Maria Dolors Bertran Díaz, més coneguda com la Lloll, no perd mai el somriure. En reparteix cada nit al teatre Borràs, on encarna a la Joana a Pel davant i pel darrere. Però és que, a més, la vida li somriu: ha aconseguit mantenir-se als escenaris catalans durant més de 30 anys i compaginar l’èxit a la platea amb petits plaers com fer el vermut amb la família i passejar cada matí pel Park Güell.
Veïna del nord de la Vila de Gràcia, no amaga el seu independentisme però prefereix ser discreta amb la seva edat: “És una coqueteria, perquè la gent pot entrar a Google i veure-la, però si no me la pregunten no la dic!”. “Et contracten per l’edat que aparentes, no per la que tens”, diu rient. Parlem amb ella de la ciutat, del teatre i de l’èxit veritable a la vida mentre prenem un vermut Miró a l’Espai Mallorca.
Fins al 2 de febrer la podem veure al teatre Borràs a Per davant i pel darrere, una obra que es resisteix a envellir i que torna a Barcelona per cinquena vegada. A què atribueix tanta longevitat?
És el que tenen els clàssics, que funcionen. I aquesta és com un rellotge de precisió suïssa: s’obre una porta, un diu això, l’altre contesta… Té un punt molt excitant, el tempo ràpid que té. Cada vegada que se n’ha fet una reposició ha triomfat. S’ha fet a 50 països, en 28 llengües! Pels actors és cansada físicament però gustosa, perquè té la millor banda sonora: el concert de rialles del públic!
Ve públic nostàlgic o encara queden molts barcelonins amb aquesta signatura pendent?
S’ha fet una barreja, hi ha gent que vol repetir perquè recorda que s’ho va passar molt bé i també hi ha gent que s’incorpora perquè quan la van fer l’últim cop potser eren canalla. L’obra parla d’una companyia de teatre molt de segona fila, que fa un vodevil terrible, i veus com assagen pel davant i les misèries de les seves relacions personals pel darrere. Sembla un precedent de Gran Hermano! És la primera vegada que la represento, jo. M’ho havien proposat un parell de vegades però ja estava embarrancada en altres projectes, així que aquest cop l’havia de fer segur!
Hi interpreta a una actriu que no ha tingut gaire èxit, però que estima bojament el teatre.
A cada versió canvien els noms i en aquesta el meu personatge es diu Joana i fa el paper d’Agustina. La Joana és la productora de l’espectacle i hi ha invertit tots els diners i il·lusió que li queden. Volia triomfar i no ha pogut, però en definitiva estima el teatre i fa el que li agrada. Empatitzo amb això, però ella és una actriu que creu que va de baixada i jo sé que no tinc 20 anys però encara tinc ganes de fer moltíssimes coses.
Als actors ‘de teatre’ no us podeu separar de l’escenari. I tu portes més de 30 anys voltant per teatres amb obres molt diverses. És de la tribu que no es vol jubilar mai?
Quan sento esportistes o models de 30 anys que ja es retiren em quedo esgarrifada! Jo, si em trobo bé, no em penso jubilar mai! Fer-ho més tranquil·lament sí: si faig teatre a la nit, no rodaré televisió al matí. Sóc una marmota i m’agrada dormir, trobo que és molt sa pel coco, pel cos i pel cor. M’agrada llevar-me a l’hora que el cor em diu prou! Això és un plaer extraordinari! La gent em sol preguntar on anirem de vacances, però és que ens agrada més anar a veure a amics i tornar a casa que fer un viatge a Groenlàndia. No tenim necessitat de marxar un mes per desconnectar. La meva dosi de vacances, la tinc cada dia si vull: em llevo tard, esmorzo tranquil·lament, anem a passejar al Park Güell, una bona dutxa, dinem… És oci total! I si a sobre treballes del que t’agrada ja és fantàstic!
Lloll Bertran: “No tenim necessitat de marxar un mes per desconnectar. La meva dosi de vacances, la tinc cada dia si vull.”
Com ha evolucionat, fer teatre a Catalunya?
S’ha notat un canvi molt potent en una nova generació que puja amb molt talent, capaç de fer un teatre experimental molt nou i interessant. S’estan produint obres molt diverses, que és una gran riquesa. Jo defenso el teatre convencional, com Pel davant i pel darrere, però també la diversitat. Fa 30 anys l’oferta era més limitada. Ja es feien coses innovadores, però ha pujat una generació amb molta més imaginació. Microteatre, espectacles digitals, interdisciplinaris… Ara bé, també és veritat que som el públic que som i hi ha un sostre. I de vegades veig obres molt interessants que es programen només 15 dies i em fan mal al cor. Hem “d’eixamplar la base” del públic! [Riu]
El públic barceloní és peculiar? És més snob o més exigent, potser?
