Antoni Bonet Castellana (Barcelona, 1913-1989) és sens dubte un dels noms més fascinants de l’arquitectura de casa nostra. Com tants altres artistes i autors van fer durant el gruix del segle XX, aquest constructor va desenvolupar bona part de la seva trajectòria professional fora de Catalunya i de l’Estat. Amb només 24 anys i després d’aprendre l’ofici de la mà de Josep Lluís Sert, Bonet va decidir marxar a París el 1937 per treballar en el taller de Le Corbusier. Allà va poder participar en l’Exposició Internacional que va acollir la capital francesa aquell mateix any, coincidint amb Pablo Picasso, Salvador Dalí, Joan Miró i altres personalitats del moment, amarant-se d’un moviment artístic que també marcaria posteriorment la seva obra.
L’esclat de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació nazi van portar Bonet a l’Argentina, on tenia altres amics del sector. Acabaria passant mitja vida al Río de la Plata, a tocar de l’Uruguai, i no tornaria a visitar la seva Barcelona natal fins al 1949, quan acudiria a la capital catalana per reunir-se amb uns clients que pertanyien part d’una de les grans famílies industrials del país i que tenien un encàrrec molt especial. Aquesta trobada amb el matrimoni format per Ricardo Gomis i Inés Bertrand seria la gènesi del que s’acabaria convertint en la Casa Gomis, una joia racionalista protegida com a Bé Cultural d’Interés Nacional (BCIN) que l’Estat ha comprat aquesta setmana per 7,2 milions d’euros amb l’objectiu de convertir-la en un centre cultural.
Amb l’adquisició de l’òpera magna de Bonet no només es dibuixa un nou escenari que sembla complicar el projecte polèmic d’ampliació de l’aeroport, que destruiria pràcticament la totalitat del paratge natural de la Ricarda i aïllaria per complet l’edifici, sinó que es completa l’ascens a l’Olimp arquitectònic del seu artífex, una posició de privilegi que durant molts anys se li va negar i que, gràcies a la feina de formiga de la família propietària i la intervenció crucial de dos arquitectes meravellats per la seva obra, ara ja és una realitat.
Una personalitat pròpia que va quedar a l’ombra
Un dels arquitectes que ha tingut aquest paper clau per al descobriment mediàtic de la Casa Gomis i del seu autor és Jordi Roig. Juntament amb el seu homòleg Fernando Álvarez, van entrar en contacte amb l’obra de Bonet als noranta a través d’un estudi en profunditat d’aquesta joia que va culminar en un llibre monogràfic i una exposició. Aquest va ser el punt de partida a través del qual es va teixir una gran relació amb els fills del matrimoni que va encarregar la construcció de l’edifici, que temps més tard els encomanarien la primera gran reforma del recinte, una actuació que va costar prop d’un milió d’euros i que va permetre començar a obrir-lo al públic. “Aquest esforç titànic volia projectar la casa cap al futur per situar-la on es mereixia i aconseguir que alguna administració l’adquirís per preservar-la”, recorda Roig en declaracions al TOT Barcelona.
El temps ha donat la raó als descendents i ha permès posar en valor la importància tant de la finca com de l’arquitecte, a qui l’exili va privar del reconeixement que a poc a poc i de manera pòstuma ha aconseguit adquirir. “Tant Bonet com la seva obra són especialment estimades per les generacions contemporànies com a part de l’arquitectura de la República i la postguerra. La poca complicitat de l’autor amb els grupuscles que es van formar a partir de la democràcia el va relegar a un paper una mica secundari com a aprenent de Le Corbusier o Sert quan realment la seva obra era d’una riquesa impressionant i tenia una potència i personalitat pròpies”, remarca Roig, que celebra que en els darrers anys la Casa Gomis hagi fet un “salt de categoria” fins a situar-se al nivell d’obres com el Palau Güell o la Casa Batlló.
L’arquitecte considera que, amb la compra del recinte, l’Estat ha fet una aposta “valenta”, ja que es tracta d’una obra força contemporània, amb poc més de sis dècades de vida, i ha volgut reconèixer tant a Bonet com la seva forma d’entendre l’arquitectura, amb una mirada molt a l’americana, més global i cosmopolita i sense prejudicis. “Va ser capaç de fer una síntesi perfecta entre una iconografia mediterrània com la volta catalana i la perspectiva i comprensió de les dimensions més americana. Bonet pivotava entre aquestes dues potes, per això és rellevant”, insisteix Roig, que confia que l’adquisició serveixi per preservar en bones condicions tant l’edifici com el seu entorn natural.
