Barcelona, novembre del 2009. L’enderroc imminent de la caserna dels Bombers del carrer de Provença posa en alerta diferents col·lectius vinculats al cos d’emergències de la capital catalana. La demolició d’aquest edifici projectat l’any 1932 no només suposava perdre un recinte únic a tot l’Estat, sinó que també posava en perill la col·lecció de vehicles històrics i material antic que s’havia preservat al llarg dels anys gràcies a l’esforç d’un grup d’efectius. La croada per salvar les instal·lacions no va donar els seus fruits, però sí que es va poder conservar aquesta petita part del patrimoni del cos, que en una operació pràcticament clandestina es va traslladar al Parc de la Vall d’Hebron.
La derrota amb la caserna de l’Eixample, que encara avui dia cueja per les dificultats que ha tingut el consistori per trobar un emplaçament alternatiu, va esperonar la lluita fins aleshores latent per garantir la preservació del patrimoni del cos. Agrupats sota la Plataforma per a la Defensa del Patrimoni Històric dels Bombers de Barcelona, diversos efectius jubilats i en actiu i altres persones vinculades al servei van centrar des d’aleshores els seus esforços a recuperar el Parc del Poble-sec, el més antic de l’Estat construït expressament amb aquesta funció i que ja havia estat cedit per part de l’Ajuntament a la Generalitat per poder ampliar la veïna Escola Jacint Verdaguer. Les instal·lacions del carrer de Lleida -que daten del 1929, coincidint amb l’Exposició Universal- es van poder repatriar i amb els anys es van convertir en l’Espai Bombers – Parc de la Prevenció, un centre de divulgació tant de la història del cos com de consells per evitar situacions de risc.
Tanmateix, què va passar amb els vehicles històrics i el material traslladat a la caserna de la Vall d’Hebron? Doncs, un grup d’efectius jubilats, infermeres i entusiastes del cos d’emergències barceloní van decidir dedicar-se a la restauració i conservació d’aquesta col·lecció. A poc a poc, aquests voluntaris van anar posant al dia els camions, carros, bombes i escales per retornar-los l’esplendor perduda i els van anar col·locant en un dels subterranis d’aquest parc dels Bombers de Barcelona. Amb els anys, aquest espai provisional s’ha convertit en una espècie de museu improvisat on s’exposen fins a una trentena de vehicles antics i instruments de tota mena, alguns amb gairebé 200 anys d’història.
Voluntaris a peu i a cavall
El TOT Barcelona va poder visitar fa unes setmanes aquestes instal·lacions de la mà de cinc dels voluntaris que integren aquest equip de restauració i conservació del patrimoni del cos. En Pere González, bomber jubilat i alma mater de la plataforma, ens fa de guia per un espai atapeït on amb prou feines hi ha un metre entre cada exemplar. Comencem el recorregut a la Barcelona que no tenia encara cos d’emergències professional. “La ciutat no té bombers pròpiament dits fins al segle XIX. Eren fusters, serrallers… Amb el desenvolupament de la indústria tèxtil hi ha cada cop més incendis i, després d’un primer intent fallit l’any 1825, s’acaba creant un cos de bombers fixos, però voluntaris el 1833“, explica.
Aquest primer equip primigeni constava d’una trentena de persones, que inicialment utilitzaven bombes d’aigua de fusta per poder extingir les flames. Els primers aparells no s’han pogut recuperar, però sí que s’han restaurat dues bombes manuals d’aquella època, que els efectius carregaven a les espatlles mentre corrien pels carrers de la ciutat fins al lloc on s’estava produint l’incendi. Una de les primeres grans revolucions tecnològiques que va patir el servei va ser l’arribada del vapor l’any 1835. D’aquell temps es conserva una bomba encara funcional capaç d’expulsar 1.000 litres per minut. La principal problemàtica d’aquella època era l’obtenció de l’aigua, ja que no hi havia xarxa que anés a cada casa i s’havia d’anar a les fonts o als pous per poder aconseguir-ne i repetir aquest procés cada cop que es volia recarregar.
