Josep M. Miró: “Ara mateix trobo més veritat en la mentida del teatre que en el periodisme”

El dramaturg autor d''El principi d'Arquimedes' i guanyador d'un premi Max aquest any creu que "Barcelona és una de les ciutats més boniques del món" però que ara està "pensada per als turistes"

Josep Maria Miró (Prats de Lluçanès, 1977) volia ser periodista. Ho va provar i va quedar decebut. I ara, amb 42 anys, és un dels joves dramaturgs més brillants de Catalunya. Aquest any ha guanyat un premi Max amb Temps salvatge i la seva El principi d’Arquimedes ha estat portada a escena amb 31 muntatges diferents arreu del món. La polèmica li va passar per sobre el 2011, amb Gang bang, una obra que reivindica perquè el va fer “més lliure com a autor”. Fins a l’1 de desembre, a l’Espai Lliure, es torna a representar la seva Cúbit, amb La Ruta 40. Parlem del seu teatre i de Barcelona prenent un vermut Miró amb ell al Poble-sec, on viu. 

Cúbit parla de la memòria i la construcció del relat, és a dir, de com viu i com explica cadascú uns mateixos fets.

Sempre que expliquem una cosa estem donant tota la credibilitat a la font que ens ho ha explicat. Estem assumint un relat. Passa en l’àmbit periodístic, passa en l’àmbit íntim, en tots. Què és el que genera un conflicte més gran en les persones, en les polítiques, en el món? No coincidir en el relat i no trobar un espai de pacte, és el que passa ara mateix en aquest país.

“Quina necessitat hi ha de maltractar l’altre? El teatre és una professió vinculada al pensament, a l’ètica. Fer-lo fora d’aquests espais em sembla ser un farsant”

A Cúbit, això ho expliques a través d’una família, d’una relació familiar.

Una família que podria ser una metàfora de mil altres coses. La majoria de famílies, o les parelles, tenen les seves discussions perquè no coincideixen en el relat. La memòria construïda, col·lectivament o individualment, és una font de conflictes enormes. A la família de Cúbit hi ha una mare que està escrivint un llibre, un relat oficial, sobre una fundació creada 25 anys enrere amb una altra família, i el fill d’aquesta altra família l’està ajudant. Els seus fills arriben, ho descobreixen i s’indignen, perquè no entenen que aquell relat s’estigui construint amb el fill d’un home que consideren que va generar un conflicte a la seva família. Ja tenim el problema. Quan no ens posem d’acord en el relat d’un fet, tenim un conflicte i llavors hem de pactar.

Hi veus una projecció sobre la situació política actual?

Vivim un moment políticament molt complex. S’ha infantilitzat l’electorat. La veritat ja no importa. No importa presentar dades rigoroses, s’altera el relat amb tota facilitat. L’altre dia em van demanar que participés en una lectura d’un text en defensa dels que s’estan mobilitzant a Xile, dient que aquestes persones que hi ha al carrer protestant no són delinqüents, no són terroristes, sinó ciutadans que reivindiquen uns drets. El meu compromís amb Xile és enorme, però el text l’ha escrit Baltasar Garzón. Jo no puc llegir un escrit redactat per Baltasar Garzón. Ell pensa que la gent que hi ha al carrer a Catalunya no són terroristes sinó ciutadans que tenen drets a defensar? Ell pensava el mateix el 1992, quan va empresonar de forma preventiva tota aquella gent? Som en un moment en què podem alterar l’opinió, tractar Xile d’una manera i Catalunya d’una altra…. El nivell d’engany i de confusió en el relat és tan gran que estem entrant en un terreny molt perillós.

Aquesta preocupació pel relat t’ha quedat de quan eres periodista?

Potser és per deformació professional, encara que el periodisme em va expulsar. Durant molt de temps vaig dir que havia deixat el periodisme. Fins que me’n vaig adonar que no, que en realitat el periodisme m’havia expulsat. Però encara m’agrada mirar cada dia les portades i veure com un mateix tema s’explica de manera diferent. Amb el que està passant a Catalunya, la classe periodística no està a l’alçada. Ni tampoc la classe política, ni l’espanyola ni la catalana. A Catalunya hi ha un problema polític que s’ha de resoldre per vies polítiques, mai amb la repressió policial i judicial. Però no tenim polítics a l’alçada d’això ni una classe periodística a l’alçada per explicar aquesta realitat. Em sap molt greu. M’agradaria que fos diferent, però no ha sigut així. Entenc les línies editorials, però no la mala praxi.