Sincerament el públic que he trobat a les representacions ha estat deliciós. Però de gira per comarques tinc la sensació que el públic està més content. Abans costava que algú de la Seu d’Urgell baixés a Barcelona per anar al teatre, mentre que ara la gent es desplaça molt i munten autocars i van a tot arreu. Però igualment quan vas a casa seva els fa molta il·lusió i t’ho premien. Arribes a un poble i resulta que t’han deixat una safata de cireres!
No l’han temptat mai d’instal·lar-se a Madrid o a l’estranger?
Ni m’ho he plantejat, ni ha estat mai la meva fita. He fet coses a Madrid i m’han tractat molt bé, eh? Al final es tracta de fer bé la teva feina. I de segons quins temes no parlar-ne! Jo sóc una persona molt arrelada a la meva família i la meva gent: poder treballar aquí a prop seu és el triomf més extraordinari. Ara, si em surt una feina de cinema d’una setmana a París o Madrid o Roma, és clar que hi aniria. Però una sèrie ja… M’hi vaig trobar: m’oferien un contracte de dos anys, ben pagat però rodant de les sis del matí a les set de la tarda. Mira, jo m’estimo molt aquesta feina però vull viure. I la prioritat són la gent que estimo. Quan treballo em lliuro a la feina en cos i ànima perquè sóc molt exigent, però mai la feina passarà per davant dels que estimo.
Lloll Bertran: “Quan treballo em lliuro a la feina en cos i ànima, però mai la feina passarà per davant dels que estimo”
Alguna assignatura pendent, d’obra o gènere?
He tingut la sort de fer tantes coses i tan variades, que no tinc cap gran frustració. Sí que hi ha papers que em fan delir, però no sento que em faltin… He fet més comèdia que drama però no hi tinc cap problema: amb la comèdia pots fer pensar a la gent, mentre la fas riure i la relaxes, ho té tot! També he fet papers dramàtics, a Ronda de mort a Sinera o El misantrop, i m’hi he sentit súper còmoda. Sóc una sibarita de la vida, vaig assaborint tot el que em ve!
El teatre i el cine s’han refet de la pujada de l’IVA cultural?
Encara ho estem patint. Com que el món artístic i creatiu sempre hem viscut amb incertesa, també sabem plantar cara de forma més àgil. Però ens han fotut una bona fava, sí. Fins que els governs no vegin que la cultura és tan important com l’educació o la sanitat, perquè fa créixer l’ànima de la gent, sempre serem el germanet pobre. Quan hi ha retallades sempre rebem nosaltres!
Sembla que el fenomen cultural més lucratiu avui són les sèries.
En miro, quan puc! Se’n fan de molt bones i n’hi ha que passen la mà per la cara al cinema. I hi ha sèries que pagaries per fer-les: m’oferissin fer Downton Abbey, ostres tu, em busco un teacher d’anglès!! Però fer sèries només per guanyar-me la vida, no sé, m’haurien de convèncer molt el guió, el personatge i el director.
L’actriu Lloll Bertran durant l’entrevista del TOT Barcelona / Jordi Play
Amb les grans plataformes internacionals, com Netflix i HBO, les produccions catalanes ho tenen més difícil?
Tenim una mica de complexe d’inferioritat. Podem competir en moltes coses! Quan va començar TV3, gent de TVE ens deia que dobléssim els esquetxos per vendre’ls fora de Catalunya. Sempre ens ha costat molt vendre i sovint ja ni fem l’intent. No tindrem tants diners com Joc de trons, però la necessitat activa la imaginació! Hi ha hagut pel·lícules d’èxit com Full Monty o Cercant en Ned fetes amb quatre duros!
Va interpretar a una amiga de Bardem a Vicky Cristina Barcelona, un dels rodatges que més expectació han generat a la ciutat. Com va viure’l?
Quan vaig saber que la rodarien, em vaig presentar al càsting perquè m’agrada molt Woody Allen, trobo que és un geni. Tot i que també ha fet raves, eh? Vicky Cristina Barcelona és un bon rave, per exemple! [Riu] El vaig saludar personalment i és molt amable, parla molt suau… i poc a poc, que va anar bé perquè sinó als americans no se’ls entén! Li vaig explicar que si es volia veure a sí mateix podia anar al teatre Condal i hi coneixeria al Joan Pera, que li posa la veu als doblatges en català!
A part d’Allen va compartir rodatge amb tres estrelles de Hollywood: Javier Bardem, Penélope Cruz i Scarlett Johansson.
El Bardem va ser molt trempat. L’havia conegut a la preestrena d’Entre las piernas i el vaig anar a saludar: “Hola Javier, tu no me conoces pero…”. “Claro que sí, eres Lol Bertrán”, em va dir! Em vaig quedar parada! Encara que Madrid i Barcelona estiguem bastant desconnectats, hi ha coses que arriben. Johansson va estar una mica més distant, suposo que perquè no coneixia a ningú i no entenia el castellà. La Penélope estava més en plan nena mimada: “¡Ay, me estoy aburriendo!”. Va ser boníssim quan vaig arribar a maquillatge i tothom em cridava i em saludava: “Lloll! Lloll!”. Em mirava amb una cara! Clar, ella a mi no em coneixia gens i veia que tota la resta sí… Es devia pensar que era la filla d’algun peix gros!
