Passejar pel carrer Pelai és fer-ho en un mar de franquícies. Pull&Bear, Stradivarius, Tezenis, Natura, Zara o C&A. Aquestes són només algunes de les marques que pots trobar actualment en aquesta artèria comercial barcelonina, una de les més cobdiciades de la capital catalana per la seva ubicació privilegiada a tocar de la Rambla i la plaça de Catalunya. Llogar un d’aquests locals pot costar fins a 20 euros per metre quadrat, una xifra que deixa la possibilitat d’obrir un negoci només a l’abast d’actors amb un poder econòmic elevat. Això, però, no sempre ha estat així. Temps era temps que aquest carrer -conegut amb el seu nom en castellà, Pelayo– lluny del monocultiu de la moda que impera avui dia era la seu de tota mena de comerços i establiments que anaven des de llibreries i botigues de llenceria fina fins a un cinema o als magatzems icònics El Siglo.
El misticisme peculiar d’aquesta via barcelonina tan cèntrica fa dècades que va passar a millor vida. Només resisteixen com a testimonis d’aquell passat enlluernador l’aparador fantàstic de l’administració de loteria El Gato Negro, que manté l’estructura externa intacta tot i estar desús des que el negoci es va traslladar uns números més amunt, i el rellotge antic que durant dècades va presidir la façana de la Casa Palau, dedicada al col·leccionisme i el modelatge. L’aparell va ser col·locat pel fundador d’aquest negoci emblemàtic inaugurat l’any 1935 en el número 34 d’aquest carrer i havia anat sempre a l’hora fins a l’estiu del 2015. Va ser en aquestes dates quan la tercera generació d’aquesta nissaga va haver de deixar el seu emplaçament original a causa d’un augment desorbitat del preu de lloguer. Amb el canvi de llogater, el rellotge -que està protegit com a part del patrimoni de la ciutat- es va quedar aturat i des d’aleshores marca que queden cinc minuts per a les cinc.
Gairebé una dècada després del traspàs del local històric de la Casa Palau, el temps segueix congelat en aquesta part del carrer Pelai. El relleu del negoci familiar el va agafar immediatament després del tancament una òptica, que al seu torn va deixar pas a una marca de roba al cap de poc temps. Actualment, les estanteries que durant bona part del segle XX i principis del XXI van estar presidides per trens elèctrics, escalèxtrics i maquetes, estan ocupades per peces de bijuteria i joies. L’espai s’ha convertit en una de les franquícies de l’empresa britànica e&e Jewellery, que té diferents establiments repartits arreu del món. Només fa uns mesos que van obrir i les dependentes desconeixen com funciona el rellotge. Això sí, saben que és electrònic, que ja feia temps que donava l’hora malament i que es tracta d’un element protegit patrimonialment. Amb tot, és inevitable fer-se la següent pregunta: per què durant aquest temps ningú ha gosat arreglar-lo?
Molt més que una llibreria
Per poder obtenir una resposta ens hem de remuntar als inicis del negoci al qual ha quedat indestriablement lligat aquest rellotge. Tot va començar de la mà d’Anton Palau, avi de l’actual responsable. Ell va aprendre l’ofici de llibreter del seu pare, que tenia una botiga al carrer de Sant Pau, i després d’un periple per terres franceses va tornar a Barcelona, on va exercir d’encarregat a la icònica llibreria Catalònia i a la llibreria Francesa. Aquesta experiència i el seu savoir faire darrere el taulell el van portar a impulsar el seu propi negoci. Així naixia l’11 de novembre del 1935 la Llibreria Palau en aquest mateix local del número 34 del carrer Pelai.
La botiga, però, mai va ser només una llibreria. L’afició del fundador per les instantànies va fer que des dels seus inicis també es pogués trobar material fotogràfic i que inclús acabessin habilitant una sala per revelar. Una de les anècdotes d’aquella època que ha quedat com a part de la història de la Casa Palau va ser el subtil canvi d’idioma que va haver de fer després de la victòria franquista a la Guerra Civil, quan van haver de treure una de les lletres L del rètol per castellanitzar la paraula ‘llibreria’ i evitar problemes.
