Parla cinc llengües, ha viscut en quatre països europeus, escriu versos des de fa quatre dècades, ho compagina amb la comunicació i el ‘coaching’ i va ser pionera a la ciutat en incorporar transcripcions de subtítols en directe per a persones amb discapacitat auditiva. Per bé que no ha publicat cap llibre, sí té poemes repartits en diferents antologies com ara ‘Les veus d’Ariadna’ o la revista digital ‘Nagari’ Amb aquestes credencials Eva-Maria Sans Blas (Barcelona, 1974) ofereix aquest divendres dia 3 a les 21h al SAT!Teatre de Sant Andreu ‘Sent Essència’. Es tracta d’un espectacle atrevit que barreja poesia, prosa, fotografia i collage, a la recerca de la connexió emocional amb l’espectador.
En què consisteix l’espectacle?
És una proposta perquè l’espectador faci un viatge emocional i connecti amb la seva pròpia essència, cosa que faig per mitjà de tres eines: la poesia, la fotografia i el collage, és un diàleg entre totes tres. També hi ha un homenatge a l’escultor Juan María Medina Ayllón, vinculat a Sant Andreu. No és un espectacle autobiogràfic ni on s’expliquin les anècdotes dels poemes sinó una selecció dels que he anat escrivint.
Que ningú esperi anar a veure una espècie de monòleg poètic…
No, perquè hi haurà interacció amb el públic i els poemes tenen un text vertebrador en prosa, cosa que unifica l’espectacle. Damunt de l’escenari passaran diferents coses i de fet la interacció serà recíproca. A l’escenari el que m’agrada és interpretar els textos, més que llegir-los, això requereix una preparació anterior per connectar amb el text i compartir-lo des de l’escenari.
Els temps digitals fan que la funció estigui condicionada pel format audiovisual?
No, perquè des de sempre treballo la fotografia i de manera natural la vaig introduir fa anys per desenvolupar la meva poesia i la meva creativitat, ve incorporada a l’espectacle. L’espectador no ha de venir connectat al mòbil perquè és una proposta per desconnectar de tot aquest món digital i perquè es connecti a si mateix, jo utilitzo el temps de manera creativa; les imatges són les fotografies, algunes de les quals porten text i collage. Per exemple, tinc un poemari anomenat ‘Navideando’ que escric des de fa dues dècades i és viu, en construcció, cada any hi afegeixo un fotomuntatge nou.
Amb quin criteri s’han triat els poemes inclosos a la funció?
Per tal de posar-los al servei d’un objectiu major, que és que el públic connecti amb la seva essència a través d’un joc de pistes, la gent ha de venir preparada a jugar.
Seria com un ‘escape room’ però sense haver de marxar de la sala?
Més aviat diria que és un joc de ressonàncies, perquè les persones veuran imatges, color… el text té la seva música i cadascú percebrà les paraules i la música des d’un lloc diferent perquè a cadascú li ressonaran de manera diferent.
D’on ve el títol ‘Sent essència’?
Les essències les coneixem pels perfums, si n’obres una ampolla l’essència la perceps en qüestió segons perquè en el moment d’obrir-la ja s’evapora.
Això justifica que l’espectacle sigui curt?
És el temps que em va sortir quan treballava amb el material, ho vaig treballar des del joc, és com un puzle, anava movent les fitxes fins que tenia la imatge complerta, em va ressonar i durava 45 minuts. Treballo més per intuïció i ressonàncies, és un temps en ressonància amb el contingut de l’espectacle.
La pregunta del milió de dòlars: de quina manera l’artista pot transcendir l’experiència personal i connectar amb l’espectador per emocionar-lo?
Com a poeta, allò que escric -i ho faig també de coses boniques, perquè ens diuen lletraferits i també es pot escriure sobre experiències de vida que no hagin estat doloroses- sempre busco l’harmonia de les paraules i crear metàfores que em permetin fer jocs de paraules i sons.
Aleshores no comparteix aquell tòpic segons el qual les millors obres sorgeixen des de la tristesa o dels moments de desesperança?
