Enfilant la carretera de l’Arrabassada des de Barcelona, hi ha un petit camí que es desvia abans d’arribar a la gasolinera. La via desemboca a l’Hort Urbà de Can Soler, una mena d’oasi verd entre l’asfalt coronat per una masia de principis del segle XIX. Allà ens citem amb l’Oriol de Fàbregues, neuròleg de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron. Només arribar, ens mostra una escudella on es pot llegir al centre la inscripció Hebron. Aquest plat és un tresor personal que va rebre de la família d’un dels seus pacients i és la raó per la qual ens trobem en aquest punt a les portes de la Serra de Collserola. L’antic propietari de l’atuell era Carles Quintana, un veí de Montbau molt vinculat a la parròquia de Sant Jeroni d’aquest mateix barri barceloní. L’home patia Parkinson i va acabar en mans del facultatiu quan la seva malaltia ja estava molt avançada. Quan va morir, la filla del pacient va decidir entregar al seu metge com a agraïment l’escudella i una sèrie de plànols i dibuixos del seu pare que evocaven el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, fundat el 18 d’octubre del 1393 en aquesta part de la muntanya i abandonat el 1835 amb la desamortització de Mendizábal.
“Jo havia fet la residència aquí a l’hospital i feia més de 20 anys que hi treballava, però fins aleshores mai m’havia preguntat per què estàvem on estàvem. Sabia que el recinte l’havia fundat Franco, però no m’esperava que la història tingués molt més calat”, reconeix Fàbregues. El regal de la família Quintana no només era una petita relíquia amb segles d’història, sinó també una mena d’encàrrec per mantenir viu el record d’un recinte que pràcticament ha desaparegut dels llibres d’història. Durant anys, el veí de Montbau havia pres mesures sobre aquest terreny esquinçat per l’Arrabassada i coronat des dels seixanta per la gasolinera per determinar les dimensions del monestir i havia dibuixat sobre plànol diverses vistes de com devia lluir durant els seus anys d’apogeu. Amb un altre resident de la zona, van preparar inclús una exposició d’àmbit molt local que va veure la llum als noranta. L’impuls per donar a conèixer el passat d’aquest indret, però, es va anar diluint amb el temps i amb la mort dels protagonistes. Només alguns veïns de Sant Genís dels Agudells, el barri més pròxim a l’emplaçament del recinte eclesiàstic, reprenien de tant en tant la tasca quan, després d’algun episodi de pluges, afloraven peces o ruïnes del monestir, moltes de les quals guardades ara a Can Soler.
Un d’aquests guardians accidentals dels orígens de Vall d’Hebron ha estat en Juli Fontova, membre del Col·lectiu Agudells. L’entitat nascuda el 1984 té la seva seu precisament a l’antiga masia flanquejada d’horts i centra la seva actuació en la lluita ecologista i veïnal. Quan l’any 2015, amb motiu del 60è aniversari de l’hospital, li proposen a Fàbregues que faci un article sobre la trajectòria del centre sanitari i els seus antecedents, el neuròleg acaba contactant amb Fontova. Aquella primera trobada entre el dos germinaria temps després en la creació de l’Associació Amics del Monestir de Sant Jeroni de Vall d’Hebron, de la qual en són president i vicepresident, respectivament. Sota la bandera d’aquesta agrupació, ambdós batallen per aconseguir mantenir viu el record del recinte i dignificar les ruïnes que encara queden dempeus. La seva croada ha arribat fins a l’Ajuntament de Barcelona, que va acordar el desembre del 2024 elaborar un pla director per protegir els darrers vestigis del conjunt, incloent-hi els que es troben actualment sota la benzinera, que té els dipòsits encaixats en l’estructura del vell claustre.
Un lloc al cel per a dues reines
La investigació que va fer Fàbregues per al seixantè aniversari de l’hospital ens permet posar una mica de llum a la trajectòria de gairebé cinc segles del monestir. Tot i que no hi ha una teoria del tot comprovada, el nom de Vall d’Hebron sembla provenir dels ermitans que des del segle IX s’havien instal·lat al paratge, que els recordava a l’antiga ciutat d’Hebron, a l’actual Cisjordània. La història del conjunt, però, està escrita en femení. Aquest indret va ser l’escollit per la reina Violant de Bar (1365-1431), neboda del rei de França i dona de Joan I d’Aragó, comte de Barcelona i rei d’Aragó, per construir-hi un monestir de gran envergadura el 1393. Amb aquest gest, Violant pretenia guanyar-se el favor de Déu per poder engendrar un fill baró, una empresa que seria impossible després de donar a llum set nenes abans de la mort de Joan el 1396. El germà del monarca i successor seu al tron, Martí l’Humà, no va mostrar gaire interès a continuar l’actuació iniciada per la seva cunyada, i va deixar el projecte a mitges amb una comunitat de vuit frares de l’orde dels Jeronis provinents de la Safor (País Valencià).