Aquesta setmana s’ha vist que a les portades dels diaris editats a Madrid no apareixia la notícia sobre la crítica d’Amnistia Internacional al judici del Procés.

És increïble. El judici al Procés ha sigut un tema que ha encapçalat les notícies durant no sé quants mesos. I quan surt la mirada de l’ONG més important, s’obvia. Ara bé, la distorsió no es fa només per línia editorial, sinó també per sensacionalisme, per seguir les xarxes socials. Jo en soc usuari, però hem d’admetre que són una barra de bar i poden ser un espai molt perillós. El cas és que el sensacionalisme també ha arribat al periodisme polític, per això s’ha donat veu a determinats partits polítics. Els mitjans de comunicació han contribuït al mapa electoral.

Josep Maria Miró, prenent-se un vermut Miró amb el Tot Barcelona / Jordi Play

Josep Maria Miró, prenent-se un vermut Miró amb el Tot Barcelona / Jordi Play

Què vols dir quan dius que el periodisme et va expulsar?

Jo vaig acabar d’estudiar i de seguida vaig tenir feina. Però em va decebre. De vegades em pregunten què té a veure el periodisme amb el teatre. Jo hi veig elements comuns. Per a mi el periodisme és un espai de reflexió i de descripció de la realitat a través de dades objectives i rigoroses. El teatre que intento fer vol ser una descripció, una anàlisi i un debat sobre la realitat a través d’una mentida. Però ara mateix trobo més veritat en aquesta mentida del teatre que en el periodisme.

Com et va decebre el periodisme?

Un exemple. Treballava a Ràdio Nacional en l’època del PP de José María Aznar. Hi ha determinades males praxis periodístiques que vaig intentar no fer. Però hi havia elements de censura i d’autocensura. Dins d’un mitjà públic.

Censura directa?

Una trucada et podia caure… Durant les manifestacions de la guerra d’Iraq, vaig rebre una trucada en què em deien: “Josep Maria, estàs donant la xifra de l’organització, de la la Delegació del govern i la de la Guàrdia Urbana. Nosaltres només donem la de la Delegació”. I jo vaig respondre: “Em pots demanar el que vulguis, però no que obviï dues xifres”.

I què va passar?

Vaig continuar donant les tres xifres. Ho havien intentat, perquè jo era un nano de 23 anys 24 amb un contracte en pràctiques, i no se’n van sortir. Però el meu contracte no es va renovar. I la persona que em va demanar que obviés dues xifres ha continuat allà amb tots els canvis de govern.

I vas dir prou.

En tot cas vaig dir: ‘Jo no he estudiat aquesta carrera per treballar d’aquesta manera’. Que algú em truqui amb aquesta impunitat! Què és això? Més enllà de les agendes informatives, que ja estan condicionades, més enllà del fet que no hi hagi periodisme d’investigació, com a mínim hi ha d’haver una mirada crítica.

“Amb el teatre no es tracta de si t’ha agradat o no. Això és Facebook. El teatre a vegades vol fer-te enfadar, o vol fer-te reflexionar, o et vol ofendre”

Et vas fer dramaturg perquè no podies fer crítica social com a periodista?

No, no, això és una hipòtesi teva [mig somriure].

D’acord. Doncs explica’m la teva.

En realitat un no sap com arriba als llocs on arriba. Jo vaig estudiar periodisme amb tot el meu convenciment i de cop i volta vaig dir: ‘Què foto aquí?’ I, alhora, com que era un espectador de teatre que m’agradava molt, vaig dir: ‘M’agradaria escriure teatre’. Vaig començar a escriure i em semblava que estrenar al teatre més minúscul i més alternatiu de Barcelona seria un miracle. Si m’haguessin dit en aquell moment que estrenaria a la Sala Gran del Teatre Nacional, que tindria una obra que se’n farien no sé quants muntatges al món, que ara tindria deu muntatges en cartellera alhora… hauria dit que em semblava impossible. El cas és que vaig sentir que en el periodisme no era feliç. Ja sé que sembla naïf parlar de felicitat, però jo no era feliç i no em veia fent allò vint o trenta anys més.

Doncs vas fer un més difícil encara. Perquè viure del teatre és més difícil que viure del periodisme i viure de la dramatúrgia encara més.

És que això és fals…

Ah…

Perdona, eh!

Perdonat.

A veure. No és del tot cert. Quan entres a la facultat de periodisme tothom et desanima i et diuen que només un de cada cent alumnes podran treballar d’això.

