Aquest cap de setmana milers de barcelonins i visitants fidels al 48h Open House Barcelona faran la seva gimcana anual per entrar a espais singulars que normalment no són visitables. Habitatges de disseny, infraestructures ferroviàries, fàbriques, palaus modernistes, institucions, sales de ball i fins i tot cuines de restaurant amb estrella Michelin: més de 200 indrets fan portes obertes i un guia n’explica de forma altruista tots els detalls i secrets.
L’arquitecta Elisenda Bonet Saumench (Barcelona, 1965) és fundadora i directora d’aquest gran sarau, que compleix 10 edicions a la capital catalana. La d’enguany està dedicada a les dones arquitectes, que avui com ahir tenen menys visibilitat que els seus col·legues masculins. Coincidint amb la cita, l’hem visitat al despatx per fer un Vermut Miró amb ella i parlar del festival, de com evoluciona l’arquitectura de Barcelona i dels noms que han quedat eclipsats per Gaudí.
El 48h Open House Barcelona té un historial d’afluència brutal. Hi ha hagut edicions amb pluja, amb molta calor, amb la ressaca del referèndum de l’1-O… I sempre les cues han estat espectaculars. Què ens passa als barcelonins, que tenim tanta fam de portes obertes? Hi ha dèficit al llarg de l’any?
Poder conèixer l’arquitectura entrant-hi és una fórmula interessant, que es va inventar Victoria Thornton fa 27 anys a Londres. Nosaltres vam entrar al festival el 2010, com a 8a ciutat i ha crescut exponencialment fins a les 46 ciutats del món que actualment hi participem. Per nosaltres és bàsic que algú t’expliqui l’edifici, forma part de l’experiència arquitectònica. A altres països l’Open House rep més públic amb menys edificis, perquè fan portes obertes sense guiatge. Aquí cada visita s’ha de fer en grups de 20 o 25 persones com a màxim. Com en totes les arts, si no te l’expliquen l’arquitectura s’aprèn per ciència infusa!
Molts diumenges hi ha museus i institucions que obren portes de franc, però no atrauen la gentada d’esdeveniments com l’Open House o la Nit dels Museus. I ja no diguem anar-hi pagant entrada…
A la gent li agrada unir-se a una festivitat: encara que els museus obrin tot l’any, fa més festa anar-hi la Nit dels Museus. I cada vegada se’n fan més, de portes obertes i itineraris. Per exemple participem també al maig a la Setmana de l’Arquitectura, que va crear fa tres anys l’Ajuntament. Però sí que és veritat que aquí ens costa ser generosos amb la cultura, mentre que vas pel món i veus que quan els museus fan portes obertes i posen una capsa de donatius acaba plena de bitllets. Som així, què hi farem. Al festival tenim la sort de comptar amb un públic fidel que ens compra cada any la guia, que costa 3 euros i no cobreix el cost d’editar-la, però és una manera de valorar l’arquitectura.
Us fa por morir d’èxit? Les llargues cues s’han anat fent tan famoses com el festival.
Hi ha cues al centre de la ciutat, però si vas als districtes de Nou Barris o Sant Andreu no n’hi ha o molt poca. O si vas a altres ciutats participants, com Santa Coloma de Gramenet o l’Hospitalet de Llobregat, on pots veure des d’hotels contemporanis fins a masies tradicionals.
Dediqueu aquesta edició a les dones arquitectes. Barcelona no els ha fet justícia?
Estan millor que abans, però no tan bé com els homes. És veritat que tant homes i dones troben avui dificultats en la professió i molts joves han d’anar a treballar a l’estranger. Però volem reivindicar la dona arquitecta perquè li ha costat molt tenir clients importants i ser reconeguda. Per exemple el mercat dels Encants el firma l’estudi B720 Fermín Vázquez Arquitectes, però és obra d’Anna Bassat. N’és sòcia fundadora i gairebé no se la coneix. Aquest any participa al festival una obra seva impressionant, l’escola maternal del Liceu Francès. Un altre exemple és Carme Ribas. Des del primer any participa al festival amb Pere Joan Ravetllat. Els vam proposar sortir en un vídeo sobre el mercat de Sant Antoni i va venir ell, així que l’any passat en incorporar un edifici d’habitatges per gent gran vam demanar explícitament que al vídeo sortís ella.
Elisenda Bonet: “A la gent li agrada unir-se a una festivitat i encara que els museus obrin tot l’any, fa més festa anar-hi la Nit dels Museus”
Un cas peculiar podria ser Enric Miralles? La seva reconeguda empremta a Barcelona de fet és fruit de dos tàndems, primer amb Carme Pinós i després amb Benedetta Tagliabue.
