11 de març del 1931. Un comunicat signat per cinc agrupacions de periodistes de Barcelona es fa un lloc en l’edició diària del periòdic El Diluvio. Els professionals demanen en aquest escrit el compliment del compromís al qual van arribar tant amb les autoritats del moment com amb els promotors de l’Exposició Universal del 1929: que la Casa de la Premsa seria per als periodistes de la capital catalana un cop finalitzat aquest esdeveniment internacional. Aquest espai magnífic projectat per Pere Domènech i Roura -fill de Lluís Domènech i Montaner– havia servit per acollir els delegats dels diferents mitjans d’arreu del món que s’havien desplaçat fins a la ciutat per cobrir la cita i des d’aleshores havia quedat en desús. Només un any després de la cloenda de l’exposició, aquest acord semblava quedar en paper mullat després que l’Ajuntament aprovés instal·lar oficines municipals en aquest palauet ubicat a la falda de la muntanya de Montjuïc.
La publicació d’aquest escrit fa gairebé un segle marca la data oficiosa -que no oficial- en la qual arrenca la croada dels periodistes barcelonins per reclamar la Casa de la Premsa. Una lluita latent que va quedar adormida durant dècades, primer amb la instal·lació d’oficines municipals a l’edifici i després amb l’arribada de la Guàrdia Urbana, i que tot just va revifar al voltant del 2016, quan es complien trenta anys de l’abandonament de l’immoble pel trasllat de les dependències policials a una altra ubicació. Agrupats inicialment en una plataforma que més tard adoptaria la figura legal d’associació, diverses entitats veïnals i col·lectius de treballadors del món de la informació i la comunicació van fer front comú per reclamar la rehabilitació de l’immoble, recuperant-lo com a equipament públic per al Poble-sec. Les negociacions amb el consistori van acabar fructificant en una proposta híbrida, que destinava les plantes inferiors del recinte a un espai veïnal vinculat al periodisme, mentre que les superiors servien per albergar la nova Biblioteca Francesc Boix, ara en un local del carrer de Blai que ha quedat petit.
La pandèmia del coronavirus i un problema tècnic per la proximitat de la comissaria de la Urbana, que està paret amb paret, van retardar una reforma que per fi semblava començar a veure la llum el passat mes de juliol, quan es va adjudicar el projecte bàsic al despatx ONL Arquitectura, que preveu unes obres amb un cost de prop de set milions d’euros. Un any abans, durant la campanya electoral, tots els grups polítics amb representació a l’Ajuntament havien signat un compromís per tenir enllestida la rehabilitació el 2027, una data que la regidora del districte, Raquel Gil, dilatava poc després fins al 2029, coincidint amb el centenari de l’Exposició Universal. El calendari, però, donava un darrer tomb en l’últim consell de barri, quan l’executiu va proposar ajornar el trasllat de la biblioteca, deixant-lo enlaire i només mantenint els usos veïnals plantejats per a la part inferior de l’edifici. Aquest moviment només deixa dos escenaris possibles per poder arribar a aquest primer segle d’història amb la Casa de la Premsa reformada: o es fa una rehabilitació parcial o es troba un altre equipament per ubicar-lo ni que sigui temporalment a les plantes superiors que ajudi a finançar el costós projecte.
Rastre de decomisos en el regne dels coloms
La Casa de la Premsa s’alça imponent a escassos metres de la Font Màgica de Montjuïc. La pell exterior de maons rogencs manté la sobrietat d’antany i només alguns detalls com les finestres sense vidre, els vitralls trencats o les diverses esquerdes que recorren l’estructura revelen un cert abandonament. La part superior de l’edifici està coberta d’una malla per evitar despreniments i la façana principal està presidida per una balconada on llueixen una bandera amb l’escut del Poble-sec i una pancarta de l’Associació de la Casa de la Premsa indicant aquest horitzó del 2029. Ens obre les portes en Gil Toll, un dels periodistes implicats en el projecte que fa les funcions de secretari de l’entitat. Només travessar la porta, el visitant topa amb un vestíbul construït a base de voltes on un envà bloqueja l’accés a l’escalinata central. L’espai està a les fosques, però la llum tènue que entra per les finestres il·lumina un plafó on hi ha enganxada una còpia d’aquell primer comunicat del març del 1931, en una espècie de recordatori dels orígens de la reivindicació.
“Des de la tornada de les vacances d’estiu que estem sense electricitat”, explica Toll, que ens porta fins a l’única sala en aquests moments habilitada del recinte, una habitació cedida pel consistori a l’associació i que utilitzen per reunir-se i fer diverses activitats com xerrades o tallers, sempre amb el periodisme i el consum crític d’informació com a fils conductors. El primer contacte de l’actual secretari de l’entitat amb la Casa de la Premsa va ser fa gairebé nou anys a través d’un article de La Vanguardia. En la publicació es mostraven diverses fotografies de l’exterior del palau i es recollia la seva història i els primers intents del veïnat del Poble-sec per recuperar-lo com a equipament per al barri. A partir d’aquí es va anar gestant el moviment que després d’algunes visites a l’interior de l’immoble fructificaria en la creació de l’associació. La imatge que es van emportar els protagonistes d’aquelles incursions inicials a l’edifici no devia ser molt diferent de la impressió que dona actualment. Això sí, amb l’excepció dels efectes provocats per la plaga de coloms que assota des de fa uns anys bona part del recinte.
