El director i actor teatral i professor d’art dramàtic Hermann Bonnín ha mort als 84 anys segons ha confirmat la seva filla, l’actriu Nausicaa Bonnín a través del seu compte de Twitter. “Avui, l’Hermann ha fet un mutis tan elegant i discret com ha sigut la seva vida… sense fer soroll… ‘Escolteu aquest silenci’ deia el seu estimat Joan Brossa…”, ha assenyalat. En la seva llarga trajectòria, Bonnín va rebre el premi ADB a la millor trajectòria artística (1981), el Premi Ciutat de Barcelona en l’apartat de teatre (2003) i el Premi Nacional de Cultura del CoNCA (2013).
Des del 2011 és membre numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i el 2019 va ser nomenat acadèmic d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català.Graduat a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, ha estat director de la Real Escuela Superior de Arte Dramático, amb seu al Teatro Real de Madrid (1968-70), de l’Institut del Teatre (1971-80), del Centre Dramàtic de la Generalitat (1982-88), i des del 1998, de l’Espai Escènic Joan Brossa, del qual també va ser cofundador, que el 2010 es va refundar com La Seca-Espai Brossa, Fabrica de Creació de l’Ajuntament de Barcelona. Membre del Consejo Nacional de Teatro del Ministeri de Cultura d’Espanya (1985-97), ha estat president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (1997-2005).
Un carrer prolífica
Com a director escènic ha estat al capdavant de muntatges com ‘La gavina’, de Čekhov, amb traducció de Joan Oliver; ‘L’ombra d’un copalta damunt de l’asfalt’, obra d’homenatge a l’avantguarda escènica, amb textos de J.V. Foix (1979); ‘El guant negre’ (1981), d’August Strindberg; ‘La pregunta perduda’ (1985), de Joan Brossa; ‘Savannah Bay’ (1986), de Marguerite Duras; ‘És així si us ho sembla’ (1987), de Luigi Pirandello; ‘La gran il·lusió’ (1988), d’Eduardo De Filippo; ‘Para Federico un son’ (1999), sobre textos de Federico García Lorca, amb el qual va guanyar el premi Sebastià Gasch del FAD a la millor direcció; ‘La mà de mico’ (2000), de Salvador Vilaregut, premi Butaca a la millor direcció escènica; ‘La confessió’ (2001) i ‘Mots de ritual’ (2003), de Josep Palau i Fabre; ‘El far del maleït’ (2001), de Paul Autier, Paul Cloquemin i Rachilde, en versió de Sabine Dufrenoy; ‘El fabricant de monstres’ (2003), de Max Maurey, Paul Coste i Charles Moitrier; ‘La intrusa’ (2005), de Maurice Maeterlinck; ‘Nausica’ (2005), de Joan Maragall; ‘Don Juan, príncipe de las tinieblas’ (2008), de Palau i Fabre, al Teatro Español de Madrid; ‘Retorn a Andratx’ (2010), de Baltasar Porcel; ‘El comte Arnau’ (2011), de Joan Maragall, i ‘La meva Ismènia’ (2013), d’Eugène Labiche, entre d’altres.
Ha participat també com a actor en nombroses obres teatrals (‘El banquet’, ‘Qui té por de Virgínia Woolf?’ o ‘Electra’), de cinema (‘La senyora’, de Jordi Cadena, on va debutar al cinema el 1987; ‘Un negre amb un saxo’, 1988, ‘Rateta, rateta’, 1989 i ‘Monturiol, el senyor del mar’, 1993, de Francesc Bellmunt; ‘És quan dormo que hi veig clar’, 1988, de Jordi Cadena; ‘Entreacte’, 1988, de Manel Cussó-Ferrer; ‘El llarg hivern’, 1991, de Jaume Camino; ‘La ciudad de los prodigios’, 1999, de Mario Camus; ‘Volverás’, 2003, d’Antoni Chavarrías; ‘I figli strappati’, 2005, de Massimo Spano) i també de televisió (‘La febre d’or’, 1993, de Gonçal Herralde).
Juntament amb Sergi Casamitjana va dirigir ‘Andrea’ (1995), que també va protagonitzar. Ha estat coguionista de films com ‘Els papers d’Aspern’, d’Henry James, dirigit per Jordi Cadena (1991), i com a historiador és autor d”Adrià Gual i l’escola catalana d’art dramàtic’.
Va rebre el Premi Nacional de cinematografia i vídeo pel curtmetratge ‘Refugiats i fugitius’ (1994). Va rebre, també, el premi ADB a la millor trajectòria artística (1981), el Premi Ciutat de Barcelona en l’apartat de teatre (2003) i el Premi Nacional de Cultura del CoNCA (2013). Des del 2011 és membre numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i el 2019 va ser nomenat acadèmic d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català.
