Maria Fort del Riu va néixer l’any 1916 al Poble-sec. La petita de tres germans, aquesta dona va fer els seus primers passos en un pis interior ubicat a l’entresol de l’edifici que encara avui s’erigeix en el número 130 del carrer Nou de la Rambla. Allà hi va viure aproximadament fins als 15 anys, quan la família es va traslladar només uns metres més amunt a un bloc de cinc pisos que acabaven de construir al carrer de Piquer i que casualment els havia tret la poca llum solar que rebien a l’anterior habitatge.
L’esclat de la Guerra Civil al cap de poc temps va dividir el fins aleshores indivisible nucli familiar, que va veure com els dos fills grans se n’anaven al front per combatre. La petita es va quedar a càrrec dels seus pares i tiets amb qui va viure el setge que va patir la ciutat sobretot per part de l’aviació feixista italiana, que només entre el 16 i el 18 de març del 1938 va realitzar una dotzena d’atacs arreu del territori barceloní. El Poble-sec es va convertir en un dels objectius militars dels revoltats tant per la forta presència d’indústries a la zona com per la seva proximitat al Castell de Montjuïc i al Port de Barcelona, dos punts estratègics de la capital catalana.
Els bombardejos eren constants i les alarmes van esdevenir un protagonista més del dia a dia dels veïns d’aquest barri. Cada cop que sonava l’alerta, centenars de ciutadans s’abalançaven cap als diferents refugis repartits per la zona per evitar ser assolits per un dels projectils. La família Fort del Riu acostumava a acudir al búnquer 307, un entramat de més de 200 metres de galeries ubicat només uns carrers per sobre del domicili i un dels pocs que no va ser clausurat per les tropes franquistes. Tanmateix, aquest no era el refugi més pròxim a casa seva. Just davant del seu portal -a l’altura de l’actual número 46 del carrer de Piquer– n’hi havia un altre que amb el pas del temps va caure en l’oblit més absolut, convertint-se en poc més que un rumor. Les recents obres de reurbanització del carrer en van fer aflorar l’entrada i amb ella una part de la història del Poble-sec que fins ara havia quedat sepultada sota l’asfalt.
Memòria oral perduda i documentació
“La mare només m’explicava d’aquella època que ho havien passat molt malament perquè sabien quan entraven al refugi, però no quan en sortirien. Amb els avis i els tiets sempre pujaven al búnquer del carrer Nou de la Rambla. Mai em va explicar per què no anaven al de sota de casa“, explica Maria Rosa Batiste. Aquesta dona de 75 anys és la filla de Maria Fort del Riu i s’ha convertit en l’única veïna del número 44 del carrer de Piquer que conserva un record sobre el refugi, en el seu cas a través de l’experiència de la seva progenitora. L’altra inquilina del bloc que podria haver ajudat a posar llum a la història d’aquest espai va morir fa només uns mesos, emportant-se amb ella el seu testimoni d’aquells anys de conflicte.
Tampoc els responsables de comerços històrics de la zona semblen saber-ne res al respecte. Només la informació existent en els arxius del Servei d’Arqueologia de Barcelona permet aportar una lleu idea de l’origen i l’estructura d’aquest. Segons figura en els documents de Defensa Passiva recopilats per l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB), el primer registre d’aquest refugi -catalogat amb el número 292- data del desembre del 1938 i consta de diversos plànols i apunts topogràfics que indiquen que es tracta d’una construcció antiaèria formada per una galeria principal d’uns 40 metres de llarg que al final girava cap a la dreta endinsant-se sota un dels blocs de pisos del carrer. Els túnels del búnquer tenien una amplada aproximada d’1,5 metres i una alçada de fins a 1,95 metres i estaven construïts a més de sis metres sota terra.