És un cas realment curiós. Tant en el seu primer despatx com en el segon, ell era més anomenat que elles. També hi fa molt era una persona amb un magnetisme especial. Aquest any tenim visitable el centre Kàlida de Sant Pau, que és de la Benedetta Tagliabue però el firma amb el nom dels dos [EMBT]. De Pinós tenim un conjunt excepcional: la plaça Gardunya, l’escola Massana, el tancament de la Boqueria i l’edifici d’habitatges del davant, que s’ha acabat aquesta setmana.
Algun edifici que s’hagi resistit tota aquesta dècada i sigui la gran assignatura pendent?
La Casa de la Marina, un bloc de pisos racionalista de Josep Antoni Coderch a la Barceloneta. Ho hem intentat vàries vegades a través de diferents contactes i res, em penso que no l’aconseguirem mai! Però en canvi hi ha 17 edificis que repeteixen per 10a vegada, que també s’ha de valorar.
Deu anys deuen haver evidenciat per on va el gust dels barcelonins: quin tipus d’edificis o de quin estil tenen més èxit?
Els històrics que no pots visitar mai, com les Torres Venecianes o l’Arc de triomf. Són coneguts ja per fora i durant l’any no tens oportunitat.
Si només tingués temps per visitar 3 dels edificis d’aquesta edició, quins no es perdria?
M’agradaria anar als menjadors de la SEAT! Costa molt d’entrar-hi la resta de l’any i és un edifici xulo que encara està en actiu. I a més al costat s’hi pot veure la col·lecció privada dels vehicles que ha fet la marca al llarg de la seva història i algunes rareses. També aniria a la fàbrica ENMASA Mercedes Benz, perquè aviat començaran un projecte de reforma i així no es podrà veure més. I en tercer lloc, algun clàssic d’Antoni de Moragas, com els habitatges del carrer Gomis.
Els darrers anys heu obert una via de pagament per visitar els edificis sense fer cua, com a “amic” o “amiga” del festival. Us funciona, aquesta fórmula?
Sempre hi ha gent a qui li agrada contribuir a la cultura, però no és una forma de finançament destacada. Tampoc ho publicitem molt, ha de ser una cosa exclusiva i feta per sentiment. Els voluntaris també reben una polsera de ràpid accés. Tenim uns 1.000 voluntaris i uns 100 amics. En canvi tenim problemes per trobar espònsors, perquè molts prefereixen patrocinar música.
Elisenda Bonet, al despatx del festival 48h Open House Barcelona / Jordi Play
Gaudí li ha obert moltes portes al món, a Barcelona. Però també ha eclipsat altres obres mestres de la ciutat.
És com als artistes, si els hi veus més els dones més reconeixement. Gaudí ha sortit tan publicitat arreu, que és molt conegut i eclipsa per exemple a Josep Maria Jujol, coetani seu. Per sort a Sant Joan Despí tenim la major concentració d’obra jujoliana per metre quadrat. Era un artista integral i avançat, com demostra la Casa Planells de l’Eixample: en ple modernisme ja era expressionista-racionalista. El mateix amb Rafael Guastavino quan va patentar la volta catalana: va veure una oportunitat de business i se li va tirar tothom a sobre! A Vilassar de Dalt va fer la cúpula amb volta catalana més gran de l’Estat. Va haver de fugir a Nova York i allà li passa com a Enric Sagnier aquí: hi té 400 edificis i quasi no se’n parla!
La preeminència de Gaudí és només fruit del màrqueting o realment és un geni sense rival?
Geni ho és. Però l’èxit és multifactorial. En va començar a parlar tothom quan el crític Kenneth Frampton el va treure en una guia d’arquitectura als anys 60. Fins llavors, ben poc! I quan Gaudí va fer la Pedrera tothom se li’n reia! Després de la guerra ningú parlava de cultura ni d’arquitectura i la gran massa turística no va venir fins als anys olímpics.
Un dels problemes que tenim amb els turistes és que s’estan tan pocs dies a la ciutat –la mitjana són 2,1 nits en hotels i 4 en apartaments– que la majoria només visita els grans hits. Per exemple van sí o sí a la Sagrada Família, però la majoria no pugen a visitar Sant Pau. Com trenquem aquesta inèrcia?
Per divulgar altres noms és molt important dir sempre l’autoria d’obra o una reforma. A vegades al·lucinem en veure notícies de la inauguració d’un edifici sense el nom de l’arquitecte! En canvi és impensable que es deixin el nom dels grups que han actuat al Primavera Sound o el del director d’una pel·lícula. Descentralitzar també ajuda a conèixer altres arquitectures: nosaltres hem pogut donar a conèixer altres noms quan hem fet el salt d’escala metropolità. Les institucions i i Turisme de Barcelona, a través dels seus webs i canals, també ajuden a difondre altres noms. Tot plegat ha de ser la gota que poc a poc fa forat.
