Molts dels usuaris habituals de l’autovia A-2 s’hauran adonat de la seva existència. A l’altura de Martorell (Baix Llobregat), en un dels marges de la carretera, apareix un gran colós de pedra rogenc d’aparença desangelada. Si ens aturéssim a observar la panoràmica que ens ofereix aquest tram d’asfalt, que s’eleva una desena de metres del terra, comprovaríem que es tracta d’un conjunt de diversos edificis industrials amb una església ubicada en un dels extrems. Són els darrers vestigis de Can Bros, una colònia tèxtil que es remunta a principis del segle XIX i que es disputa amb la de Can Rosal (Berga) l’honor de ser la més antiga de Catalunya. Al marge d’aquest títol honorífic, només s’ha de donar una ullada al recinte per confirmar que els anys d’esplendor de les instal·lacions fabrils fa temps que van passar. Des que l’activitat industrial va cessar als setanta, l’espai pateix una profunda degradació. Aquesta es veu reflectida clarament amb el nombre d’habitants de les casetes que es van construir al voltant de les fàbriques, que va passar de fregar el miler en el seu punt més àlgid a situar-se actualment per sota de la cinquantena.
Passejar-se avui dia per aquesta barriada és fer un viatge en el temps. Encerclat per polígons industrials més moderns, aquest nucli de població ha quedat aïllat, connectat a la resta de Martorell per una carretera per on circula una línia d’autobús, l’únic transport públic que tenen al seu abast els veïns. Avançant pel carrer principal de Can Bros, trobem a banda i banda una filera de castes de planta baixa i primer pis. La roba estesa als balcons i l’estat de les façanes indiquen que formen part dels darrers domicilis habitats de l’antiga colònia.
La via s’eixampla en el punt on s’alça un imponent edifici d’estil neoclàssic. Tot i que les parets semblen acusar el pas del temps, l’immoble presenta en general un bon estat de conservació, sobretot si ens fixem en els frescos sobre un fons blau que presideixen la galeria porticada de la planta superior. Una placa la façana assenyala que es tracta de la coneguda com a Torre Elies, batejada en honor al seu propietari i primer impulsor de l’activitat industrial a l’indret, l’empresari barceloní Miquel Elies (Sant Pau de la Guàrdia, 1766 – Barcelona, 1841). Elies -o Elías, tal com figura en diversos documents de l’època- és el protagonista d’aquesta història i el responsable de la vinculació d’aquest recinte amb la capital catalana.
Fortuna, un testament discutit i la revolució industrial
Elies va néixer en el si d’una família de la comarca de l’Anoia dedicada a l’activitat agrícola. Com era el fill petit de la segona dona del seu pare, va haver de buscar fortuna fora del negoci familiar i després de fer les Amèriques, s’instal·la com a comerciant a Barcelona. Gràcies a una recerca de l’investigador Jordi Armengol Martí per a la Biblioteca de Catalunya, sabem que la seva habilitat per les finances el va convertir en un dels principals importadors de drap de la ciutat, gestionant diverses societats mercantils i arribant a posseir diverses propietats a Ciutat Vella. Entre aquestes hi havia una botiga ubicada al carrer Ample on es podien contractar els seus serveis com a fabricant de paper, però també es podien trobar articles tan diversos com olives en salmorra de Sevilla, panses de Màlaga, cotó, cuirs, cacau o oli procedent de Tunísia. Elies es casaria el 1791 als 24 anys amb Paula Llucià, filla d’un empresari paperer i amb qui no tindria descendència. Després d’una primera experiència explotant un molí a Gelida (Alt Penedès), a principis del segle XIX, el comerciant barceloní posa la mirada per primer cop en els terrenys de Can Bros, propietat de la mateixa família des del 1666.
Els titulars de les parcel·les eren aleshores el matrimoni format per Salvador Roca i Vicenta Bros, hereva de la nissaga. Tots dos havien decidit invertir el capital familiar en la construcció d’una presa, una séquia i uns molins fariners. Amb les obres en marxa, una riuada del Llobregat va arrasar amb l’estructura erigida fins al moment. Ofegats per la hipoteca i els deutes, van demanar ajuda per continuar amb el projecte. És en aquest punt on apareix Elies, que arriba a un acord amb la parella per tirar endavant amb la construcció de la presa avançant els diners i fent-se de pas amb un dels terrenys com a garantia de devolució. Al llarg dels següents anys, l’empresari barceloní va instal·lar als seus dominis un molí fariner, un altre de paperer i una fàbrica de draps. També es van edificar diverses cases petites, on vivien tant els operaris dels negocis com jornalers que explotaven les terres contigües al recinte, i la coneguda com a Torre Elies. Tot i viure bona part del temps a Barcelona, primer en un domicili ubicat al carrer de la Mercè i després al número 7 del carrer dels Escudellers, el comerciant també passava llargues temporades en aquesta mansió de Can Bros.