No, perquè en el meu cas compartiré poemes fets des de l’alegria, també es pot escriure des de la felicitat.
Fins a quin punt és negatiu el concepte de lectures obligatòries de les escoles, que poden produir un efecte contraproduent?
Personalment no m’agrada usar la paraula ‘negatiu’ i després la persona sempre té la llibertat de fer lectures complementàries: com a estudiant pots llegir allò que et proposen a l’escola o la universitat i després a casa pots tenir l’oportunitat de realitzar un altre tipus de lectures o que els amics t’hi animin. Tot depèn del món de lectura on la persona es desenvolupi.
La poesia té cabuda en un món dominat per les xarxes i les plataformes digitals i més encara atenent al fet que el gènere comercial per excel·lència és la prosa?
Conec molts poetes que desenvolupen els seus projectes de poesia i, si en parles amb les editorials, potser la veuen petita o marginal, però si algú vol escriure’n o llegir-ne les biblioteques n’estan plenes i a Barcelona en tenim una molt bona xarxa.
De quina manera es pot fer atractiva la poesia per als joves?
D’entrada, cal donar-los diferents registres per llegir, no només els clàssics universals sinó també poetes actuals; te’n puc esmentar alguns que no són Parcerisas ni Casasses però sí Josep Anton Soldevila, Guillem Gavaldà, Felipe Sérvulo o Guillem Vallejo, que són poetes amb altres mirades i aproximacions. D’altra banda, no només tens la poesia de text sinó també la poesia visual estil Brossa o la sonora amb festivals específics. Hi ha molts tipus de poesia i el fet d’acostumar les mirades dels joves es pot fer des de les escoles o des de casa. O també pot ser que cadascú tingui la mirada innata de veure diferents connotacions culturals.
Hi ha prosa poètica, poesia teatral, teatre poètic… Ha estat un error històric separar els gèneres?
El collage cultural depèn de cada persona, lògicament els teatres, llibreries… necessiten els gèneres i subgèneres per poder diferenciar i d’alguna manera classificar les propostes; l’espectador necessita un subtema per identificar aquell producte però després ja és elecció personal de cadascú quin collage cultural vol fer.
Quins referents poètics té?
Molts, he llegit de tot, des de clàssics com ara Góngora, Whitman, Brossa, Chantal Maillard, Miquel de Palol, Joan Margarit… Actualment llegeixo una antologia de poetes suecs contemporanis, intento llegir poesia d’altres països perquè el seu llenguatge és diferent i és enriquidor. D’altra banda, el fet d’haver viscut a altres països doncs et permet aprendre altres cultures, és una immersió absoluta i la meva escriptura és una influència de tot allò que he viscut en els llocs on ho he fet.
Però sembla que tot està enfocat cap a un prototipus de poeta “oficial” que marca la pauta i que en el cas català seria Martí i Pol…
Depèn del lector i del criteri personal, hi ha persones que només llegeix les obres premiades i d’altres que no, és com les marques esportives, hi ha gent que només en porta una, de què es vol nodrir el lector? Dels criteris vendibles o d’altres que també el poden nodrir? Per això són tant importants les converses amb els llibreters, és important que cadascú tingui el seu propi criteri, hi poden haver altres lectures més enllà d’allò convencional, ara a Internet pots accedir a molta cultura si tens interès per buscar-ne, és important saber de què vols beure més enllà d’allò que està establert.
Es poden combinar les facetes de ‘coach’ i poeta?
Per mi és normal, perquè el meu camí ha estat així: sóc poeta des de petita i escric des dels sis anys. L’escriptura és el llenguatge que m’ha acompanyat sempre i són eines complementàries; vaig començar a escriure de manera innata i en un moment de la meva vida decideixo formar-me per aprendre noves eines i tècniques. Al ‘coaching’ hi arribo com un camí de vida i també vocacional perquè acompanyo les persones a connectar amb la seva essència i a aconseguir aquells reptes que volen assolir, o a transformar aquelles emocions que no els estan permeten desenvolupar els objectius que volen. Per mi són dues eines complementàries que sempre s’han desenvolupat en paral·lel i amb l’espectacle ‘Sent essència’ es poden donar la mà per crear una experiència única. És una selecció de poemes escrits durant tres dècades, combinats amb un text vertebrador en prosa i a la vegada hi ha pinzellades de ‘coaching’.