I és bastant cert…

Sí, sí, això és cert. Però jo en tot cas vaig ser d’aquests que vaig acabar la carrera i vaig tenir feina. I quan entres en l’àmbit teatral, ja no et diuen que se’n surt un de cada cent, sinó encara menys. I encara menys si el que vols és escriure teatre. Però jo sempre dic que els meus pares han tingut una única feina a la seva vida i una única parella. En canvi, els de la meva generació hem tingut més parelles emocionals i sexuals de les que tindrien els nostres pares en vuit vides, i em quedo curt. Jo he tingut més feines en un any que les que ha tingut el meu pare en una vida. Abans semblava que algú que es feia advocat o arquitecte tenia la vida assegurada i ja no és així. Per tant, sempre que parlo amb alumnes o quan faig xerrades dic: ‘Feu allò que us faci feliços, perquè la cosa que us donarà una vida assegurada no existeix’. Per això també intento escriure el teatre que m’agrada, el que em connecta amb les meves inquietuds. No intento fer el teatre que agradarà a no sé qui. I parlo moltes vegades d’honestedat, de principis. Per això quan han esclatat aquests casos de maltractaments dins de la professió… m’han sorprès. 

Què vols dir, que no t’ho creus?

Sí que m’ho crec. Però no ho entenc. Quina necessitat hi ha de maltractar l’altre? El teatre és una professió vinculada al pensament, a l’ètica. Fer-lo fora d’aquests espais em sembla ser un farsant. 

O sigui, que tu quan dirigeixes no escridasses els actors.

Mai. Això és una cosa del passat. Té a veure amb unes escoles equivocades en aquest sentit. Jo sempre he treballat amb gent com Xavier Albertí o Lluïsa Cunillé, com a ajudant de direcció. I generen un bon clima, un espai de compartir i de reflexió, d’aprenentatge.

Ara deies que sempre escrius el teatre que t’agrada, no fas teatre que pugui ser etiquetat com a comercial.

No hauria de ser una mala etiqueta. D’entrada, perquè crec en la possibilitat d’un teatre comercial de qualitat. I n’hi ha.

Posa’m un exemple.

Ai, no em no facis aquesta pregunta. No m’agrada dir títols. Però hi va haver un moment amb la crisi econòmica que hi havia uns determinats productors que pensaven que el públic només volia riure. El públic no vol riure ni plorar, el públic vol que li expliquin bones històries. Hi ha hagut obres dramàtiques que han sigut èxit i obres còmiques que han sigut un fracàs.

En totes les disciplines hi ha obres més mainstream que altres…

Et posaré un exemple televisiu d’autenticitat. Hi ha un senyor meravellós que admiro, que em fascina, que es diu David Lynch. Quan va fer Twin Peaks no va renunciar al seu estil, ni a la seva poètica, ni a la seva narrativa. I és una sèrie de culte.

Però de culte i comercial no és el mateix.

Va ser de culte però va arribar a un gran públic. Aquest cas t’ensenya que no fa falta rebaixar els nivells ni la qualitat.

El teu El principi d’Arquimedes també és de culte.

Per a mi és una obra comercial. Pot estar en el terreny del teatre públic i en el del teatre comercial.

No et sap greu posar l’etiqueta de comercial a una obra teva que ha tingut èxit.

A veure, jo no vaig escriure una obra deliberadament comercial. Vaig escriure l’obra que volia escriure en aquell moment. Ara, una obra que ha fet tres anys de temporada seguits a l’Argentina i que se n’han fet 31 muntatges diferents al món és d’un abast de gran públic, sí. Però és un resultat, no l’objectiu. Vaig començar a escriure El principi d’Arquimedes [la història del que li passa a un entrenador de natació que fa un petó a un nen que té pot de l’aigua] al març del 2011, a pocs dies d’estrenar Gang bang [que situa personatges vinculats a la religió en un local de sexe per a homes la nit abans d’una visita del Papa]. Per a mi el diàleg entre l’Arquimedes i Gang bang és enorme.

“Em vaig comprar un pis fa deu anys al Poble-sec i visc en un lloc on encara sento la sensació d’una certa vida de barri”

Gang Bang se la va menjar la polèmica.

