Ell és l’Isaac Flores. Va néixer a Barcelona i té 27 anys. Com molts joves, li agrada l’oci nocturn. Ell, a més, s’hi ha dedicat professionalment, com a fotògraf queer. Però la pandèmia s’ha emportat la seva feina. Dubta que hi pugui tornar. Però lluita per “l’amor a l’art”. A falta d’editorials que l’hagin ajudat a publicar, ha fet una campanya de micromecenatge per recaptar fons i fer realitat el seu nou llibre: Herencia. Unos años de pandemia, transformismo y disidencia ibérica. 293 persones hi han col·laborat i l’obra es publicarà al març.
Què t’ha fet decidir a fer un llibre sense tenir el suport d’una editorial?
Soc un fotògraf queer, és a dir, fotografio persones dissidents i em centro principalment en el transformisme i l’art del drag. El llibre és una extensió més de la meva obra. Començo a crear-lo durant la pandèmia i em centro bàsicament en el folklore, principalment l’andalús, però també l’asturià i l’extremeny. Després hi ha Barcelona, que és el gran escenari de la meva obra, on apareixen fotografiades la majoria de persones. Per últim, fotografiar durant aquests anys de pandèmia que hem viscut fa que es puguin apreciar els carrers buits, els balcons, terrasses, gent amb mascareta… és una barreja de coses que han anat passant a la nostra comunitat al llarg dels últims quatre anys.
En què ha canviat la pandèmia la forma de fotografiar que reflecteixes al llibre?
Abans tenia un estudi, però amb la pandèmia el vaig haver de deixar i la majoria de fotos estan fetes al carrer. M’he anat adaptant a les restriccions que s’imposaven per fer les sessions de fotos. Quan en feia una al mig del carrer, en ple centre, anàvem amb la mascareta perquè no ens multessin. Si no podíem fer-la allà, perquè era massa embolic, buscàvem una terrassa, un balcó, el que fos… si havia de ser tant sí com no al carrer, però les havíem de fer sense mascareta, anàvem als afores, als polígons… ha estat una lluita i una aventura fer totes aquestes fotos durant la pandèmia.
Com t’ha afectat la crisi a nivell laboral?
Vivia de l’oci nocturn i quan va començar la pandèmia per sort jo tenia contracte i vaig estar un any en ERTO. Després em van acomiadar i vaig estar un altre any a l’atur. Pensava que les coses millorarien en l’oci nocturn, però he vist que no i que va per llarg. Per això ara em dedico a una altra cosa. Soc teleoperador. Amb la pandèmia el meu lloc d’oci i treball ha desaparegut d’un dia per l’altre. Em sap molt greu per les companyes que continuen treballant allà, perquè la cosa no pinta bé.
Com s’ha viscut a la teva comunitat el tancament de l’oci nocturn?
Ha deixat clares moltes coses, com la fragilitat i la precarietat del sector. Jo, per sort, tenia contracte, però no és la regla. La majoria de gent és freelance o ni està donada d’alta a la seguretat social i cobren en B. Hi ha hagut companyes que ho han passat molt malament i han hagut de tornar al poble o al seu país d’origen. A part del desgast mental que suposa no poder distreure’s, no poder socialitzar amb gent o expressar-se bé, perquè molta gent a casa seva no pot ser qui és. Ha estat complicat.
Per què has decidit finançar aquest llibre a través d’una campanya de micromecenatge?
Tenia uns diners estalviats i pensava que, arribat el moment, podria finançar el llibre pel meu compte, però no ha estat així. Després d’acabar-se l’atur els meus estalvis s’han esfumat. Jo i l’Hector Aspano, el dissenyador gràfic del llibre, vam pensar que fer un crowdfunding seria una bona idea. Aquesta era l’única forma de tirar endavant el llibre, sense cap editorial al darrere, i més fent un llibre de tapa dura i de fotografia, que no és pel que una editorial apostaria.
Per què no?
