb l’artista Fusako Yasuda fins al punt que el poeta bromejava dient que havien de deixar-ho perquè semblaven una societat limitada”, rememora en Damià Amorós, historiador de l’art i museòleg. Amorós és una de les persones que està ajudant la filla de Pessa en aquesta difícil empresa.
Amb el pintor l’unia un vincle especial que es remunta als seus avantpassats comuns al poble de Sarral (Conca de Barberà). L’historiador va néixer allà i el nostre protagonista hi va passar part de la seva infància amb la mare i l’àvia, que també provenien d’aquesta localitat i s’hi van traslladar amb l’esclat de la Guerra Civil. “Sempre dic que vaig aprendre més en tres hores al seu taller que en els anys de carrera. Ell era molt interessant per polifacètic -no es va casar mai amb un estil, tocava molts pals i els tocava bé- i per la puresa de la seva creació, que no estava pensada per vendre ni per a una galeria, sinó que naixia d’una necessitat vital“, subratlla Amorós.
Part d’un llegat amb 578 anys d’història
El lligam entre l’historiador de l’art i Pessa ha estat clau perquè almenys una part de l’immens fons artístic del pintor i gravador vegi la llum en forma de dues exposicions. La primera de la mà de l’Ajuntament de Sarral, que s’ha quedat una part de les obres i les va exposar el passat mes de maig, i la segona gràcies a l’Associació Antic Gremi Revenedors 1447. L’entitat que pot presumir de ser la més antiga de Barcelona s’ha fet amb una col·lecció de fins a 130 peces de l’artista, entre olis, litografies, dibuixos, cartells, fulletons i planxes de gravat. La primera tongada d’aquestes obres -22 litografies- es poden veure a la sala gremial com a part d’una mostra monogràfica que porta per títol L’empremta de Pessa. Gravar la memòria. “El Gremi és l’entitat més lliure perquè no depèn de ningú, per això vam pensar que seria un bon lloc per exposar”, assenyala Amorós, comissari de la mostra. “Ni ho farem, en 578 anys aprens molt… Fins al 1936 tenien tots els diners en bons de l’Ajuntament, però mai més”, s’afanya a afirmar en Francesc Sendil, president l’associació.
Des del Gremi de Revenedors van rebre amb els braços oberts la donació d’aquestes obres, que engrossiran una col·lecció privada força destacada. “Com a entitat promotora de la cultura, recollim tot el que podem per protegir-ho. No entenem el patrimoni com un bé especulatiu, sinó com un llegat que tenim l’obligació de cuidar i traspassar-lo a les següents generacions millor del que l’hem trobat”, assegura Sendil, que també veu en aquesta activitat una forma de mantenir la “identitat com a país”. I afegeix: “El que entra aquí té el gran avantatge de passar a formar part d’un paquet que ha aguantat cinc segles i n’aguantarà uns quants més. L’obra de Pessa ara és part d’aquest engranatge”.
El president de l’entitat veu en el pintor i gravador barceloní un personatge desconegut que “val la pena donar a conèixer” i per això preveuen impulsar pròximament noves exposicions amb la resta de les peces adquirides. Per ara, aquesta primera mostra es pot visitar fins al 4 de desembre i inclou creacions que van des de l’any 1958, poc després que l’artista conclogui la seva formació a l’École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París, fins al 1997, quan ja tenia 68 anys.
Un mestre a l’ombra
Més enllà de la seva activitat professional i artística, Pessa va voler retornar l’aprés tant a París com a l’Escola de la Llotja i la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi fent classes a l’Escola Massana a partir de la dècada dels setanta. “Ell gaudia explicant i ensenyant […] La majoria d’artistes tenen un ego de collons, però ell no”, remarca Amorós. “Va fer créixer molta gent, però sempre va quedar en un segon pla. És un llegat que és una llàstima que no sigui reconegut”, diu la seva filla. Sobre el cartellisme per a teatres i cinemes, potser la seva empremta anònima més visible, Pesarodona té clar que el seu pare no s’hi dedicava per passió. “Ho feia perquè necessitàvem un sou a casa i perquè odiava fer retrats, hagués preferit morir de fam”, afirma convençuda. “El seu art l’han vist i reconegut molts barcelonins sense saber-ho, però estem en una ciutat que gentrifica fins i tot els seus artistes”, reflexiona l’historiador, que recorda que Pessa va arribar a fer fins a 35 exposicions individuals i col·lectives, sent més valorat fora que a casa nostra.
Tant Pesarodona com Amorós coincideixen a apuntar que el pintor devia acabat saturat i cansat del funcionament del circuit de galeries i de les portes tancades. Fins al 2015 va estar dibuixant amb regularitat, sempre guardant les obres per a si mateix. Només la demència que el va afectar en els seus darrers anys de vida li va prendre les ganes de crear. Gairebé un any després de la seva mort, la filla comença a veure els fruits de la seva croada particular. “A vegades et desanimes, però, quan veus exposicions com aquesta, penses que poder sí que val la pena lluitar perquè no quedi en l’oblit. Ell es mereix que se’l reconegui, ho va sacrificar tot per la seva obra. Li dec almenys això, no puc no fer-ho“, reconeix emocionada.
