Màrius Serra (Barcelona, 1963) és un “immigrant” a Horta. Va néixer a Nou Barris – “el dia del treballador, cosa que m’ha marcat!” – però ha viscut tota la vida al barri hortenc. La seva última obra, La novel·la de Sant Jordi, va ser l’estrena en el gènere negre, i anuncia que a finals de l’any que ve publicarà la segona entrega de la sèrie. A més, dona detalls sobre l’obra de teatre Qui ets, que s’estrena al gener al Teatre Lliure i que ell mateix ha escrit. Està basada en el llibre que va escriure sobre el seu fill, que patia una malaltia minoritària. Revela també mentre es pren un vermut Miró que diversos partits l’han volgut afegir a llistes electorals, però no té “cap ànsia de poder”.
Has estat tota la vida lligat al barri d’Horta, tot i que vas néixer a Nou Barris…
Sóc un immigrant, sí! (riu)
Què destacaries del barri hortenc?
Segurament que només hi va qui hi vol anar. No és un barri de pas, i això ho visc com una virtut. A més, en els últims anys s’ha viscut una recuperació d’espais com el Bloc 17, i hi ha una certa consciència que no està present a altres barris. Horta té un caràcter diferent, potser perquè fa frontera.
De fet, hi ha qui diu que és com un poble…
Sí, té un punt de comunitat més fàcil de trobar que a l’Eixample, per exemple. Quan ets pare, arriba la preocupació quan les criatures comencen a sortir sols. En el meu cas, no em feia cap por que la meva filla sortís al carrer, potser perquè és més com un poble, sí.
Fins i tot has fet política al barri i t’has implicat en la Lluita pel Bloc 17…
Mai m’ha agradat la política tal com s’entén a les pàgines dels diaris, ja que trobo que és una lluita de poder emmascarada com si fos un conflicte d’idees. Em crec la gent que es mulla i surt al carrer per defensar els que estan a prop seu. Em vaig començar a implicar en la polèmica per la Masia Can Fargues, i allà vaig agafar per primera vegada un megàfon i em vaig encadenar. En la meva joventut vaig viure una època política desmotivant, ja que vivíem el pujolisme i la transició i no existia la lluita antifranquista. Vivíem a l’oasi català. Ara, en canvi, estem en una època convulsa i penso implicar-me tant com pugui, sempre en el meu àmbit més proper, com vaig fer al 9-N quan vaig presidir una taula electoral i a l’1-O quan vaig dormir a la meva escola. Però no tinc cap ànsia de poder, i això que m’han demanat com a mínim tres vegades d’anar a llistes electorals.
Quins partits?
ERC em va preguntar si volia estar en una llista a Madrid quan Alfred Bosch hi va entrar i també em van demanar d’anar a la llista de Junts pel Sí. I fa més anys, em vaig tenir una altra oferta per a les municipals. Però no ho vaig acceptar i no crec que ho pogués fer. Ara mateix els partits són bàndols i l’autocrítica no està permesa. A més, hi ha molt d’inútil que es creu que fa molt bona feina en política però no serveix. Jo sé que no serviria, per tant m’ho estalvio.
Parles de l’oasi català, i què me’n dius de l’oasi d’Horta? És un barri que manté l’activitat veïnal i sembla que resisteix la gentrificació…
Resistir és la paraula, sí. No tenim sensació que hi hagi gentrificació a Horta, tampoc tenim una quota de turisme elevada… però hi ha problemes. L’especulació està present i la pressió popular ha aconseguit frenar iniciatives nocives per al barri.
Has arribat a dir que ets addicte a les paraules. Com portes aquesta addicció?
Crec que de petit vaig caure en una marmita com la d’Obèlix, però en el meu cas era una sopa de lletres. Tots som grans usuaris de les paraules, però no tothom s’adona que són el vehicle d’opinions, sentiments, inquietuds… però alhora elles mateixes amaguen secrets. Són estranyes, perquè per parlar d’elles les hem d’utilitzar. Els lletraferits, grans lectors i, sobretot, els escriptors compartim passió per les paraules, però en el meu cas s’afegeix la condició del joc. Sóc un addicte sí, i en sóc conscient. I no tinc cap intenció de deixar-ho! (riu)
Ets un estudiós de la ludolingüística, com la definiries?
És l’estudi de tots aquells mecanismes que fan servir el llenguatge verbal per establir un joc, una interacció o una recerca sense cap objectiu. No hi ha cap altre objectiu que jugar per jugar, com l’art per l’art.
S’ha de jugar més amb la llengua?
Sí, fonamentalment perquè tots hi accedim a través del joc. El que de debò ens permet aprendre una llengua és la repetició d’allò que sentim de la gent que tenim al voltant. El nen juga constantment amb el llenguatge i amb les paraules que aprèn. No es tracta d’infantilitzar-nos, ja que tots els adults juguem amb el llenguatge constantment.
La teva última obra, La novel·la de Sant Jordi, és de gènere negre. En alguna ocasió has afirmat que t’agradaria explorar aquesta via amb més llibres…
L’experiència amb aquesta obra ha estat molt gratificant. D’aquí poc es traduirà a l’italià i també se’n faran jocs. Durant el 2019, probablement cap a finals d’any, sortirà la següent entrega de la sèrie. M’ha agradat aquesta via perquè és molt interessant haver-se de regir per les normes del gènere negre. Has de crear un conflicte que després resoldràs, tot plegat mentre acompanyes el lector. També m’ha entusiasmat el personatge de l’Oriol Comas, que és molt amic meu, ja que és un perfil únic.
Has manifestat que estàs agraït per no dependre només de la literatura per viure perquè això et permet més llibertat…
Tinc l’extrem privilegi, més tenint en compte que escric en català, de dir que tot allò que faig professionalment té a veure amb el llenguatge. El fet de guanyar-me la vida amb els mots encreuats, els articles periodístics i altres em permet fer literatura sense estar pendent de les lleis del mercat. Així, no escric llibres perquè cregui que vendré més exemplars. És un privilegi viure del llenguatge i, alhora, tenir les mans lliures per escriure el que em plagui. Tinc l’oportunitat d’explorar noves vies, ja sigui el gènere negre o el teatre. De fet, al gener farem una versió teatral de Quiet.
Què podem esperar de l’obra Qui ets?
És un projecte que s’ha anat covant durant 10 anys, al llarg dels quals he verbalitzat a diverses lectures el que era el llibre, i sempre em deien que tenia força dramàtica. Serà la primera peça que escric i que es representarà. El que et puc dir és que la veu del pare, que en un principi havia de ser d’un sol actor, la faran tots tres actors, inclosa la Judit Farrés.
Verbalitzar la vida del teu fill és una forma de dol?
Ho va ser en el seu moment, sí. Verbalitzar-ho va ser donar un camp de joc al dolor. Ara el procés de dol ja està completat, i ha quedat molt lligat amb la memòria. El llenguatge apel·la directament a la memòria, i per mi és una molt bona manera de gestionar el dol.