El ‘coaching’ és vendre fum?
I què és vendre fum?
La poesia d’alguna manera també ven fum… El ‘coaching’ pot ser poètic i la poesia pot tenir una vessant de ‘coaching’?
El ‘coaching’ és poètic perquè acompanyes a trobar altres mirades i això ho pots fer des d’una mirada més racional o més lírica a través d’imatges; l’avantatge és que puc treballar amb els dos tipus de llenguatge, amb paraules i imatges, per entendre i veure les sincronies de la vida. Com a poeta és un recurs molt interessant.
I resulta fàcilment compatible ser empresària i artista? Els lletraferits tenen fama de no saber vendre’s bé…
En el meu cas ha estat un repte aquest projecte, perquè a diferència d’altres propostes anteriors com ‘Calidoscopi poètic’ o ‘La màgia de les paraules’, en què només havia de preparar els textos i la part interpretativa, ‘Sent essència’ m’ha permès desenvolupar les dues vessants, també l’empresarial. Cada dia he tingut un diàleg amb mi mateixa per conjugar les dues bandes, la de l’organització que demanava el seu espai i la part artística també, perquè a l’escenari allò que rebrà el públic és la part interpretativa només; al públic no li parlis del tema de l’organització o del pressupost, la gent vol qualitat escènica i rebre emoció, per tant és compatible ser empresària i artista i és un repte perquè és un diàleg constant.
A l’hora de crear els poemes, té un procés més vinculat a la inspiració del moment, prop de l’escriptura automàtica de Dalí, o és més racional?
Depèn d’on neixi la necessitat, a vegades és un impuls, a vegades quelcom més elaborat, en altres ocasions és un joc, en d’altres treballo amb la música i com ressona el cos, cada poema és diferent…
La poesia ha de tenir un equilibri entre fons i forma?
Què és l’equilibri? Hi ha d’haver llibertat, com a poeta tens les teves eines i decideixes de quina manera les vols usar; alguns poemes tindran una estructura més reglada i d’altres més lliure.
Com definiria la poesia i l’art en general?
Són mirades úniques i l’essència de les persones.
Ha estat pionera en incloure transcripcions de subtítols per a persones amb dificultats auditives, d’on va sorgir la idea i quina reacció ha tingut?
Quan era a la universitat vaig tenir companys amb discapacitat auditiva i aleshores de primera mà vaig viure les necessitats tècniques que ells tenien i les adaptacions que necessitaven per poder accedir al coneixement. Em vaig llicenciar en traducció i interpretació perquè sempre he volgut aproximar el coneixement a les persones; el que fem els traductors és facilitar el coneixement, creem un pont entre dos mons. Els subtítols van tenir una rebuda molt positiva i també beneficien col·lectius com ara persones grans o les que puguin tenir algun tipus d’aprenentatge més lent o que no tinguin un coneixement tan gran de l’idioma.
Segueix algun ritual abans d’una actuació? Encara sent nervis abans d’una actuació?
En una estrena sempre hi ha nervis, no és un examen però sempre hi ha aquell cuc de voler donar el millor de tu i la preocupació que tot rutlli i flueixi. El ritual és connectar amb mi mateixa per mitjà de la respiració.
Quins projectes té a l’horitzó?
Molts, m’agradaria anar de gira amb ‘Sent essència’, fàcilment puc portar aquest espectacle fora de Catalunya perquè tinc els textos bilingües, de moment encara no pot tenir transcripcions de subtítols en directe però és molt possible que més endavant sí s’incorporin en una acció futura. També estic preparant una conferència anomenada de ‘Nimfa a libèl·lula’, perquè ‘Sent essència’ no deixa de ser un espectacle transformacional per mi, han estat uns mesos molt intensos de feina. Com ja he comentat, existeix aquesta part constant de diàleg entre artista i empresària i aquest procés de transformació el podré compartir a la conferència.