Des de la seva creació fins a finals del segle XIX, el cos tenia la seva única seu al carrer de la Ciutat i des d’aquest punt sortien els efectius per apagar qualsevol foc que es declarés a la ciutat. A finals de segle, però, van començar a crear-se noves casernes en les principals artèries urbanes de l’època, com la ronda de Sant Pau, la ronda de Sant Pere o el Portal de l’Àngel, fet que facilitava una resposta ràpida davant les situacions d’emergència. A les acaballes d’aquest centenni també comencen a utilitzar-se carros amb cavalls per transportar els aparells i, per primer cop, també els efectius, que fins aleshores anaven a peu als llocs. Aquest sistema es va mantenir fins a principis del segle XX i es va utilitzar durant els primers anys de vida de l’Eixample, quan la construcció de pisos cada cop més alts va forçar els bombers a aguditzar l’enginy per poder arribar a més alçada utilitzant escales desplegables. “Entre dos bombers les podies aixecar. Ara bé, el més difícil era després estabilitzar-les”, puntualitza Joan Pedreny, un altre dels efectius jubilats que formen part d’aquest grup.
La revolució dels camions
Amb el canvi de segle, aterren els primers camions al cos de Bombers de Barcelona. Dels primers exemplars, que eren de la marca Durkopp, no se’n guarda un gran record i tampoc se’n conserva avui dia cap. Inicialment, els vehicles només servien per transportar el personal, ja que les bombes d’aigua i les escales encara es portaven amb carros de cavalls. La gran revolució, però, es produeix als anys 20, quan arriben els primers camions de bombers pròpiament dits. La compra per part de l’Ajuntament de sis camions de la marca Laie, del mateix model que s’estava utilitzant aleshores a París, va culminar el procés de professionalització iniciat set anys abans, quan els efectius van deixar de ser voluntaris per convertir-se en un cos professional.
Les 108.000 pessetes invertides en els vehicles francesos van quedar en no res amb l’Exposició Universal del 1929, quan es van adquirir catorze camions Magirus, dels quals es conserven encara dos complets. Aquests vehicles anaven equipats amb una cisterna de 6.000 litres, un sistema que es va mantenir fins als 60 i que requeria que mentre un dels transports extingia les flames, els altres estiguessin recarregant per poder tenir un flux continu d’aigua. En aquesta època també es compren dos tractors, que anaven equipats amb material de segona i que s’utilitzaven per donar resposta a avisos que no requerien una actuació d’urgència. En aquest punt, hi ha un buit de vehicles i material marcat per l’esclat de la Guerra Civil. “Als anys 40 encara s’utilitzaven els mateixos camions. De fet, van actuar en la defensa passiva, treballant en enderrocs i incendis“, apunta González.
La nova tongada de transports no arriba fins al 1952, quan es compren dos camions Dennis com a part de la política d’intercanvi de taronges espanyoles per material britànic, molt freqüent en aquells temps. Abans, s’havia adquirit puntualment l’any 1948 un vehicle Ford dissenyat per apagar incendis d’avions i que va ser utilitzat durant la Segona Guerra Mundial. Aquest exemplar tenia la peculiaritat que era capaç d’anar a gairebé 120 quilòmetres per hora, però només tenia una capacitat de 1.400 litres. Durant la postguerra, el canvi de règim porta a apostar per la indústria nacional i es compren alguns Pegaso. Tanmateix, amb els anys es tornaria a confiar en els Magirus, que eren més fiables i, ja a les acaballes del segle XX i principis XXI, també s’obriria el mercat a altres marques com Mercedes Benz, per exemple. També es van comprar altres vehicles específics com una bomba urbana lleugera o una ambulància.
