Mig segle després de ‘Burn’, només Glenn Hughes, als seus setanta anys, és capaç d’electritzar el públic amb el que va ser l’epíleg del Deep Purple clàssic, una delicatessen del hard rock tan especial que va omplir Razzmatazz de l’elit que integren (que integrem, sí, què passa?) els que honoren ‘Made in Europe’. Puntual com ningú, Hughes va atacar, a les nou, un ‘Stormbringer’ que va ser tota una declaració d’intencions; gas a fons i ni un minut de treva. A partir d’aquí, la veu penetrant -i intacta- de Hughes va repassar, amb solvència, els mites d’aquells anys en què Deep Purple era més que un grup. ‘You fool no one’, ‘You keep on moving’ i, sobretot, ‘Mistreated’ van caure, una per una, amb versions llargues, però respectuoses amb els clàssics dels anys setanta. El guitarrista Soren Andersen va estar molt més a prop de Ritchie Blackmore que no pas de Tommy Bolin, i Ash Sheehan, a la bateria, i Bob Fridzema, als teclats van completar un quartet que va recuperar l’energia d’aquella formació explosiva dels Deep Purple del Mark III.
Glenn Hugues va fer una sola concessió als seus antecessors de ‘Made in Japan’. De fet, no calia. Però el públic barceloní va agrair una versió de ‘Highway Star’ impecable, però innecessària en una peça que continua accessible en les gires dels Deep Purple oficials, tot i l’absència de Ritchie Blackmore. Sigui com sigui, Glenn Hughes va voler fer una declaració d’intencions amb ‘Gettin’ Tighter’, incursió contundent en ‘Come taste the band’ (1975), una joia única en la llarga trajectòria dels Purple. I aquí sí, Soren Andersen, més Bolin que mai -i el mateix Hughes- ens van trasportar a aquella enyorada conquesta del hard rock, quan va ser capaç de ser més funcky.
“Una ciutat de somni”
Glenn Hugues, apassionat com sempre, va fer professió de fe barcelonina: “una ciutat de somni” i, que consti en acta, també va deixar clar que estava tocant a Barcelona, a Catalunya… I prou. Sumarem la declaració d’amor de Glenn Hugues per Catalunya -una mica italianitzada, això sí- a la llarga llista dels que no poden estimar la música sense deixar d’odiar Catalunya.
I així va arribar, va tocar i va marxar una de les llegendes més actives del rock. Amb un ‘Burn’ que va deixar tothom amb ganes de més i amb l’esperança de què David Coverdale i Ritchie Blackmore s’afegeixin a Hughes per fer de qualsevol dia una data memorable.