Al final, una editorial és una empresa i no crec que apostin per mi, perquè tampoc no tinc ni un nom ni una exposició tan gran. Aquí la gent hi juga si creu que pot obtenir beneficis. Fer un llibre escrit és molt barat, però un llibre fotogràfic i de qualitat és molt més car.
Com has viscut aquest procés?
No ha estat massa agradable, perquè no depèn de tu que el llibre tiri endavant. La veritat és que el primer dia ho vaig passar fatal, perquè és el més important i si no arribes a un 10 o 20% no arribaràs a l’objectiu. Ha sigut un procés complicat i frustrant. Ha anat bé, però fins que no arribes a la meta no estàs tranquil.
Qui apareix en aquest llibre?
Hi surt el Nazario Luque, que és el pare del còmic underground i amic de José Pérez Ocaña, també apareix Gilda Love, una transformista de 96 anys, mítica de Barcelona, Sergio Satanassa, una travesti de tota la vida del Raval, algun personatge conegut com Rodrigo Cuevas o Samantha Hudson, dos personatges de Drag Race España, com Inti i Hugáceo Crujiente, d’escena local hi ha Virginia Cartier, Didi Maquiaveli, Ken Pollet…
Quin és l’ambient que es respira a Barcelona respecte d’aquest moviment?
Crec que l’escena underground de Barcelona és bastant reduïda i estem tots al mateix nivell. Barcelona no té faràndula com sí té Madrid, és com un sostre de vidre gairebé impossible de trencar. Barcelona és una ciutat per fer-te un nom, però si tu vols explotar potser no és la ciutat idònia. Una de les coses dolentes de Barcelona és que ofereix molt poques oportunitats per als artistes i la gent emprenedora.
Quan va començar tot?
Quan em vaig endur una càmera un dia de festa. Abans em dedicava a la fotografia de moda, però em vaig cansar d’aquest món, vaig estar un any sense fer fotos i vaig tenir la necessitat de tornar a agafar una càmera i ho vaig fer un dia de festa, amb una càmera d’aquestes d’un sol ús, per crear un record i treure’m el mono. La fotografia per mi ha estat sempre una necessitat, però fins que no vaig començar a fotografiar la meva gent no vaig trobar el meu veritable propòsit.
Com van ser les primeres experiències?
La majoria de persones les conec, perquè Barcelona és bastant poble i dins la comunitat ens coneixem la majoria. A les que no, els demanava permís. I a partir de seguir-nos a Instagram, l’amic de la persona que has fotografiat et segueix i es va creant un cercle. Amb tot això de la pandèmia està sent tot molt més virtual, s’està perdent una mica aquesta gràcia de trobar-te algú fantàstic en una festa i demanar-li l’Instagram i tenir una primera presa de contacte humana.
El que t’impulsa fer això és l‘amor?
L’amor a l’art, perquè és un suïcidi econòmic i mental. És complicat tenir una constància en quelcom artístic, perquè costa molt que et doni un benefici econòmic.
Quines situacions t’has trobat en aquests darrers temps?
Amargor, impotència, incertesa, també una mica d’alienació… cadascú ho porta com pot. El llibre també ha estat com una distracció, enmig de la pandèmia, per no tornar-me una mica boig, parlant frívolament.
Més enllà d’aquest projecte concret, has fet exposicions sobre aquesta temàtica.
Sí, vaig guanyar el Premi de Joves Fotògrafs de Catalunya. El premi va ser una exposició, que es va inaugurar a la Casa de Cultura de Girona i que després itineraria per diferents festivals i comarques de la regió. Està pendent que arribi a Barcelona, però cal trobar una institució local, centre cívic o festival que s’hi mostri predisposat.
Quins plans de futur tens?
Sincerament, encara no ho sé, no em puc plantejar què vull fer a llarg termini, perquè vivim en un món on d’un dia per l’altra se’t canvien els esquemes. Jo vull continuar fent fotos, fent el meu art, poder continuar creant i tenir una estabilitat laboral dins o fora del món artístic, però tenir una estabilitat laboral i tenir salut. No demano res més, la resta ja vindrà sol, però sense aquestes dues coses poc pots fer en aquesta vida.
