Els Jocs Olímpics del 1992 van deixar un record inesborrable en la memòria dels barcelonins. El llegat d’aquest esdeveniment encara és palpable en molts indrets de la capital catalana, que va viure una forta transformació urbanística que va servir per redefinir gran part del front marítim. El pas del temps, però, ha difuminat el paper que van jugar en aquesta obertura de la ciutat al món figures com la de l’escultor Xavier Corberó.
Aquest artista -que va morir a la primavera del 2017 als 81 anys- no només va ser el dissenyador de les medalles que van lluir després atletes com Fermín Cacho, el recordat guanyador de la prova dels 1.500 metres llisos, sinó que també va ser una peça clau en la projecció de Barcelona en el panorama cultural internacional. La seva implicació en el projecte olímpic va permetre a la ciutat comptar amb una desena d’obres d’artistes de gran renom, que van cedir els seus treballs molt per sota del preu de mercat amb motiu de la celebració d’aquest esdeveniment.
Corberó és el gran culpable que els carrers de la capital catalana comptin actualment amb escultures de figures com Richard Serra, Roy Lichtenstein, Claes Oldenburg, Beverly Pepper, Anthony Caro o Bryan Hunt.
Contactes a Nova York
Per poder entendre com es va orquestrar l’arribada d’aquestes obres a Barcelona cal remuntar-se a l’any 1966. Aquesta data marca el debut de Corberó a Nova York, amb una exposició a la reputada Staenpfli Gallery. La seva trajectòria a la ciutat que mai dorm va estar marcada per l’amistat que va forjar amb el marxant Joseph Helman, l’home per les mans del qual passaven tots els artistes que volien exposar a Nova York. Fruit d’aquesta estreta relació, l’escultor barceloní va poder establir contacte amb altres grans artistes de l’època com Serra o Oldenburg, a qui després convenceria per participar en el vessant més artístic de la Barcelona olímpica.
“Corberó era una persona amb una energia extraordinària i un gran seductor. Aconseguir que artistes que aleshores ja cobraven un milió d’euros per peça les cedissin per només 10.000 dòlars és pràcticament un miracle“, assegura Lluís Lleó. Aquest pintor i escultor va ser un dels deixebles de l’artista barceloní i també és una de les veus més crítiques amb la falta de reconeixement a l’obra i figura del seu mentor.
Lleó considera que Barcelona té un deute molt important amb Corberó i lamenta que a l’escultor li jugués una mala passada la seva manera de fer. “Ser independent té un preu. Ell va ser un gran ambaixador de la ciutat, fins i tot després dels Jocs Olímpics no va parar de portar artistes a Barcelona”, remarca.
Vinculació amb la política barcelonina
L’altra gran pota que va permetre concentrar a la capital catalana aquest particular dream team d’escultors internacionals va ser la relació de Corberó amb la política. Des dels seus inicis, l’artista barceloní va teixir confiances amb molts membres de la cúpula del PSC a l’època, entre els quals l’exalcalde Narcís Serra i el que seria el batlle durant la celebració dels Jocs Olímpics, Pasqual Maragall.
Amb Maragall, Corberó mantenia una relació d’amistat que va fer molt fàcil tot el procés que va culminar amb l’arribada dels artistes internacionals. En aquesta operació també hi va jugar un paper clau Margarita Obiols, la responsable municipal que va assumir la direcció de tot el programa cultural vinculat a les olimpíades que es va dur a terme entre el 1987 i el 1992. L’escultor barceloní també tenia bona relació amb Juan Antonio Samaranch, aleshores president del Comitè Olímpic Internacional.
Sense homenatges
Aquesta bona relació amb l’elit política, però, es va anar difuminant amb els anys i la gran feina de Corberó va quedar relegada a un segon terme. “Mai va ser una figura còmoda. El fet de no integrar-se en cap dels corrents artístics que tenien presència aquí va fer que el deixessin una mica fora”, assenyala Maria Dolors Rica, la vídua de l’escultor barceloní. Rica lamenta que ningú per part de l’Ajuntament de Barcelona contactés amb ell o amb la família en la commemoració dels diversos aniversaris dels Jocs Olímpics, una tendència que s’ha repetit enguany amb la celebració dels trenta anys de la cita.
“Amb l’art passen coses d’aquestes. Com pot ser que un escultor d’aquí pugui tenir obres al MET de Nova York i no al MACBA?”, reflexiona Rica, que malgrat tot reconeix que Corberó sí que ha pogut deixar empremta a la ciutat gràcies a les nou escultures públiques que hi té repartides.
L’orgull de les medalles
Tant Lleó com Rica coincideixen a apuntar que l’encàrrec de dissenyar les medalles dels Jocs Olímpics -i el posterior atorgament de la Creu de Sant Jordi- va ser, en certa manera, el millor reconeixement que va rebre l’artista barceloní a la gran tasca que va realitzar. “Ell va implicar-se en els Jocs perquè estimava Barcelona. Que li encarreguessin les medalles li va fer molta il·lusió. Per a ell era un gran orgull“, recorda Lleó.
Qui era la model?
Malgrat haver-se de cenyir als estrictes paràmetres que marca la Carta Olímpica, Corberó va utilitzar una model per inspirar-se en la creació de les medalles per als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. Tanmateix, de qui era la figura femenina que després va penjar del coll dels atletes que van passar als annals de la història?
Diverses fonts consultades per aquest mitjà assenyalen que la model seria una de les nebodes de Maria Lluïsa Tiffón, la segona exdona de l’escultor barceloní. Tot i això, el nom de la jove no figura en cap registre de Corberó, de manera que la identitat de la model que va inspirar les medalles continua envoltada d’un vel de misteri.