Elisenda Bonet, sobre la futura estació d’AVE de la Sagrera: “Ha de ser funcional i intermodal, que sigui molt bonica no és tan important”
Els darrers anys Barcelona ha intentat posar en valor el patrimoni racionalista, però sembla que no acaba de seduir al gran públic. Ens falta distància temporal? O no és prou rellevant el racionalisme de Barcelona?
Sí que interessa! L’any passat vam triar el GATCPAC com a Arquitecte de l’any, vam obrir-ne una desena d’edificis i van tenir molt més èxit que el tema de l’anterior, que eren els Jocs Olímpics. A les obres posteriors, dels anys 60 o 70, els passa el mateix que a l’arquitectura contemporània: ens falten referències històriques. S’ha inaugurat fa poc el poliesportiu CEM Turó de la Peira, que té una qualitat magnífica i és molt sostenible, però costarà que la gent vagi cap allà. Si ningú t’ha dit que això és boníssim o no sortia al teu llibre de text, és normal que et costi més anar-hi.
Després dels excessos de la bombolla immobiliària, els edificis icònics o d’autor han caigut en desgràcia. És una bona notícia o una pèrdua pels barcelonins del futur?
Ha sigut una sort! La part positiva de la crisi és ens ha fet racionalitzar més i pensar bé què és necessari i què no ho és. Per exemple hi ha blocs recents d’habitatge públic molt interessants i amb pressupostos d’execució molt baixos. Aquest és el camí, no cal fer-ho tot de marca. A més, els grans noms internacionals sempre tenen un estudi aquí que és qui fa el projecte i l’execució.
A la Barcelona post-crisi d’avui, quin tipus d’edificis acaparen el millor disseny arquitectònic? Hotels, oficines, habitatge de luxe…?
Els hotels tenen més pressupost per cridar més l’atenció, sí, però la tipologia més complicada de fer és l’habitatge. De qualitat, a baix preu, estètic, amb espais interiors interessants… i fora dels estàndards! Per què la gent busca pisos 3 habitacions si les famílies ja no les necessiten? El ciutadà té en ment el pis tradicional, però potser li convenen més els espais flexibles. Moltes oficines també s’estan transformant en coworkings o ja construint-se directament així, amb espais privats i espais comuns. L’arquitectura va cap a la flexibilitat, però a la ciutadania encara li costa.
Barcelona té cíclicament protestes per salvar de la piqueta algun patrimoni. No està prou protegida l’arquitectura que la gent estima o és que ho volem salvar tot?
Les institucions tenen tantes necessitats per atendre en els pressupostos que el patrimoni no serà mai el primer. A més de ser complicat, perquè des dels romans que hem anat destrossant patrimoni: construint-hi a sobre, adossant… Tampoc és qüestió de fer pessebres, potser hem de viure a la realitat. A Barcelona hi ha bones pràctiques en fàbriques, com la Fabra i Coats, on les naus s’estan adaptant a diferents usos actuals. En masies no tant, moltes cauen. Meritxell Inaraja per exemple té un projecte excepcional en una masia, Can Colom, a l’Hospitalet tocant a Sants. Depèn del gestor d’aquell moment, de si és algú amb sensibilitat.
Elisenda Bonet: “Per què la gent busca pisos de 3 habitacions si les famílies ja no les necessiten? L’arquitectura va cap a la flexibilitat, però a la ciutadania encara li costa”
Quin és el racó arquitectònic de Barcelona que més la fascina?
M’encanta el Monestir de Pedralbes. L’entorn és fabulós i l’interior encara més. I és un espai a reivindicar, perquè és un espai de dones. El va fundar Elisenda de Montcada, les clarisses l’han conservat durant segles, l’Ajuntament de Barcelona fa les rehabilitacions… Josep Maria Julià, arquitecte municipal, hi fa una feina molt bona.
I per contra, un racó que no li agradi gens?
De l’espai públic molts llocs que no m’agradaven s’han refet molt bé, com el passeig de Sant Joan o la font de Carmen Amaya. Ara tenim com a punt calent Urquinaona, que és una anti-plaça! Ningú es posa allà a fer res, com jugar o llegir un llibre, perquè està rodejada de trànsit. Lesseps era un desastre i al final Albert Viaplana va aconseguir fer una plaça a la que la gent hi va, gràcies també al procés participatiu encapçalat per Itziar González. Podria ser de més qualitat, però tots ens volem poder moure en cotxe i ens costa renunciar-hi.
El gran edifici públic del que parlarem els propers anys és l’estació de la Sagrera. Com li agradaria que fos?
Principalment ha de ser funcional i intermodal: que arribis en bus o el metro i puguis agafar el tren bé. Que sigui molt bonica no és tan important. Tenim arquitectes de qualitat que segur que ho faran bé, no cal que sigui una icona.
1 
