Guillem López Casasnovas (Ciutadella, Menorca, 1955) és catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra. Especialista en economia pública i eficiència de la gestió pública, també ha estat conseller del Banc d’Espanya i és president del Consell Assessor en Política Econòmica de Catalunya (CAPEC). Des del 2016 és patró de la junta constructora de la Sagrada Família. El desembre del 2019 és nomenat president del patronat de la Fundació Teatre Lliure, un càrrec que exerceix sense cobrar.
Què hi fa un catedràtic d’Economia, a la presidència del patronat de la Fundació Teatre Lliure?
Sóc amant del teatre, de jove en vaig fer. Jo era el que cantava ‘el negoci no té cor’ a El Retaule del Flautista! La vam fer fa 50 anys, la vam tornar a fer en fa 25 i ara l’havíem de repetir amb els mateixos actors, han mort enguany alguns actors i serà difícil. D’aquells actors de 1973 molts van acabar tenint càrrecs, qui fou l’alcalde de Ciutadella era el productor, el mestre de l’escola graduada el flautista, i fins i tot consellers del govern de Ciutadella. De jove jo sempre anava al Lliure de Gràcia, ho veia tot. I ara fa tres anys vaig rebre una trucada d’en Joan Subirats, a qui conec bé en qualitat de codirector d’un màster de Gestió Pública a l’Escola d’Administració Pública. Ell sabia que m’agrada el teatre, i em demana si podria ser patró de la Fundació. Encantat! Era el desembre del 2019, i el mateix dia que entrava de patró, i patronat i junta de govern em van nomenar president després d’una votació gairebé unànime.
Quina feina es va trobar sobre la taula, després de la crisi pública i notòria del director artístic Lluís Pasqual?
Jo faig classe d’economia i gestió pública i millora de la governança de les administracions és un dels objectius. Sense això, moltes altres coses no funcionen. Teníem uns estatuts redactats i calia registrar-los i desenvolupar els reglaments. Efectivament veníem d’una crisi amb múltiples arestes amb la darrera etapa de Lluís Pasqual, i se l’havia substituït per una persona nova, amb concurs públic obert. A partir d’aquí, he intentat endreçar els processos el millor que hem sabut.
Com es va trobar el Lliure, a la seva arribada?
La primera cosa, una plantilla important, vora 70 treballadors, i tres teatres amb dinàmiques molt diferents. El fet de ser una fundació privada té avantatges, però també problemes. No mana una sola administració, sinó que les tenim totes a l’òrgan de govern, l’Estat, la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament. I tenim representants de la societat civil, alguns d’ells són patrons vitalicis que venen de la fundació inicial del teatre a Gràcia. La part bona és que no ens mana ningú en concret, com per exemple passa al TNC per part de la Generalitat. Aquí tenim quatre administracions i societat civil, de manera que és de tots i no és de ningú. Qui assumeix la responsabilitat si tens un daltabaix? Aquesta és la part més complicada. No ens mana ningú, però entre tots ens hem d’espavilar.
I de franc, el president.
Sí, ser president de la Fundació no està remunerat, com la resta de les meves contribucions a la societat civil.
I pel que fa als treballadors, com influeix ser una fundació privada amb el 80% del pressupost públic?
De vegades hi ha una certa confusió sobre quan actuen com a treballadors d’una fundació privada i quan poden actuar com si fossin pràcticament empleats públics. I això és un problema.
En quin sentit?
Per exemple, en el cas d’una negociació salarial o de les condicions de treball, segons convé es reclama el conveni públic o el privat. A hores d’ara es discuteix la indexació salarial amb increments molt per sobre del que és el creixement dels nostres ingressos, quan amb la crisi de la Covid la part de venda d’entrades estava enfonsada, i la part de les subvencions administratives ens creix poc més del 3%, que és el mateix que tindran d’increment els treballadors dels teatres públics.
El Lliure encara està pagant la pandèmia?
La pandèmia no només va paralitzar les representacions, sinó que quan intentaves engegar, un sol positiu t’obligava a parar-ho tot, i les reprogramacions en el món del teatre són complexes, ja que alguns actors tenen agendes molt plenes. Per tant, havíem de tornar els diners i tota la feina de cost fix de preparar l’obra no la podíem amortitzar. Va ser un daltabaix molt gran, i a més tot era molt immediat. Em trucaven a les 4 de la tarda i em deien: hi ha un positiu, anul·lem-ho tot. L’angoixa era important…
S’han quantificat les pèrdues?
Més de la meitat de la recaptació normal en ingressos propis. Les administracions ens van ajudar, com també van ajudar la resta de teatres. El que passa és que la Covid ha deixat llast: la gent va menys al teatre que abans, han guanyat pes els musicals, perquè la gent vol divertiment. A més, el Lliure era un teatre de referència de moltes comarques, però desplaçar-se ara vol dir agafar el tren o tornar de nit en cotxe, pagar aparcament… ara costa més. El Lliure s’ha aixecat abans que la resta, i crec que el TNC ho ha passat pitjor, però tot costa molt.
Un 80% del pressupost del Lliure és diner públic. Les arts estan massa subvencionades?
