Alguna vegada t’has sentit fora de lloc? Has sentit l’angoixa i la por de no arribar a final de mes? Has patit per no poder pagar el teu lloguer o la teva hipoteca? Has hagut de demanar ajudes per poder mantenir als teus fills? Has demanat un crèdit al banc i no te l’ha concedit perquè ja tens molts deutes? Has estat en números vermells i t’has enfonsat en la misèria?

Aquests temes i molts més es parlen a “Misèria”, una peça escrita per Queralt Riera, dirigida per Sergi Pompermayer i amb la interpretació rebel i informal de Felipe Cabezas -en castellà- que es trobarà a la Sala Fènix (carrer de la Riereta) fins al 14 de novembre. La peça forma part del Festival del Grec 2021 i es va estrenar al juliol amb l’esperança de que el públic pogués empatitzar amb el sofriment i el patiment del propi Cabezas.

L’espectacle és la crònica d’un suïcidi, un monòleg que reivindica la pobresa i la soledat que pateixen constantment molts habitants. L’obra se centra en la ciutat de Barcelona i es mostra a través de les paraules de l’actor, la lluita de la població barcelonina més desfavorida per poder sobreviure diàriament davant de la pressió social-econòmica. El protagonista exposa la seva història i posa d’exemples els seus malsons diaris: “vaig haver de compartir pis amb turistes francesos per poder pagar el lloguer i m’han posat una multa”, “és possible menjar per 1 euro al dia, però no és gens sa” i “el banc em vol embargar la meva casa, hauré de viure sota un pont”, entre altres factors i situacions que dificulten el seu dia a dia.

Cabezas, reivindica que com ell hi ha milers de persones més al món que estan patint i que és una pena que s’hagi de seguir uns patrons econòmics marcats per la societat, en comptes de poder conviure tots tranquils i en perfecta harmonia sense el valor material dels diners. Cal destacar, que la peça de Riera és una crítica social i un crit a la vida sobre com l’estupidesa humana crea etiquetes per fer diverses classes socials.

Pel que fa a l’attrezzo de “Misèria”, l’actor aconsegueix cridar l’atenció del públic durant els 60 minuts que dura l’obra, inicialment, amb un escenari buit amb l’únic acompanyament d’un micròfon i uns quants cigarros. Però aquesta peça té un valor visual i una audició incalculable. Durant el transcurs de l’espectacle trobem l’acompanyament de sorolls i aplaudiments estridents cada cop que el protagonista diu una frase dolorosa per a ell. L’artista es mostra molt proper amb el públic i fins i tot, es baixa de l’escenari per parlar amb els espectadors. A més a més, crida molt l’atenció com es passeja per tota la sala i fins i tot agafa una cervesa a la recepció i marxa al lavabo mentre va parlant i va fent el seu monòleg.

Aquests actes donen molta naturalitat i transparència a la interpretació de Cabezas. Una potència visual tan transcendent s’aconsegueix amb els vídeos de fons que es projecten durant l’espectacle on es mostra la pobresa en diferents llocs del món i provoquen en el públic la sensació de tristesa i dolor en veure a través d’una pantalla com hi ha gent que està tan i tan malament.

Al final, el protagonista relata sense gairebé poder respirar ni empassar saliva un seguit de misèries que el van consumint lentament mentre es projecta l’univers al seu tronc i cada cop l’espai es fa més i més gran i ell més i més petit, provocant en l’espectador la sensació de nerviosisme per veure que passarà, però no passa res perquè ell ja no hi és. Ha desaparegut. S’ha acabat. Ja no respira, però tampoc l’ofega el pànic ni la por. Ell ha decidit suïcidar-se i el públic, sense cap dubte, ha assumit que la vida pot fer molt més mal que la mort.

Nou comentari