A la planta baixa encara queden restes del pas de la Urbana, que malgrat marxar oficialment l’any 1986 encara va utilitzar durant pràcticament dues dècades més la part inferior del palau com a magatzem. Diverses estanteries identificades amb una lletra i números assenyalen els espais on es guardaven els objectes decomissats. En una habitació, un arxivador tirat a terra de qualsevol manera guarda documentació d’operacions d’aquest tipus dutes a terme el 2003. La llum natural il·lumina l’escalinata principal a través d’una gran claraboia. El terra és tan ple de cagarades de colom que inclús costa de distingir el seu color original. A la planta superior trobem dos escuts de Barcelona a banda i banda de les escales amb l’any 1929 gravat que es conserven prou bé en comparació a la resta de l’estructura, que presenta esquerdes i forats arreu. El sostre està completament pelat -l’entramat de bigues ha quedat al descobert- i entre la runa que s’aplega en molts punts de la planta van apareixent diversos exemplars de coloms morts, en alguns casos gairebé momificats. En una de les ales de l’edifici, la planta superior ha estat eliminada i la gran cúpula que caracteritza el palau té nombrosos desperfectes i forats en la seva estructura.
Una necessitat de barri que no casa amb els tempos municipals
L’aparença decadent que presenta en aquests moments el recinte no aconsegueix eclipsar la seva magnificència. Quan es passeja per l’interior és impossible no adonar-se del potencial d’unes instal·lacions com aquestes. Al llarg dels anys hi ha hagut diferents propostes que han intentat revifar aquest espai sense èxit. La més il·lustre de les quals potser el projecte del Centre Internacional de la Cultura del Menjar que volia impulsar a principis del segle XXI l’artista Antoni Miralda, del qual encara en queden vestigis a l’edifici en forma d’una paret plena de noms de personalitats com Pau Riba, Jaume Sisa, Benedetta Tagliabue, Ferran Adrià o Joan Laporta, que van fer donatius a la causa a través d’una subhasta benèfica. Ara bé, ni tan sols aquesta iniciativa havia aconseguit arribar tan lluny com la que agrupa periodistes i veïns del Poble-sec.
“La Casa de la Premsa està pendent des del 1986. Fins ara faltava una idea clara i un grup de gent que reivindiqués l’espai, però ara això ho tenim. Per què ho hem d’eternitzar quan es pot donar sortida a les necessitats del barri?”, reflexiona Toll, que apel·la a la “continuïtat institucional” per poder complir amb aquest horitzó del centenari i no haver de refer un projecte de reforma que ja està en redacció. Per la seva banda, el president de l’Associació de Veïns del Poble-sec, Sergi Gázquez, comparteix la voluntat d’accelerar aquesta reconversió en equipament municipal, però apostant per la creació d’un nou centre cívic vinculat al món del periodisme -com ja ho fa el de l’Albareda amb la música- en comptes de traslladar la biblioteca. “La Francesc Boix la tenim al centre del barri. Si marxés a un extrem, estaríem perdent part d’aquest servei com a punt neuràlgic […] Creiem que fer unes instal·lacions el màxim de polivalents possibles, on hi pugui haver un petit estudi de televisió i ràdio per a les noves generacions i un espai de memòria, té tot el sentit del món”, assegura.
Gázquez considera que tenir o no enllestida la rehabilitació del palau abans del 2029 és una qüestió de prioritats i lamenta que el consistori posi els interessos d’actors com la Fira de Barcelona, que també ha d’ampliar i modernitzar pavellons, per sobre de donar resposta a les principals problemàtiques del barri, que són l’habitatge i la manca d’equipaments. En aquest sentit, remarca que és important que hi hagi una descentralització a l’Ajuntament que doti de més poder de decisió i capacitat de finançament els diferents districtes per abordar les seves necessitats de manera més independent. Des de l’Associació de la Casa de la Premsa fan la mateixa reflexió i critiquen que les regles del joc no siguin les mateixes per a tothom. “Nosaltres només volem poder arribar al 2029 amb l’equipament en ple funcionament i no acabant de pintar la porta. Sorprèn que per rehabilitar els palaus firals s’obri un procés exprés i un concurs internacional i que amb la Casa de la Premsa hi hagi totes aquestes vacil·lacions. Ens fa la sensació que no tenim el mateix pes que els altres”, rebla Toll.