A mitjans del segle XX, el negoci emprèn un camí que resultaria finalment clau per a la seva supervivència. Jordi Palau, fill del fundador, aposta per diversificar encara més l’oferta i comença a vendre trens elèctrics, una aposta que tindrà gran èxit i els convertirà amb els anys en els grans referents del col·leccionisme i el modelatge a la capital catalana. En el marc d’aquesta expansió de l’activitat de la botiga, els responsables aposten per reformar el local i la façana exterior per actualitzar-lo als nous temps. Anton Palau, net del fundador i tercera generació al capdavant del negoci, encara conserva dues maquetes de factura bellíssima muntades en una espècie de llibre que mostren com era l’aspecte exterior de la botiga quan van entrar l’any 1935 i després de la remodelació del 1960, on per primer cop apareix el rellotge icònic a la façana.
El vincle perdut per un lloguer que ofega
Ningú sap ben bé la data exacta de col·locació del rellotge, però sembla clar que es devia instal·lar durant aquesta reforma del 1960. Aleshores, l’actual responsable només tenia cinc anys, però abans de complir-ne 16 ja s’havia estrenat darrere el taulell del negoci familiar. Palau recorda que l’aparell estava connectat amb un altre rellotge que el seu avi tenia penjat al despatx ubicat en una espècie d’altell sobre l’entrada principal que s’acabaria convertint en un pis a part. Amb els anys, aquell despatx passaria a mans del seu pare i després recauria en les seves. Durant gairebé sis dècades, les diferents generacions de la nissaga es van encarregar de mantenir el rellotge en hora. Eren temps de bonança: havien obert fins a quatre noves botigues en diferents punts de la ciutat i l’especialització definitiva en col·leccionisme -prèvia a la venda de material informàtic durant uns anys- va catapultar les vendes.
La crisi del 2008 va fer estralls en la salut del negoci, que malgrat les dificultats va poder resistir l’estocada. El punt d’inflexió, però, va arribar el 2015, quan la fi de la moratòria de 20 anys sobre la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) va permetre al Grup Balañá, propietaris de l’edifici, actualitzar el lloguer del local original, fet que va resultar en un increment inassumible per a la botiga. “Em demanaven 15.000 euros pels dos pisos -comptant l’altell-. Vam provar de negociar, proposant-los pagar el triple del que havíem pagat fins aleshores, però no van voler afluixar”, explica Palau. La negativa dels titulars de l’establiment va portar la tercera generació de la família a acabar acceptant a contracor el nou preu, però només van poder aguantar uns mesos. “Ho vam intentar. Vaig estar moltes nits sense dormir fent números, però els comptes no sortien”, lamenta l’actual responsable.
Finalment, la Casa Palau va haver de deixar el local del carrer Pelai després de vuit dècades regentant-lo. Aquest comiat amarg va coincidir amb el temps amb la pèrdua d’un altre dels locals que tenien llogats al carrer de Balmes, fet que va desembocar inevitablement en una reducció de la plantilla. El canvi de llogater al número 34 va anar precedit d’unes reformes que van fer desaparèixer els característics aparadors de fusta i que van separar definitivament els dos pisos de l’establiment, convertint-los en dos espais diferenciats. Aquesta seria precisament la raó per la qual el rellotge va deixar de funcionar i ningú s’ha preocupat en arreglar-lo: l’aparell continua vinculat a un altre rellotge -qui sap si encara col·locat a la paret- en el que era l’antic despatx del negoci familiar, situat a l’altell.
Només el temps escapa de la gentrificació
La pèrdua del local del carrer Pelai va marcar l’inici del declivi de la Casa Palau. Avui dia, només resisteix un dels cinc locals que van arribar a tenir a la capital catalana, al número 72 del carrer de Balmes. Això sí, el negoci continua sent el gran referent barceloní en col·leccionisme i modelatge. La seva trajectòria gairebé centenària i el rellotge aturat a la façana del número 34 són els últims vestigis, doncs, d’aquesta particular època daurada, que com també ha passat en la majoria dels establiments emblemàtics de les artèries comercials històriques de la ciutat ja només sobreviuen en el record d’aquells que hi van comprar o van passejar per les seves voreres.
“Al carrer Pelai ja no queda res. Han desaparegut tots els comerços emblemàtics. L’interès immobiliari acaba amb la identitat de cada ciutat. Aquesta és la trista realitat“, apunta Palau, que després de mitja vida darrera el taulell ha estat testimoni en primera persona dels efectes de la gentrificació al centre de la capital catalana. Com un fòssil exposat en un museu, el rellotge aturat de la Casa Palau continuarà presidint la façana del número 34 d’aquesta via, recordant-nos un passat que ja no tornarà, però negant-se a avançar i deixar enrere un temps millor.
