L’any 1967, l’escriptora i filòsofa francesa Simone Beauvoir posava de manifest a través d’una narració en primera persona la violència psicològica i masclista que patien moltes dones en el seu dia a dia.

Beauvoir explicava que aquests actes de violència es trobaven sota els miratges de la “feminitat” i per tant, moltes dones en comptes d’adonar-se’n i valorar-se a elles mateixes com a persones convivien amb aquestes violències psicològiques i masclistes amb total normalitat. Però 50 anys després de la narració de Beauvoir, aquesta superioritat de l’home contra la dona que ella criticava encara es troba en ple segle XXI. És per aquest motiu que la Sala Atrium ha acollit La dona trencada, el clàssic text de Simone Beauvoir sobre la violència i els rols de gènere. L’obra està sota la direcció de Francesca Piñón i compta amb la interpretació única de Lluïsa Mallol, la qual fa un monòleg de 65 minuts ple de força, dolor i dramatúrgia.

L’actriu interpreta el paper de la Monique, una dona casada que ha viscut tota la seva vida tenint cura de les seves filles mentre que el seu marit treballava com a científic. La Monique va haver de deixar els estudis de medicina justament abans de casar-se per cuidar la casa i la família que tindrien més endavant. I sempre ho ha donat tot per ells. Però tot canvia quan el Moris (el marit de la Monique) comença a arribar tard a casa. En aquest moment les pors i les inseguretats atrapen la protagonista. Pensa: “potser ha trobat una altra dona millor que jo i per això arriba a aquestes hores”, una frase que la torna boja fins que el seu marit li reconeix la infidelitat.

La dona trencada, el clàssic text de Simone Beauvoir sobre la violència i els rols de gènere

Aleshores, la Monique aguanta un seguit d’humiliacions per mantenir ferm el seu matrimoni seguint els consells de la seva amiga Isabel, que li diu que a avui en dia les relacions són més modernes i que ella ha de ser simpàtica i alegre perquè d’aquesta manera el seu marit deixarà l’altra dona. Però mentre en Moris passa cada cop més i més temps amb el seu nou amor, la Monique comença a tenir molta por que no torni a casa i de quedar-se completament sola. La protagonista pensa que amb l’edat que té no podrà refer la seva vida i l’odi pel nou amor del Moris la consumeix profundament. La Monique també té por que s’assabenti la família i els seus amics, però ha de ser forta i lluitar per valorar-se a ella mateixa. Ho aconseguirà? Deixarà el seu marit?

Cal destacar la interpretació dramàtica de la Lluïsa Mallol, interessant, potent, real i dolorosa, i afirma a través dels seus comentaris que aquests actes es permeten en alguns matrimonis tancats en ple segle XXI amb l’estúpida afirmació que “són homes és normal que es cansin i vulguin noves aventures després de tants anys de matrimoni”. Aquesta frase mostra la supèrbia, el control de les emocions i el masclisme que hi ha en l’actualitat.

Pel que fa a l’attrezzo, Mallol duu un pijama blanc i es troba a sobre d’un llit del mateix color. L’actriu està acompanyada d’una habitació negra i això aporta un contrast entre ambdós colors que provoca que l’espectador no pugui deixar d’observar la protagonista durant tot l’espectacle. Aquest fons negre proporciona al públic la sensació de soledat per la infidelitat que està patint la Monique i pel que fa al blanc de la seva vestimenta, la sensació de puresa que mostra l’actriu davant el succés tan dur que està vivint. L’espectacle conté imatges i vídeos de fons que potencien la visualització de l’espectacle.

El públic surt amb la certesa que “un home que enganya a la seva dona no és una dona humiliada”, sinó un home que no valora la dona que té al seu costat.

Nou comentari