Hi va haver uns certs agents que van dir que s’havia de prohibir, entre ells Duran i Lleida, que va dir que si ell hagués sigut conseller de Cultura aquesta obra no s’hauria de fet al Teatre Nacional. Va tenir la indecència de dir això. I hi va haver l’atac [dos homes van saltar a l’escenari cridant ‘viva Cristo Rey’ i dient ‘hijos de perra’ als actors], i Miró i Ardèvol amenançant-nos amb una querella, una denúncia de Manos Limpias… A l’Arquimedes hi ha un nano que fa un petó i diuen: ‘Això s’ha de prohibir’. Les connexions que hi ha amb Gang bang són enormes, les d’una societat que creu que pot prohibir qualsevol cosa que sigui una mica molesta, que per una una suposada seguretat implementa sistemes de control que són una reducció de llibertat. Per a mi l’Arquimedes parla d’això, no parla de la pedofília, sinó de llibertat. De vegades dic, i la gent riu, que El principi d’Arquimedes és una obra que parla de les Torres Bessones. Perquè cauen les Torres Bessones i l’endemà et fan despullar als aeroports per seguretat. El fet que un entrenador no faci un petó o no abraci un nen vol dir que el món és més segur? O diu que hem perdut uns certs paràmetres afectius? En nom de la seguretat, estem cedint espais de llibertat.

Tu tenies esperit provocador quan vas escriure Gang Bang?

No. Per a mi és una obra poètica. Si l’escrivís ara, vuit anys després, la faria realment salvatge segurament…

Tu hi eres el dia de l’assalt a l’escenari?

Sí.

I què vas pensar?

Em va passar allò que passa quan tens un accident, ho vaig viure tot a càmera lenta. Vaig tornar a casa molt preocupat, pensant que podien haver fet mal algun dels actors, que estaven donant la cara cada nit per explicar una obra que havia escrit jo. Em vaig aprimar quatre quilos mentre va estar en cartell. Sempre dic en broma: ‘Si et vols aprimar, fes un Gang bang’. Però és una obra que a mi m’ha fet més lliure com a autor. Hi va haver públic a qui va semblar que estava molt bé, i hi va haver públic a qui va semblar que era horrible. Hi va haver gent a qui va semblar que allò ofenia. Però això és part del que ha de ser el teatre. No es tracta de si t’ha agradat o no. Això és Facebook. El teatre a vegades vol fer-te enfadar, o vol fer-te reflexionar, o et vol ofendre. Jo vull ser ofès al teatre, perquè evidenciaria què és intocable per a mi. El teatre, un llibre, o el cinema és un espai per qüestionar-me jo mateix.

“No entenc que en el teatre es maltracti els actors. És uma escola del passat”

Tu ets de Prats de Lluçanès i vas venir a Barcelona per estudiar periodisme. T’hi has quedat a viure perquè has volgut o per raons logístiques?

Perquè Barcelona és una de les ciutats més boniques del món.

Et veig convençudíssim.

Ja, sembla un anunci de l’Ajuntament! Però ho dic de debò. Des de l’estrena de l’Arquimedes he tingut la sort de viatjar molt. I  quan viatgem tots tenim aquella fantasia de pensar: ‘Jo em veuria vivint aquí?’ I jo he trobat molt pocs llocs on pensi que m’hi quedaria. Barcelona m’agrada gastronòmicament, arquitectònicament, és una ciutat que té mida de no-ciutat. Hi ha ciutats que em sobrepassen. Madrid em fascina, Buenos Aires em fascina. Però em sobrepassen. M’agrada una ciutat que pugui recórrer a peu. Barcelona sento que és una ciutat accessible, en què hi ha els límits naturals del mar i la muntanya que fan que sigui com és. I el viatge arquitectònic de Barcelona és fascinant. El de Madrid no. Vas a Toledo i penses com és que no hi va haver ningú prou sensat per dir a Felip II ‘què estàs fent posant la capital d’Espanya a Madrid?

Tenint Toledo…

Tenint Toledo, tenint Conca, o tenint altres ciutats. I després penso que, mira, hi ha una mena de justícia poètica, que és el malefici de la monarquia espanyola, que s’ha de casar a l’Almudena podent-se casar a la catedral de Toledo.

Amb aquesta passió per Barcelona, com has vist la transformació dels últims anys?

Jo em vaig comprar un pis fa deu anys al Poble-sec i visc en un lloc on encara sento la sensació d’una certa vida de barri, que cada dia és més difícil perquè la ciutat ara està pensada per al turista. I jo els models turístics els entenc molt poc.

A Barcelona o en general?

En general. Hi ha un tipus de turista que jo detesto que és el que considera la ciutat, el paisatge, un simple set per les seves selfies. En lloc d’observar el que té al seu voltant només hi veu un decorat per fer-s’hi fotos. I Barcelona, que m’encanta, s’ha transformat en una cosa difícil en alguns llocs. Per exemple, jo vaig viure molts anys al Raval, i ara passar per la Rambla em costa molt.

Nou comentari