La paradoxa de les cadires buides i els qui prefereixen “esquivar el control”

Davant la necessitat de registrar-se i seguir estrictes normes de seguretat, alguns prefereixen mirar espectacles de la Mercè des de lluny

Aquesta Festa de la Mercè està sent excepcional en tots els sentits. Ha hagut de reinventar-se de cap a peus. S’han ofert més continguts digitals que mai i s’ha posat com a norma general que per assistir a un esdeveniment, t’hi hagis d’inscriure prèviament. Això ha provocat que en algunes ocasions els xous exhaurissin les entrades gratuïtes quan van anunciar-se, però que en el moment de l’espectacle, els que tenien el lloc guardat no s’hi hagin presentat. Així doncs, ni altres barcelonins que volien gaudir-ne ho han pogut fer, ni els curiosos que passejaven durant l’acte i veien cadires buides s’hi han pogut sumar, ni els artistes han quedat plenament satisfets en trobar una audiència a mitges.

Ara bé, el fet de veure cadires buides no sempre significava això. De fet, aquest matí, als Jardins del Doctor Pla i Armengol, al Guinardó, han demostrat un fet curiós. El xou de presentació dels Gegants, Gegantons i Capgrossos –adaptat a la Covid-19, ja que no podien passejar pels carrers, s’han situat a dalt d’un escenari– mostrava gran quantitat de seients buits. I això no volia dir que no hi haguessin més famílies interessades en l’espectacle. Sinó que una colla de veïns i curiosos preferien mirar-s’ho des de la barrera. Des de fora del recinte delimitat. Alguns per simple comoditat. S’ho han trobat passejant i quan se n’han cansat, han seguit caminant. D’altres, en canvi, amb motius més raonats. “Per entrar, has de donar dades, et diuen ells on t’has de seure, et vigilen que estiguis tota l’estona assegut, no tens gaire llibertat. Això és una manera d’esquivar el control“, diu el José, veí de la zona, acompanyat de dos petits. A dins, per exemple, tampoc no es pot menjar.

Davant aquest fet, l’organització també ha disposat un vigilant de seguretat a la zona d’estada exterior.

Una trentena de persones es miraven l’espectacles des de l’exterior del recinte dels Jardins del Doctor Pla Armengol / D.C.

En el petit munticle que s’alçava des dels mateixos jardins, des de l’exterior del recinte delimitat, hi havia una trentena de persones que fluctuava. Una part dels curiosos era fixa, gaudia de tota l’actuació. L’altra anava alternant noves cares passatgeres. En conjunt, però, eren la colla dels que prefereixen mirar un espectacle de lluny que haver de complir les normes concretes que estan obligats a garantir els organitzadors de l’espectacle. Alguns dels que voltaven pels jardins, fins i tot, s’han animat a ballar la música popular que arribava des de l’escenari –com es pot apreciar en el següent vídeo–, una acció que no podrien haver fet els que hi eren a l’interior.

Així, es donava la paradoxa que tot i haver cadires disponibles per aquells que vulguessin veure l’espectacle, alguns trobaven més estimulant quedar-se fora. D’altres no, per suposat. Algunes famílies s’apropaven al control d’accés i preguntaven si es podia entrar. Si no tenien reserva prèvia, els demanaven les dades bàsiques i els donaven llum verda en menys d’un minut.

El xou dels Gegants al Guinardó, als jardins del Doctor Pla Armengol, amb cadires buides / D.C.

Els que entraven, seien i complien amb totes les peticions. Duien mascareta de manera majoritària i es respectaven les distàncies. Els nens petits més animats aplaudien qualsevol ritme. I els pares més entusiastes intentaven animar els que no ho feien. Mentrestant, la cultura popular anava rajant des de l’escenari. S’explicava l’origen dels Gegants del Guinardó. En Joan el Portuguès, que s’explica que feia duros de plata falsos, i la Marieta de la Font del Cuento, que les històries diuen que, efectivament, era una pubilla anava a la font i relatava contes al Parc del Guinardó.

Una família atenta als Gegants del Guinardó, aquest matí / D.C.

Sigui com sigui, la possibilitat de mirar-s’ho des de fora no és igual a tots els recintes municipals que s’estenen per la ciutat. En aquests jardins, que són la primera vegada que es converteixen en escenari de la cultura de la Mercè, és relativament fàcil. En altres espais com el parc Joan Miró, en canvi, és molt més difícil. “Si no tenim entrades ens diuen que res, i m’he donat la volta a tot el maleït parc i res, no hi ha forat per veure res”, explicava ahir a la tarda una mare que intentava acontentar la canalla perquè veiessin el xou de Les vacances de Madame Roulotte. És una més de les incerteses que aquesta Mercè ens ha portat. En alguns casos, la trampa es fa gairebé sola. En d’altres, és una autèntica odissea.

Nou comentari