És el guardià de les rajoles hidràuliques de Barcelona. La seva missió és preservar el patrimoni de la ciutat. En concret, el de les peces que van ser el terra de milers i milers de cases de la capital catalana des de la segona meitat del segle XIX.
Històries, records i memòries dels inquilins de la ciutat. Ell és Joan Moliner i des de fa cinc anys té aquesta afició.
En bici i amb una motxilla, mentre va cap a la feina o torna cap a casa, s’omple de records. “Visc per Vallcarca i passo per Gràcia, una mica de Sarrià-Sant Gervasi, l’Eixample i acabo a Ciutat Vella, on treballo”, explica. Un treball que no té res a veure amb aquest vessant artístic. “Treballo en una gestoria laboral. Ja fa més de 30 anys que soc aquí i això ha sigut una mica com una via d’escapament”, diu. “Sempre he tingut una vena artística: m’agrada dibuixar, de petit feia grafitis…”, rememora.
“En tinc 1.600 a casa”, assegura. A la terrassa hi té el laboratori. “A la dona i a la filla els trec una mica d’espai, però tot és arribar a acords”, reconeix, mentre se li escapa una rialla. Sigui com sigui, no li han posat impediments. “L’acollida ha sigut molt bona, els companys de feina van ser els primers que em van animar i m’han agafat alguna rajola com a decoració per casa seva”, afirma. La cuina, el menjador i el dormitori són bona prova de la passió de Moliner; d’aquestes peces, petites obres d’art, n’ha fet quadres.
“Tot va començar quan les vaig netejar, les vaig emmarcar i les vaig col·locar a la paret del menjador. És una paret plena d’història, diferent”. També ha fet una taula amb aquests materials.
L’afecte per les rajoles hidràuliques de Barcelona ha traspassat les parets de casa seva. Moliner té dos comptes d’Instagram, on penja fotografies de la seva col·lecció. En un dels perfils, on acumula més de 3.000 seguidors, mostra alguns dels mosaics que ha recuperat, explica on els ha trobat i recorda la història; en l’altre penja les peces separades, una a una. És una forma de mantenir viu el record.
Rajoles amb empremta digital
Són peces amb empremta digital. “Al darrere de les rajoles hi posa la fàbrica, la ciutat on es feien i una icona: una té una papallona, una un cor... les més antigues no en tenien, però gairebé totes en tenen”, explica. El negoci de les rajoles hidràuliques va començar a França, a poc a poc va anar fent camí per Catalunya, on va tenir especial incidència a Barcelona, amb el Modernisme, però va ser un fenomen que es va escampar arreu. “N’hi ha a tot Espanya, a Sud-amèrica…”, narra Moliner.
“Li dedico unes dues o tres hores cada dia”, diu. Una feina que és un reconeixement a tots aquells que es van dedicar a aquest ofici manual. Per això, mirant-les bé no n’hi ha d’una igual. Tot i ser un treball minuciós i valuós, les escombraries s’omplen cada setmana d’aquestes peces. “En un mateix viatge puc veure fins a tres sacs diferents”, assegura Moliner. Això fa que hagi de triar quines salva i quines passen a millor vida, perquè només té una motxilla on carregar el material. “Vull denunciar la pèrdua diària de patrimoni que tenim”, protesta Moliner.
