Si es consulta la pàgina dedicada a la Viquipèdia sobre santa Eulàlia, es pot llegir en el primer paràgraf: “Sembla que es tracta d’una figura llegendària i en realitat inexistent, la llegenda de la qual es va desenvolupar a partir del desdoblament i confusió amb la història de santa Eulàlia de Mèrida”. Una afirmació que a l’enciclopèdia lliure es referencia del llibre Historia de la Ciudad de Merida, de Bernabé Moreno de Vargas (1892).
Fins a quin punt és sòlida aquesta hipòtesi que tanta fortuna ha fet, essent recollida a molts mitjans de comunicació, i fins i tot a la pàgina oficial de l’Ajuntament de Barcelona? L’exposició Santa Eulàlia de Barcelona, la ben parlada. Una ciutat, una patrona ho qüestiona molt seriosament. Els comissaris Amadeu Carbó i Nil Rider hi presenten quatre tipus d’indicis per argumentar que Eulàlia és una figura genuïna de la Barcelona del segle IV: restes arqueològiques, referències documentals, textos litúrgics, i no menys important, la important tradició oral recollida pels folkloristes del segle XIX, que concorda perfectament amb el coneixement que disposem actualment sobre la patrona.
Algunes de les obres més destacades de l’exposició són la figura de santa Eulàlia que Pere Costa (1733-1738), un dels escultors més notables del barroc català, realitza per Santa Maria del Pi, un estàndard de la confraria de la patrona del segle XVIII; un ostensori retaule del segle XVI; el quadre Martiri de Santa Eulàlia, del cercle de Josep Bernat Flaugier; o bé les reproduccions d’un missal del culte de Santa Eulàlia de 1403.
L’exposició, expliquen Carbó i Rider, s’ha concebut des d’una doble mirada transversal. Aporta mirada de diferents disciplines artístiques i ho fa des d’una visió holística del patrimoni, un discurs en la qual l’explicació dels béns materials i immaterials es complementen.
Estigues informat de l’actualitat del món de la cultura popular a Tornaveu.
