Amb la col·laboració de

Les façanes de la Catedral que no van poder ser

Recorrem les petites i grans històries de Barcelona, de la mà de la historiadora i guia cultural Mireia Pons

La Barcelona del darrer terç del segle XIX era una ciutat en transformació. L’Eixample estava en plena construcció i es plantejava la remodelació del centre històric de la ciutat. Es van presentar molts projectes i es van generar molts debats que omplien pàgines i pàgines de diaris. I discussions entre intel·lectuals i arquitectes i, segurament, un bon nombre de ciutadans. 

Fou en aquest context que van sorgir múltiples propostes per a redissenyar l’exterior de la Catedral de Barcelona, un monument senyorial en un entorn molt dens que de cop es podia esponjar per la desaparició de les muralles. L’aspecte actual es deu a la intervenció de molts personatges… i també a la no intervenció d’altres, que no van aconseguir fer realitat els seus plans. El gran temple de la capital podria haver tingut una plaça posterior i no anterior, o bé la firma de Gaudí, o bé unes torres i cimbori molt diferents dels actuals. Repassem les opcions que va tenir sobre la taula.

La plaça que no va ser

Lluís Domènech i Montaner va plantejar l’obertura d’una gran plaça entre la Catedral i la plaça de Sant Jaume, que donés valor als elements patrimonials més emblemàtics, com eren les columnes del temple d’August i els dos edificis en qüestió. Tota la resta feia nosa: eren edificis considerats sense valor i, per tant, dignes de ser enderrocats. D’altres personatges destacats, com Jacint Verdaguer, li van donar suport i fins i tot l’Ajuntament va fer propaganda en el mateix sentit.

Vista aèria de l’entorn de la Catedral de Barcelona / Google Earth

Però finalment l’enderroc no es va executar i, si avui en dia ens ho plantegessin, potser el trobaríem una barbaritat. Però ben pensat ara mateix també s’estan fent altres destrosses de patrimoni històric de la ciutat, com al Camp de la Creu de Les Corts, i restem gairebé indiferents… 

Guanya la banca

En canvi sí que es va dur a terme la finalització de la Catedral: la façana havia quedat inacabada i esperava un embelliment des del segle XV. Les obres van quedar paralitzades per la situació inestable del país i les dificultats econòmiques que patia la ciutat. De fet, la porta principal era, des de feia anys, la de Sant Iu i l’altra, en canvi, era com una cortina que simplement tancava de forma provisional. 

Antiga façana de la Catedral, abans de l’embelliment del segle XIX

En aquest context va aparèixer el banquer Manuel Girona, home de negocis i d’església, que després d’intentar aconseguir finançament per construir una façana definitiva, la va acabar pagant de la seva butxaca. No només la va finançar, sinó que també es va presentar al concurs de projectes, convocat per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid i el va guanyar.

Projecte de Manuel Girona per a la Catedral de Barcelona, realitzat parcialment

‘No’ a un Gaudí delineant

Manuel Girona no era arquitecte, encara que havia començat la carrera, així que el seu projecte el va signar Josep Oriol Mestres. Aquest arquitecte també presentaria d’altres projectes en nom propi, però van ser desestimats pel fet d’haver avalat el del banquer.  La proposta de Manuel Girona adaptava un model atribuït al Mestre Carlí de 1408, descobert feia pocs anys i que mai no s’havia realitzat. Però tot i guanyar el concurs, el projecte de Girona no va estar exempt de polèmica. 

El projecte més ben valorat pels grans arquitectes del moment era el de Joan Martorell, que havia estat professor d’Antoni Gaudí i que l’incorporava com a delineant. Però fou descartat per considerar-lo massa decoratiu i poc vinculat al gòtic català del segle XIV. 

Projecte irrealitzat de Joan Martorell per a la Catedral de Barcelona, amb Gaudí com a delineant

Empremtes del nou director d’obra

Tot i que el projecte de Girona i Mestres fos l’escollit, la proposta de Martorell no va desaparèixer del tot. Després de la mort de Josep Oriol Mestres, l’any 1897, August Font va ser l’encarregat de continuar l’execució de l’obra. Quan es va destapar als barcelonins la façana acabada, va esclatar un gran debat ciutadà. I, finalment, Font va afegir un cimbori, no tant alt com el de Martorell però del mateix estil, i també les dues torres laterals. Introduïa així modificacions que integraven notables elements del projecte que havia estat presentat per Joan Martorell. 

Vista de l’actual façana de la Catedral / Mireia Pons

Avui, i després d’una costosa restauració a causa problemes estructurals, la façana llueix davant els espectadors com el gran edifici gòtic de Barcelona. Ho és per partida doble: l’edifici és gòtic i fou construït entre els segles XIII i XV, mentre que la seva façana tan admirada és d’estil neogòtic. 

Cúpula del cimbori de la Catedral de Barcelona, vista des de dins / J
Cúpula del cimbori de la Catedral de Barcelona, vista des de dins / Jordi Play

Tampoc és antiga la bona perspectiva que ens dóna la gran plaça de la Catedral, ja que llavors tot era més atapeït. Allà on avui es ballen sardanes, hi havia més d’una illa de cases esborrada per les bombes. Però això ja seria tota una altra història. 

Nou comentari