El Lliure és un teatre públic, gestionat per una fundació privada. No privats amb ànim de lucre. La nostra missió no és omplir el teatre a qualsevol preu per rendibilitzar la inversió, hem de fer creació i educació perquè la gent reprengui el gust pel teatre, les fórmules noves de les arts escèniques. Per exemple, tenim programes a les escoles, perquè altrament vas al teatre i tot són cabells blancs. També el teatre com a teràpia en salut mental. I consolidar un teatre amb dimensions modernes, internacional i amb estructures molt adaptables com ens va permetre el teatre amb Sun&Sea, on l’escenari és una platja. Has de fer de tant en tant un Manelic, però també algunes obres trencadores, encara que siguin poc comercials.
En tot cas, tampoc no es tracta de perdre diners perquè sí. Com a economista, i ara responsable d’un teatre, creu que s’han de posar límits econòmics a la creació artística?
Tot a la vida ha de suportar limitacions econòmiques. Pensem, per exemple, en els capricis de producció, el quan els creadors interpreten com a necessitats unes escenografies inabordables per a unes obres que, especialment amb la Covid han tingut el recorregut que han tingut? Per fer-vos una idea, posar un animal a l’escenari requereix assegurances, estabulari i un veterinari en plantilla mentre duri l’obra. I l’escenografia, com més complexa és, més difícil és de portar a altres escenaris. No podràs portar l’obra al teatre d’Olot o de Manresa. Acabes fent una cosa tan preciosa que, o et venen a veure en massa, o desapareix per sempre aquell muntatge caríssim. La Generalitat i la Diputació de Barcelona ens ha ajudat a començar a exportar algunes de les obres a altres teatres, perquè no és lògic tenir un gran teatre finançat públicament només per al gaudi dels barcelonins. Això ho hem començat a revertir, però costa molt, i actors i directors han de ser sensibles.
El Teatre Lliure aposta força per les produccions pròpies. Això vol dir més diners i, per tant, més risc. Per què, aleshores?
De les produccions pròpies és d’on neix en bona part el millor teatre des del punt de vista artístic, però certament és la via més arriscada. El més fàcil és el que fan sobretot els teatres privats, contractar externament actors i directors seleccionats que siguin garantia de tenir el teatre ple. Tens molts grups d’artistes que han fet empreses, i ells mateixos contacten i subcontracten. Per cert, quan hi ha un artista mal pagat, i n’hi ha molts, no té per què ser sempre culpa de l’administració i de la seva major o menor capacitat productiva, pot ser que sigui una subcontracta d’un big name del teatre, i que perquè a ell li surtin els comptes prengui determinades decisions en relació als salaris. Però amb la producció pròpia o compartida és quan el Teatre Lliure assumeix el risc, i alhora és on més es posa en valor la part artística.
Per tot plegat, s’han de posar límits, segur, i els límits tenen a veure amb la subvenció que tenim com a infraestructura. El que justifica una subvenció de l’administració a un teatre és la creació artística. El que justifica el finançament no és pagar personal, sinó què ofereixes, on i per a qui. Això de vegades costa: les persones treballadores han d’entendre que els diners que rebem de les administracions no són per pagar l’estructura, que òbviament la necessitem per funcionar, sinó les externalitats, els beneficis que generem a tercers. És allò de confondre sovint treballadors de l’estat del benestar amb el benestar dels treballadors de l’estat. Tots hem de saber veure que, com a teatre públic, per poder justificar una subvenció dels diners dels contribuents hem de crear i aportar valor afegit a la cultura i a la societat en general.
Vostè, com a economista, no està aquí per gestionar una estructura empresarial sinó capital artístic?
Estic aquí perquè tots entenguem que hi ha una restricció pressupostària, perquè els diners no cauen del cel i el finançament públic no és per pagar nòmines. El dia que tot el pressupost se’n vagi a despeses de personal propi, dimitiré. Jo no estic aquí per gestionar estructures, sinó per assolir els valors que el teatre comporta.
En tot cas, les administracions han de vetllar perquè els que rebem subvencions generem aquella externalitat positiva i capacitat creativa amb les obres i amb les nous actors que contractem. Agafem gent jove l’Institut del Teatre, arriscant amb nous talents, artistes en residència i més producció pròpia, compartida i internacional.
Fins a quin punt el patronat de la Fundació intervé en la programació artística del teatre?
La programació la fa el director, no tenim cap administració que ens marqui, i el patronat valora si el que s’està fent quadra amb el programa del director artístic el dia que va ser elegit per concurs públic.
I ara quadra?
Això ho sabrem d’aquí a uns mesos, quan es valorarà la renovació.
Què ha canviat en la gestió del Teatre Lliure després de Lluís Pasqual, l’anterior director artístic?
Ell era el director artístic, el director general, el gerent i el president delegat… Únic i irrepetible. Ell ho era tot i la resta anaven d’acompanyament a causa de la seva gran ascendència entre tots. Ara no és així. Quan jo entro de president, deixo clar com serà la governança del teatre. Naturalment, el director artístic no pot ser el director general, el gerent ha de retre comptes sobretot a la junta de govern, no és un annex del director artístic. Per tant, el gerent ha de validar quant costarà una producció, els contractes que es fan, etc, i el gerent raporta al president. Això ha costat moltíssim de canviar. El meu antecessor, el doctor Ramon Gomis, va iniciar aquesta tasca i a mi em toca consolidar-la.
