El primer record que té Salva Ferran de la Casa Buenos Aires és un rellotge de paret. Aquest veí de Vallvidrera de 66 anys encara recorda quan la seva mare va portar a casa aquest objecte, un regal que li havien entregat les responsables de la residència de gent gran que aleshores ocupava aquest icònic edifici modernista a les alçades. Els seus pares acostumaven a visitar els residents d’aquest antic geriàtric ubicat en el número 31 del carrer del Mont d’Orsà, només a uns metres del seu domicili, i fruit d’aquest degoteig d’entrades i sortides van forjar un vincle molt especial amb el personal del centre.
La relació de la família amb aquesta imponent joia arquitectònica construïda l’any 1886 va continuar anys després de la desaparició de la residència, quan un jove Ferran acudia a les instal·lacions per fer catequesi i jugar a futbol a la pista contigua a l’edifici, que aleshores feia les funcions d’un seminari eclesiàstic. Així es va mantenir pràcticament fins als anys vuitanta, quan es va convertir en una escola cooperativa abans de consolidar-se novament com a geriàtric sota el nom de Llar Betània.
Aquests van ser els darrers passos de la trajectòria centenària de la Casa Buenos Aires, que es va idear originalment com a gran hotel als afores de la ciutat de Barcelona i que després de la meravellosa reforma de l’any 1910 a mans de l’arquitecte Jeroni Granell -autor dels vitralls del Palau de la Música- va acollir una residència d’estudiants de la Universitat de Barcelona (UB) i inclús un hospital de campanya durant la Guerra Civil. Des del 2012, però, el temps no passa en aquest edifici modernista de Vallvidrera.
Amenaça, ocupació i silenci
La història de la finca va quedar congelada amb el tancament definitiu de la residència de gent gran fa més d’una dècada, preservant-ne l’interior en perfecte estat, com si es tractés d’una càpsula del temps. Tots els intents dels veïns per comprar l’espai de la mà de la cooperativa Sostre Cívic -amb qui van arribar a fer una oferta formal de 2,5 milions d’euros- van resultar infructuosos. Només l’entrada furtiva d’un grup de joves el 2019 amb l’objectiu d’evitar que es pogués enderrocar per construir-hi un faraònic hotel de luxe va poder retornar temporalment la vida als passadissos i habitacions del recinte. Amb el polèmic desallotjament dels ocupants, la casa va tornar a un estat letàrgic que ni tan sols la materialització de l’expropiació per part de l’Ajuntament el novembre del 2022 va aconseguir trencar.
Davant d’aquest immobilisme i encara amb la ressaca de la victòria en la pugna per convertir l’espai en un equipament públic, les alarmes entre el veïnat van saltar el passat mes de juliol, quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va declarar nul·la la modificació del Pla General Metropolità (PGM) que qualificava l’espai com a equipament públic i el protegia patrimonialment com a Bé d’Interès General a causa d’un defecte de forma. Aquest revés judicial deixava en l’aire tot el procés d’expropiació i obligava l’executiu encapçalat per Jaume Collboni a presentar un recurs de cassació contra aquesta sentència abans del pròxim 10 d’octubre per evitar que la qualificació es pogués revertir, donant llum verda al projecte hoteler dels fins ara propietaris.
Contraatac municipal in extremis
La pressió tant de la plataforma en defensa de la Casa Buenos Aires com de l’Associació de Veïns de Vallvidrera, però, ha acabat donant els seus fruits i el consistori ha anunciat aquesta setmana la seva intenció de recórrer contra el veredicte del TSJC. Fonts municipals remarquen que el procés és “sòlid jurídicament i tècnicament” i asseguren que els arguments esgrimits pel tribunal “no s’ajusten” al contingut d’aquest.
Tanmateix, aquest contraatac municipal no evitarà que el col·lectiu en defensa de l’icònic edifici hagi de pagar una multa de 65.000 euros en concepte de “danys” a la finca per l’ocupació que va tenir lloc l’any 2019. Aquesta sanció prové de la denúncia presentada per la congregació religiosa dels Pares Paüls -propietaris fins a l’expropiació- que va acabar derivant en el polèmic desallotjament de la casa i suposa un cop dur per al col·lectiu veïnal, que considera inversemblant que se’ls castigui econòmicament per fer malbé el recinte tenint en compte que la voluntat de l’aleshores propietat era la d’enderrocar la joia modernista.
La importància de les arrels
A l’espera de la resolució d’aquesta disputa judicial, la Casa Buenos Aires roman com un gegant adormit, custodiada les 24 hores per un vigilant de seguretat. Jordi Prada és un dels veïns de Vallvidrera que ha pogut copsar de primera mà el lent deteriorament de l’edifici, que ara fa exactament tres anys que està precintat sense que s’hi faci pràcticament cap mena de manteniment. Ho ha pogut fer des de la llotja privilegiada que li proporciona el seu domicili, ubicat just davant de la finca.
Prada -càmera de televisió jubilat de 74 anys- és un dels membres de l’Associació de Veïns de Vallvidrera que juntament amb Ferran s’han mullat per aconseguir salvar l’edifici de l’enderroc i guanyar-lo com a centre públic. Sentint parlar aquests dos veterans del barri s’entén perfectament la importància que un espai com aquest té en una zona històricament afectada per la manca d’equipaments i llocs de trobada. “La Casa Buenos Aires sempre ha estat molt lligada al barri. Amb el tancament de la residència l’any 2012, va desaparèixer de cop un teixit veïnal que no havíem estat capaços de valorar fins que el vam perdre del tot”, coincideixen a apuntar.
Per il·lustrar aquest sentiment de pertinença, Ferran sempre recorda el cas de la Teresina, una de les últimes residents de la Llar Betània abans de la seva clausura. Aquesta àvia octogenària feia anys que vivia a l’edifici i, quan els responsables van informar els interns que els traslladaven a un altre geriàtric lluny de Vallvidrera, es va negar en rotund a abandonar la que s’havia convertit en casa seva. La seva determinació va sobtar el veí amb qui coincidien sovint pel barri, però en aquell moment no li va donar més voltes. Només uns mesos abans del trasllat, la Teresina va morir, complint amb la seva promesa de no deixar mai la Casa Buenos Aires. “Quan desarreles una persona en el moment que té menys recursos per afrontar-ho, és molt difícil que pugui arrelar enlloc més. Per això necessitem espais com aquests”, reflexiona Ferran.