La trajectòria d’Elies en aquest indret va estar marcada per nombrosos litigis judicials amb el matrimoni Roca – Bros, que consideraven que s’havien vist perjudicats en les transaccions amb l’empresari. El comerciant va guanyar la disputa i va poder continuar amb la seva activitat industrial fins a la seva mort el 17 de gener de 1841, a l’edat de 74 anys. La majoria dels seus béns i propietats van anar a parar a la seva neboda, però una branca de la seva família va impugnar el testament argumentant que la signatura d’Elies estava falsificada. El procés no es va resoldre fins quatre anys més tard, quan es va donar per vàlida l’última voluntat del difunt. Pel camí, l’hereva de l’empresari també va morir i l’explotació de Can Bros va quedar en mans de dos altres nebots. Tal com s’explica en un article d’Inés Dal Maschio i Josep Padró per al Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, aquests descendents són els que van acabar venent els terrenys al voltant del 1852 a Ramon Castells, qui va convertir les instal·lacions en una verdadera colònia industrial, erigint molts dels edificis encara supervivents.
El negoci tèxtil passaria anys més tard a mans de la família Catarineu -nebots de Castells- que mantindria la fàbrica operativa fins al 1913, quan la vídua de l’últim propietari ven el conjunt als empresaris Antoni Fontdevila Prat i Manuel Torres. D’aquesta època és l’església de Sant Joan Baptista, que encara es conserva a la barriada. L’activitat continuaria fins al 1967, quan tancaria definitivament la fàbrica, com també van fer moltes altres arreu del territori català com Can Rosal o Can Sedó a causa de la crisi que patia el sector. Els pisos que havien acollit els treballadors van acabar abandonats i el recinte es va vendre a l’industrial Salvador Gabarró, que hi instal·la una de les seus de la companyia Hidroelèctrica del Cadí per produir energia elèctrica aprofitant el pas del riu. Des del 1991, el pla d’ordenació urbanística de Martorell estableix que Can Bros és una zona residencial, de manera que l’activitat industrial fa més de tres dècades que ha quedat apartada. El conjunt també està protegit com bé cultural d’interès local (BCIL).
Retalls d’un passat que s’esfondra
Gairebé dos segles després de la seva mort, la trajectòria d’Elies continua present a Can Bros. Ell està enterrat juntament amb la seva esposa i dos dels seus nebots a la petita capella que es va fer construir annexa a la Torre Elies, dedicada a la Immaculada i consagrada el 1832. L’edifici religiós està coronat per un rellotge que encara funciona, tot i arrossegar uns minuts de retard.
Des del temple arribem a la plaça del Llobregat, actual punt neuràlgic de la barriada, on hi ha una font i un conjunt de quatre casetes encara habitades. Aquí se celebra un cop l’any un festival de cervesa artesana, pràcticament un dels pocs esdeveniments que tenen lloc a Can Bros.
Una tanca parteix en aquest indret el nucli de població en dos. A l’altra banda de la barrera, s’alcen com grans esquelets de pedra despullats els immobles que van acollir les fàbriques. Part de la façana lateral ha agafat un to negre carbó, com si hagués estat víctima d’un incendi i encara fossin visibles els efectes del fum. Els finestrals tenen la majoria dels vidres trencats i doten el conjunt d’una certa aura de decorat de cinema de terror. De fet, a mitjans del 2011 es va rodar en aquest escenari el film XP3D, el primer llargmetratge del gènere rodat en tres dimensions a l’Estat. La pel·lícula dirigida per Sergi Vizcaíno va causar gran expectació entre els martorellencs, sobretot entre els més joves, per la presència d’actors com Amaia Salamanca, Úrsula Corberó o Maxi Iglesias.
Davant de les indústries encara es preserva l’estructura de les construccions on residien els treballadors de les fàbriques, una sèrie d’edificacions erigides en l’eix que conformen els antics carrers d’Antoni Fontdevila Prat i de Sant Ramon, en honor als darrers propietaris de la colònia. El perímetre dels domicilis està tancat per reixes col·locades per l’Ajuntament de Martorell per risc d’esfondrament. A peu de carrer, es pot veure com alguns sostres han cedit i com els immobles presenten un avançat estat de degradació per manca de manteniment.
Si seguim el camí fins al final, trobem l’església, completament tapiada i segellada amb cadenats. A través del forat de la clau es pot veure l’interior del temple, que no aparenta estar gaire afectat pel pas del temps. Els múltiples forats que presenten les finestres i els rosetons semblen indicar el contrari.
Al costat de la parròquia, hi ha una mena de mas batejat com a Can Catarineu, batejat amb el cognom de la família que va impulsar l’activitat de Can Bros fins a principis del segle XX. També està tapiat i una esquerda de dimensions considerables recorre de dalt a baix bona part de la façana. Per ara, no hi ha un projecte sobre la taula en ferm per recuperar aquest part del patrimoni català.