Un búnquer atípic amb finançament públic
Una de les dades recopilades potser més rellevants és que els impulsors d’aquest refugi van rebre finançament públic a través d’una subvenció per tal de poder-lo construir. “La majoria dels búnquers van començar-se a excavar el març del 1937, però les subvencions no arriben fins a la creació de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya al juny i de la local de Barcelona a l’agost. Aquestes ajudes només es donaven als refugis privats que tenien vocació de servei públic i que, per tant, podien ser utilitzats per la ciutadania en general”, apunta Josep Maria Contel, president del Taller d’Història de Gràcia i una de les veus més autoritzades per parlar dels refugis antiaeris a casa nostra.
Contel remarca que tots aquells búnquers planificats amb cara i ulls buscaven tenir almenys dues entrades per evitar que els bombardejos poguessin deixar atrapats els usuaris si una d’elles acabava bloquejada. No és el cas del 292, que no té continuïtat més enllà de la galeria principal. “Alguns dels impulsors d’aquests espais van començar amb molt d’ímpetu les obres i van anar perdent força amb el pas del temps. Amb la caiguda del front del Segre, molts refugis es van quedar a mig fer“, aventura l’historiador. En aquest sentit, el president del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC), Josep Guzmán, assenyala que la iniciativa per construir molts dels búnquers del Poble-sec va néixer de l’associacionisme i de grups ja formats i consolidats com les mateixes comissions de festa major de cada carrer, un fet que no només indica el caràcter popular d’aquests espais, sinó també la falta de mitjans que tenien en molts casos per tirar endavant amb l’excavació.
Sorpresa rere sorpresa
Des de la troballa de l’entrada del refugi 292 el passat mes de febrer, els arqueòlegs van treballar intensament per treure primer tota la terra i la runa que cobria els esglaons i per perforar després la tàpia col·locada pel règim franquista per bloquejar l’accés al búnquer pròpiament dit. En tot aquest procés, es va trobar des de la cartelleria original en català que indicava l’entrada a l’espai fins a una baina de fusell amb la seva bala.
La sorpresa, però, va arribar un cop superada aquesta primera barrera. Segons va avançar Betevé i va poder confirmar el TOT Barcelona, els arqueòlegs es van trobar només uns metres més endins amb un segon tapiat massís, un procediment gens habitual, ja que en la majoria de casos només s’acostumava a tapar els accessos amb un únic mur més enllà de la runa. En aquest espai entre barreres, es va trobar també un cartell pintat a la paret amb la consigna en castellà Está bien que entréis, pero también que paguéis. Darrere del segon obstacle, esperava encara un altre contratemps: una combinació de terra i runa omplia l’espai i impedia momentàniament poder continuar amb l’excavació.
“He vist molts refugis amb una tàpia, però no amb dues. Això em fa preguntar, què hi havia a sobre de la galeria? Potser, una indústria? Si una cosa està clara és que qui ho va tapar es volia assegurar que ningú pogués accedir pel búnquer”, reflexiona Contel, que només recorda un cas similar al refugi del Palau de la Generalitat, quan un dels camins que comunicaven amb una indústria de l’època va ser bloquejat amb un doble mur.
Un mar d’incògnites
Malgrat les enormes dificultats sobrevingudes en tot el procés, la persistència dels treballadors ha permès finalment culminar aquest setembre el gruix de l’excavació. Fonts pròximes al cas consultades pel TOT Barcelona apunten que ja s’ha pogut arribar fins al final de la galeria i que la intenció és que el refugi es pugui museïtzar donat el seu bon estat de conservació i els elements d’interès que s’hi han trobat com els cartells, per exemple. Les mateixes veus, però, no han volgut donar més detalls sobre què s’ha trobat després de retirar tota la runa.
Des de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) remarquen a preguntes d’aquest mitjà que encara no hi ha hagut una reunió oficial amb els representants del Districte, de manera que el futur del búnquer encara està per determinar. A l’espera de conèixer quina és la decisió final sobre la conservació de l’espai, les incògnites no deixen de créixer entorn d’un refugi atípic que va quedar orfe d’història i que algú va voler tapar a consciència per condemnar-lo a l’oblit.