Amb el traspàs de Martí, també sense successió, l’arribada al poder de la casa dels Trastàmares deixaria l’impuls definitiu del monestir en mans de la reina Maria de Castella (1401-1458), esposa d’Alfons el Magnànim. La reina va encarregar les obres del claustre i una ampliació de les dependències entre els anys 1439 i 1450, dibuixant la seva estructura definitiva amb quatre pisos. En aquesta etapa també s’erigeix la característica torre que coronava el recinte, la infermeria i la biblioteca, entre altres. Abans d’aquesta millora de les instal·lacions, va jugar un paper clau per mantenir l’activitat del conjunt la intervenció del comerciant Bertran Nicolau, que anys després acabaria finançant la fundació del monestir proper de Sant Jeroni de la Murtra, a la part de la Serra de Marina que pertany a Badalona. Tot i no tenir representació a les Corts com altres, el de la Vall d’Hebron va ser un recinte eclesiàstic important per la seva ubicació a l’antic camí romà -ara mig desaparegut- que connectava amb Sant Cugat i Terrassa per Collserola, enllaçant amb les ermites de Santa Magdalena, Sant Onofre i del Sant Sepulcre. Això el convertia en un lloc de pas i d’hostalatge pel qual al llarg de les dècades van passar diversos monarques com Joan II d’Aragó (1454), els Reis Catòlics (1459), l’emperador Carles I (1519) o Felip II.
El conjunt també va tenir una part que funcionava com a hospital per a pobres i va guanyar-se un nom com a zona amb un aire més pur allunyada de la densitat de la gran ciutat. Tant aquest ús com el purament eclesiàstic es van mantenir fins a principis del segle XIX, quan arran de l’esclat de la Guerra del Francès va ser incendiat el 12 d’agost de 1808 per les tropes del general francès Lechi, en ser considerat un refugi d’antinapoleònics. El recinte va acabar abandonat uns anys fins al retorn dels monjos el 25 de febrer de 1811. Entre el 1821 i el 1834, Vall Hebron va ser utilitzat com a llatzeret durant les epidèmies de la febre groga i el còlera que van assolar Barcelona. Aquesta activitat, però, duraria poc. Una bullanga acabava amb el conjunt de nou en flames el 1835, forçant el que seria el seu abandonament definitiu i la desamortització dels béns de l’orde, inclosa la zona de la granja vella del monestir, on més d’un segle després començaria a construir-se el futur Hospital de la Vall d’Hebron.
Diàspora de restes i el poder de la memòria
“El govern de l’època subhasta el terreny i exigeix que l’enrunin. Moltes de les pedres es venen, altres es reutilitzen a Barcelona […] La pedra de l’altar de la parròquia de Sant Jeroni de Montbau la van treure d’aquestes restes i, a l’església de Sant Joan d’Horta, encara es guarda a la caixa forta una suposada estella de la Santa Creu de Jesús que era la relíquia del monestir”, explica Fàbregues. El neuròleg ha pogut traçar el recorregut d’algunes d’aquestes peces -com escuts, capitells, gàrgoles o ceràmiques- fins al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MUHBA), el Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell o col·leccions privades. També es conserva part de la documentació del monestir als arxius històrics del Centre Excursionista de Catalunya i diversos gravats i fotografies que mostren l’estat ruïnós que presentava el conjunt fins a finals del segle XIX, just quan s’acaba d’habilitar la carretera de l’Arrabassada, que talla el vell recinte en dos.
Per trobar els vestigis supervivents sobre el terreny, és necessari enfilar l’Arrabassada fins al revolt previ a la gasolinera. Allà comencen a albirar-se runes, moltes de les quals sepultades sota les restes de l’antic Hotel San Jerónimo, fundat amb la construcció de la carretera i tancat als setanta. El que va ser una destinació per a l’alta burgesia amb restaurant de renom ara és poc més que un esquelet a una banda de la calçada. Al voltant de l’estructura supervivent de l’allotjament, són visibles diverses parts del mur del monestir, un dipòsit d’aigua i una sitja de vi del segle XVIII. També es conserva dins del bosc l’antiga mina del recinte eclesiàstic, així com diversos murs i parts de la paret del recinte a la carena sota la gasolinera. Tanmateix, la part més important i probablement millor conservada del conjunt es troba actualment sota la benzinera, de manera que s’hauria de desmantellar aquesta per comprovar què queda i en quin estat es troba.
Abans de les negociacions amb els propietaris de l’establiment, el primer pas és enllestir aquest pla director que l’Ajuntament haurà de redactar de la mà de la Diputació i la Generalitat com a membres del Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola. Aquest full de ruta és el que ha de preveure la museïtzació de les restes i també l’inici d’excavacions arqueològiques amb les eventuals expropiacions. Fins aleshores, des de l’Associació Amics del Monestir de Sant Jeroni de Vall d’Hebron demanen a les administracions que no deixin en punt mort el cas. “Mentre es decideix si s’aixeca o no la gasolinera, es podria dignificar l’entorn perquè al voltant hi ha encara molts vestigis i així donar a conèixer la història del monestir”, insisteix Fàbregues. Al seu torn, l’agrupació va celebrar a finals de juny les segones jornades de xerrades sobre el monestir al Centre Cívic de la Casa Groga de Sant Genís dels Agudells, una de les seves aportacions per evitar que el recinte pugui tornar a caure en l’oblit i garantir que hi hagi continuïtat amb noves generacions interessades a recuperar la seva trajectòria.
