El secret s’havia mantingut fins al passat estiu. Les obres d’ampliació de la xarxa d’aigua freàtica que s’estaven fent al carrer del Consell de Cent, entre el passeig de Sant Joan i el carrer de la Independència, feien aflorar unes escales que s’endinsaven en el subsol a l’altura d’aquesta darrera via. L’estructura era de pedra i estava flanquejada per parets de maó de color terrós. Els primers indicis ja indicaven que es tractava d’un refugi antiaeri de la Guerra Civil, de manera que el Servei d’Arqueologia de Barcelona i l’empresa Global Mediterránea-Geomática van agafar les regnes de la intervenció per acabar d’excavar en aquest indret, ubicat davant del número 605 del carrer del Consell de Cent. El resultat va ser la descoberta d’una de les entrades al recinte soterrani, que es trobava en un aparent gran estat de conservació. Els bons presagis d’aquestes primeres inspeccions dels arqueòlegs van topar amb un obstacle no esperaven: la galeria principal del búnquer havia estat escapçada completament.
Segons ha pogut saber el TOT Barcelona, només es conserva del refugi un tram molt petit -que inclou l’accés per les escales- perquè la resta es va destruir amb la construcció del pàrquing de la finca que s’erigeix als números 605 i 607 del mateix carrer. Es tracta d’un bloc de pisos de vuit plantes construït als vuitanta que té un garatge amb gairebé una trentena de places, algunes de les quals ocupen el traçat de l’antic búnquer. El més probable és que els operaris es carreguessin l’espai durant les obres per edificar l’immoble, sense deixar constància d’aquesta destrucció patrimonial. De fet, la troballa de l’entrada ja va ser tota una sorpresa per als veïns i comerciants del barri, que desconeixen que en aquest indret hi havia hagut un refugi antiaeri. Basant-nos en els documents de Defensa Passiva recopilats per l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB), la seva ubicació encaixa amb dos que fins ara no havien estat localitzats mai: el 313 (en alguns documents apareix referenciat com a 331) i el 445. D’aquests només se’n tenia constància gràcies al llistat de recintes antiaeris que data del 16 de juliol de 1938 i que va ser publicat a l’Atles dels Refugis de la Guerra Civil espanyola a Barcelona.
Tenint en compte que les escales avancen en direcció al carrer de la Independència i que el búnquer tenia fins a tres accessos revestits, l’opció més plausible és que es tractés del número 313. Es tractava d’un espai subterrani en forma de galeria que s’estenia sota el carrer de la Independència, entre els carrers del Consell de Cent i d’Aragó. El búnquer tenia una capacitat per a 720 persones, havia estat finançat amb subvencions públiques i comptava amb tres boques revestides i amb esglaons. Presentava una longitud de 200 metres lineals, revestits en 135 metres a una profunditat de 10 metres, i tenia una amplada de galeria d’1,50 metre i una alçada de 2 metres, ocupant una superfície total de 300 metres quadrats. Que aquest tram localitzat estigui tallat abruptament pel pàrquing fa que no es consideri viable la seva obertura al públic i que no tingui “interès per ser visitable”, segons apunten des de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB). Ara bé, això no descarta que, si en un futur es troba alguna de les altres dues entrades del refugi, es pugui accedir a un tram més ben conservat que sí que es pugui habilitar. En tot cas, després d’un l’estudi a fons del jaciment, s’ha optat per tapiar les escales, fent un pou de registre per poder-hi accedir “exclusivament per raons tècniques”.
Recorregut pels 17 metres de galeria
Les tasques dels arqueòlegs van arrencar amb l’albirament del primer tram d’escales. Segons figura a l’informe de la intervenció al qual ha tingut accés aquest mitjà, es va buidar de terra i runa el forat fins que va aparèixer clarament una escalinata flanquejada per dos murs de totxo i morter de calç i acabada amb una volta de canó. Hi havia set graons fins a arribar a un primer replà i catorze fins a arribar a un segon, on els tècnics van topar amb un mur de tàpia que segellava la galeria. Es va apuntalar la zona per comprovar si el búnquer tenia continuïtat més enllà. Les proves van resultar positives, de manera que es va enderrocar l’estructura per poder continuar amb el recorregut.