Tragèdies que marquen i el sostre de vidre
La segona meitat del segle XX va ser una etapa marcada per un fort caràcter reivindicatiu al cos d’emergències barceloní, desembocant en diverses millores sense les quals el servei seria impensable actualment. “Els bombers han estat històricament l’altaveu de moltes de les mancances de la ciutat. L’any 1962, conscients del problema que tenien per la falta d’aigua i emmirallant-se en el que s’estava fent a grans metròpolis com Nova York, a Barcelona van demanar tenir boques d’incendi específiques en comptes de les de rec”, afirma Pedreny. Fruit d’aquestes peticions, es va aprovar una ordenança que obligava qualsevol nova activitat o indústria que obrís a la capital catalana a tenir un hidrat d’incendi a menys de 100 metres. Gràcies a aquesta primera normativa, que va marcar el camí a seguir en els anys següents, avui dia hi ha 4.000 boques específiques per als bombers repartides per tota la ciutat. Fins al 2015, la ubicació de tots aquests hidrats i la ruta per accedir a diferents carrers i indrets del municipi estaven marcades en una espècie de fitxes amb indicacions que ara ja s’han substituït per un navegador digital, però que encara es conserven al soterrani del Parc de la Vall d’Hebron.
En aquest museu improvisat també hi ha referències a una de les grans tragèdies que ha viscut el cos com va ser l’incendi d’Ibèria Ràdio del 24 novembre del 1971. En aquest incident van morir tres efectius, que van quedar sepultats en ensorrar-se part de l’edifici. Aquestes morts van causar molta indignació entre els agents, que demanaven més seguretat en casos com aquests, i van acabar precipitant l’aprovació de la primera normativa obligatòria que marcava les condicions en les quals s’ha d’actuar quan hi ha focs declarats en edificis. Una altra efemèride que té el seu lloc privilegiat en aquesta col·lecció dels bombers és l’incendi que va destruir el Liceu el 31 de desembre del 1994. En el soterrani es conserven encara dues impressionant bigues de ferro del vell teatre completament deformades en una mostra del poder que tenen les flames i de com poden afectar estructures com aquestes.
Malgrat que bona part de la trajectòria del cos està escrita en masculí, les dones van aconseguir trencar aquest sostre de vidre a la dècada dels vuitanta, quan van entrar a formar part del servei les primeres sanitàries, algunes per oposició directa i altres derivades d’hospitals barcelonins. “Diu la llegenda que es van oblidar de posar en les bases de convocatòria de places que ser home era un requisit i van aprovar les proves sis dones”, relata Dolors Minguell, una de les infermeres que van passar-se al cos des d’un altre centre sanitari. Malgrat no ser un bomber jubilat com els seus homòlegs masculins, Minguell participa del grup de restauració i se sent part de la “família” dels bombers barcelonins. “Em pensava que tenia el millor ofici del món fins que vaig arribar al cos. M’hauria agradat ser bombera, però eren altres temps. Tinc un fill que ho és i una neta que ho vol ser. Ara estic aquí per fer visible el paper de la dona i perquè moltes noies no saben que poden ser-ho“, assenyala.
La proesa de la falta de fons
Passejar pel soterrani del Parc de la Vall d’Hebron habilitat extraordinàriament com a museu és una experiència fascinant. Aconseguir recopilar i restaurar una col·lecció d’aquest calibre ja és una gesta de per si, però fer-ho pràcticament sense recursos frega la proesa. Molt del material aconseguit prové de donacions de particulars, associacions o altres cossos de bombers, que en veure la bona feina que fa l’equip de conservació han decidit posar en les seves mans aparells i inclús algun vehicle. Les reparacions i rehabilitacions es paguen la seva gran majoria gràcies al sobrant del pressupost anual del cos, que si es quadra en números verds va a parar a la plataforma, que utilitzant fons particulars i altres subvencions i ajudes se les manega per anar adquirint peces.
Amb aquesta estratègia s’han aconseguit recuperar en els darrers anys alguns dels vehicles donats l’any 1995 al Museu del Transport de Castellar de n’Hug, que es trobaven en molt mal estat per estar exposats a les inclemències climàtiques i que van ser repatriats pel consistori, o una escala que data del 1909 i que prové de l’antiga fàbrica Fabra i Coats de Sant Andreu, que com era una indústria tèxtil important tenia el seu propi equip de bombers. Un dels objectius que tenen al cap per incorporar pròximament a la col·lecció és una escala de 50 metres completament restaurada que un particular va comprar en una deixalleria l’any 1955. “Encara estem negociant. Millor no us dic quant demanava…”, lamenta González.
