Barcelona vol ser la porta d’entrada a una nova política cultural catalana: una que entén la cultura com un dret i no com un privilegi. En plena tramitació parlamentària de la futura Llei de Drets Culturals, el Departament de Cultura ha activat el Sistema Públic d’Equipaments d’Arts Visuals (SPEAV), una xarxa de 30 centres que ha de corregir desigualtats territorials i garantir que qualsevol ciutadà —visqui on visqui— pugui accedir a l’art contemporani. I Barcelona té un paper central en aquesta revolució.
La “legislatura dels drets culturals”: un canvi de paradigma amb Barcelona com a motor
El Govern ha proclamat que aquesta serà “la legislatura dels drets culturals”. La nova llei vol fer de la cultura el quart pilar de l’estat del benestar, i estableix drets tan bàsics com l’accés a la cultura, la participació cultural, la llibertat creativa o la formació artística al llarg de la vida. L’objectiu és combatre desigualtats econòmiques, socials, de gènere o territorials que encara condicionen qui pot gaudir de l’oferta cultural. Barcelona, que concentra bona part de les institucions nacionals i l’activitat artística més elevada del país, es converteix en el centre de gravetat d’aquest desplegament. I ho fa a través d’una peça clau: La Fabra Centre d’Art Contemporani, que assumeix un rol estratègic dins la nova xarxa.
La Fabra Centre d’Art Contemporani, el node barceloní que impulsa la xarxa
La Fabra Centre d’Art Contemporani és un dels vuit centres territorials de referència del sistema. La seva missió supera la programació d’exposicions: actua com a dinamitzador del teixit artístic de la ciutat i del seu entorn metropolità, i es connecta amb la resta d’equipaments catalans per compartir recursos, projectes i artistes. És un referent metropolità, perquè Barcelona aporta un equipament amb trajectòria en recerca, residències i producció artística, amb capacitat per impulsar creadors emergents i consolidats. I a més, és un motor de cooperació: La Fabra Centre d’Art Contemporani transfereix continguts i projectes a centres locals i d’altres ciutats, i genera un flux de circulació cultural que vol evitar que l’art quedi concentrat només a la capital. També un laboratori de drets culturals on es desenvolupen programes educatius, comunitaris i d’accés obert que encaixen directament amb els nous drets que defineix la Llei. A Barcelona, aquesta funció pren especial rellevància davant els reptes d’equitat cultural d’una ciutat on la realitat socioeconòmica dels barris és molt diversa i condiciona l’accés a l’art i la participació cultural.
MACBA, capçalera del sistema i pilar de projecció internacional
Tot sistema necessita un centre neuràlgic. En aquest cas és el MACBA, que actua com a equipament capçalera del SPEAV i que, des de Barcelona, dona cohesió a tot el mapa d’arts visuals del país. El museu barceloní aporta projecció internacional del sistema, recursos de recerca i documentació d’alt nivell, i una visió curatorial que orienta els equipaments territorials i locals. La capital catalana, doncs, exerceix un paper de lideratge, però amb una lògica de descentralització: posar el seu potencial al servei d’una xarxa que busca equilibrar l’oferta cultural a Catalunya.
Una xarxa per democratitzar la cultura
El SPEAV reuneix centres tan diversos com Lo Pati (Amposta), La Panera (Lleida), el Mèdol (Tarragona), el M|A|C (Mataró) o Tecla Sala (L’Hospitalet), entre molts altres. Tots comparteixen missió: fomentar la recerca, produir i programar art contemporani, ampliar públics, connectar agents culturals i detectar talent. Però Barcelona aporta el seu pes històric, institucional i artístic, i és la ciutat des d’on el sistema guanya musculatura i projecció.
El repte és evident: assegurar que la capital del país, amb el seu ecosistema cultural únic, no es converteixi en una illa. La xarxa d’arts visuals i la futura Llei de Drets Culturals volen convertir Barcelona no en un pol d’acaparament, sinó en un pol de redistribució. Des del Raval fins a Sant Andreu i des dels grans museus fins als centres de proximitat, Barcelona té avui l’oportunitat de demostrar que la cultura no és només un servei —sinó un dret ciutadà.