Un cop buit de runa l’espai, va aparèixer a partir del segon replà un segment de galeria que avançava en direcció nord serpentejant, una estratègia que pretenia minimitzar l’efecte de les ones expansives i de la projecció de metralla. Les parets tenien un revestiment de morter de calç i comptaven amb baranes de ferro a banda i banda. Sis esgraons més comunicaven amb un passadís recte amb les parets també revestides de totxo i morter. Al sostre, encara es podien veure les marques de pica que van deixar sobre la roca els seus constructors. Aquest tram de galeria donava a un segon mur de tàpia. A diferència del primer, aquest estava construït amb totxos i ciment contemporanis.
Després de diferents comprovacions, es va poder determinar que aquest tapiat coincidia amb el límit de l’edifici erigit just per sobre d’aquest tram del refugi. Les indagacions dels arqueòlegs i el testimoni d’alguns dels veïns veterans de l’immoble en qüestió van confirmar que durant els treballs de construcció del pàrquing es va trobar i tallar el búnquer. En total, el tram localitzat i que avança fent ziga-zaga fins al garatge són més de 17 metres de recorregut que salven un desnivell de sis metres.
Durant la intervenció, es van trobar pocs objectes ceràmics, però molts de metàl·lics, com diverses llaunes de conserves que haurien consumit les persones que s’hi van refugiar durant els diferents episodis de bombardejos que va patir la ciutat. També van aparèixer un casquet de rifle i una granada de fragmentació que no va detonar, però que per dins estava buida.
Enderrocs en marxa i possible ús provisional dels solars
El desenllaç dels treballs arqueològics ha esvaït la possibilitat d’integrar el búnquer al projecte de reforma de la façana nord de la plaça de les Glòries. Des de l’Associació de Veïns del Clot s’havia plantejat habilitar el refugi per fer-lo visitable per a la ciutadania, mantenint un bocí de la història del barri dins del nou parc verd que s’ha d’obrir a la zona. Tanmateix, el seu estat fa descartar aquesta opció. No passa el mateix amb el búnquer trobat a escassos metres de l’antiga estació de mercaderies de la Sagrera, un espai privat força singular que donava servei a la infraestructura i que es troba en un gran estat de conservació. Tornant al cas que ens ocupa, es dona la circumstància que tot just el passat mes de novembre va arrencar l’enderroc de les tres illes de cases del carrer del Consell de Cent, entre Independència i Castillejos, que han de permetre guanyar prop de 26.400 metres quadrats de zona verda. En total, hi ha afectades una vuitantena de finques erigides entorn dels antics Encants Vells, on vivien mig centenar de famílies que han hagut de ser reallotjades o indemnitzades. La majoria van a terra i només se’n conservaran quatre de senceres i dues més parcialment.
Els anys d’impàs des que es va afectar oficialment els immobles fins a l’inici dels treballs han deixat els edificis amb un aspecte decadent, com si el temps s’hagués aturat, contribuint a la degradació de la zona. De retruc, això també ha suposat que bona part dels testimonis o descendents que podien aportar llum a la història del refugi descobert hagin hagut d’abandonar les seves llars o els locals i comerços que regentaven. Ara, però, sembla que les obres agafen embranzida i haurien de culminar-se abans del pròxim maig. El pressupost total dels treballs és de gairebé 2,3 milions d’euros i abans de la demolició de cadascuna de les finques s’hauran d’haver retirat prop de 444 metres quadrats de fibrociment repartits en una superfície total de més de 10.400 metres quadrats.
Des de l’associació veïnal celebren que les tasques ja estiguin en marxa, però mostren una certa preocupació pel moment també d’impàs que hi haurà entre la finalització dels enderrocs i l’inici de les obres del parc. En el millor dels casos, els treballs arrencarien a finals d’aquest mandat, deixant un bon grapat de mesos com a mínim amb els solars sense activitat. Amb l’objectiu d’evitar que es puguin crear assentaments de barraques com els que han proliferat entorn de l’antiga estació de mercaderies i en altres punts de la Sagrera, l’entitat es planteja la possibilitat d’explorar amb l’Ajuntament un ús temporal per als espais. Això sí, sempre que aquest no impliqui cap mena de retard pel que fa al calendari previst. “La prioritat és que es faci el parc definitiu. Tampoc voldríem un ús provisional amb molta inversió que al final acabés allargant en el temps el projecte final”, subratllen.