No puc no preguntar-li pels personatges de la Vanessa i la Sandra de TV3. Sent tan nostàlgics televisius com som els catalans, no s’ha plantejat mai recuperar-les?
Ai, les meves nenes! És que sempre han estat amb mi. No em dedicaria tota la vida a fer de Vanessa i de Sandra, però quan puc les faig aparèixer. A Pel davant i pel darrere, per exemple, els hi faig una picada d’ullet a cada funció! L’Agustina es troba una ampolla de whisky i la posa sobre la taula amb el gest que feia la Vanessa quan deia “El vídeo!”. I cada dia el públic ho ha rigut i aplaudit. És un revival continu que em permeto…
Lloll Bertran: “No em dedicaria tota la vida a fer de Vanessa i de Sandra, però quan puc les faig aparèixer. A ‘Pel davant i pel darrere’ els hi faig una picada d’ullet a cada funció!”
Quin racó de Barcelona li agrada més per perdre’s?
Ens fascina el Park Güell, hi anem cada dia des de fa anys! Hi respirem verd i art i tinc la sort d’anar-hi amb el meu home, que és un guia magnífic perquè coneix milers de plantes i ocells. Ja m’agradava el bosc i la natura, però des que hi vaig amb ell és fascinant. Avui hem vist un cucut a un parell de metres! A més el meu marit està fent un dietari del que passa al món i li passa a ell, a partir del que veu al Park Güell. “Avui ha arribat el primer pit-roig, ja és tardor”, per exemple.
Així ha viscut en primera persona l’auge turístic del parc, els efectes de l’entrada de pagament, les queixes veïnals…
Per un costat, benvingut el turisme, que és font de riquesa i treball. Però per altra, s’hauria de controlar i mesurar una miqueta. Hi ha moments en què no pots caminar pel parc, entre els turistes i el top manta! Des que la part monumental és de pagament, s’ha corregit una mica. No és car, va bé pel manteniment i gaudeixen més del parc. Però la part que no és de pagament també té dies d’amuntegament. A mi les persones m’agraden però les aglomeracions m’atabalen!
Doncs al centre de la ciutat en temporada alta turística no hi ha pas poca densitat.
Barcelona és una capital potent, però cal tenir en compte els que hi vivim. Els que ens visiten els hem d’acollir bé, però els que hi vivim hem d’estar bé també. És una vergonya, el que pateix la gent pels pisos turístics. Els estan fent fora de casa! Conec gent a punt de jubilar-se que ja veu que haurà de marxar de Barcelona perquè amb la pensió no podrà pagar el cost de vida d’aquí. Quan vaig arribar a Barcelona sempre deia que m’agradava molt perquè era una capital humana, ben assortida de serveis i oferta cultural però amb caliu. Ara s’ha deshumanitzat una mica. Sí que en certes zones com Gràcia, Sants, Sarrià o Horta han aconseguit fer vida de barri, però al conjunt de Barcelona no hi trobo el caliu que hi trobava. També em dol que hagin desaparegut botigues que formaven part del paisatge de Barcelona i on hi havia un tracte de proximitat.
Lloll Bertrán: “Conec gent a punt de jubilar-se que ja veu que haurà de marxar de Barcelona perquè amb la pensió no podrà pagar el cost de vida d’aquí”
Exerceix com a veïna gracienca, per tant?
Déu n’hi do. A la meva zona hi ha molts pisos i no hi ha massa activitat. Però anem cada dilluns a la plaça Vila de Gràcia, a les concentracions pels nostres presos, exiliats i represaliats polítics. També ens agrada molt el barri Gòtic i el Born. I la plaça del Rei, que és magnífica i també hi anem cada dimecres a les concentracions pels presos.
Porta la papallona groga a la solapa, una de les alternatives al llaç. Com ha viscut la reacció barcelonina a la sentència?
La gent de la ciutat ha demostrat moltes coses i es desvia l’atenció perquè hi ha hagut quatre continguts cremats. Està demostrat que el moviment independentista és totalment pacífic! El que hem fet el poble, amb l’arribada d’aquelles columnes de milers de persones de tot Catalunya sense ni un incident, va ser espectacular. El món està bocabadat, però passen tantes coses que si no els insistim demà ja no se’n recorden. El consistori m’hagués agradat que s’hagués manifestat una miqueta més. Nadar i guardar la roba en temes tan delicats no es pot fer. No parlem de si volem aquest partit o aquest altre, sinó de llibertat i drets humans. No es pot ser equidistant! Voler ser neutral és posar-se al costat de l’opressor.
