El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha signat la resolució per la qual inicia el procés de declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional, en la categoria de Lloc Històric, de la Capella dels Segadors de Sant Andreu del Palomar, així com la delimitació del seu entorn de protecció.
La notícia ha arribat abans als mitjans de comunicació que no pas al Centre d’Estudis Ignasi Iglésias (CEII), entitat sense ànim de lucre que ha lluitat amb perseverança per aconseguir rescatar els últims vestigis de la Capella de la intempèrie, tant la física –la Capella es troba en estat semi-reïnós des de fa any— com administrativa. Entre la satisfacció i la prudència, des del CEII entenen que el primer pas hauria de ser el més urgent: la dotació econòmica que permeti, en primera instància, consolidar l’estructura de la Capella, tant deteriorada i malmesa que amenaça d’esfondrar-se en qualsevol moment.
La Capella del Sant Crist dels Segadors és un edifici annex a l’església parroquial de Sant Andreu de Palomar. El seu nom dona pistes sobre la importància històrica que se li atribueix: la Capella va ser on, segons sempre s’ha explicat, el 1640 va iniciar-se la Revolta dels Segadors. Tot i la seva significació, quatre segles més tard només s’hi pot accedir per una porta lateral de la nau central de l’església. L’estructura està molt malmesa i, fruit dels dos grans incendis que va patir durant la Setmana Tràgica i la Guerra Civil, la capella no té sostre.
El seu estat semi-ruïnós fa témer el pitjor dels pronòstics. El Centre d’Estudis Ignasi Iglésias i la Comissió per a la rehabilitació de la Capella del Sant Crist dels Segadors van impulsar fa uns mesos un manifest per alertar de l’abandonament i el greu perill d’ensorrament definitiu i irreversible de les restes que encara resten dempeus, mentre al ple de districte del mes de maig, el grup municipal d’ERC a Sant Andreu demanava en un prec la seva catalogació com a Bé Cultural d’Interès Local.
Segons la tradició convinguda que durant segles Sant Andreu de Palomar ha assumit com a pròpia, el 1640 els pagesos de diferents comarques gironines i del Vallès, entre d’altres, revoltats contra els abusos de les tropes castellanes de Felip IV, van entrar a la Capella de Sant Andreu de Palomar, van prendre la imatge del Sant Crist i la van convertir en el seu estendard d’entrada a la ciutat comtal, fent del Sant Crist el símbol de la revolta. Ara bé, més enllà de la tradició oral i múltiples referències escrites com els fulls de Mossèn Clapés, sacerdot i historiador de Sant Andreu, no hi ha cap evidència històrica que permeti confirmar el paper rellevant que la història oral atribueix a la Capella en un dels episodis cabdals de la història de Catalunya i que inspira l’himne nacional.
I precisament és aquesta evidència històrica la que, abans de l’estiu, el Departament de Cultura requeria de totes totes per poder tramitar la declaració de patrimoni històric. Tal com van explicar fonts de Patrimoni al TOT Barcelona, calia documentar de manera evident que aquesta llegenda o relat tingués una base història indiscutible que demostrés que hi concorren les circumstàncies que li confereixen aquest valor cultural. I, tal i com també van avançar al TOT Barcelona, Patrimoni havia contractat una persona per dur a terme la recerca de la prova.
Davant la manca d’informació, i amb el temor d’una resposta negativa per salvar una Capella que se sosté a contrarellotge, el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias va esmerçar l’estiu en remenar arxius, conscient que cercaven una agulla en un paller i que difícilment es trobaria res que no haguessin trobat abans.
“Molta de la documentació està perduda, era difícil trobar res, la història se sustenta en el boca-orella des de temps immemorials. El que sí hem pogut trobar són indicis que fan d’aquesta història una història verídica, com per exemple, que abans de la Guerra del Segadors ja existia un Sant Crist a Sant Andreu; que no hi havia cap altre Sant Crist als pobles del voltant; sabem que és cert que els segadors van reunir-se a Sant Andreu en la seva entrada a la ciutat comtal… És a dir, no podem afirmar que fos així, però tampoc no podem negar que la història sigui verídica, i ens hem encarregat de recopilar tots els indicis que així ho indiquen”, explica Jordi Petit, un dels membres de la junta del CEII que ha esmerçat hores i dies a la recerca de la documentació necessària requerida per la Generalitat per a procedir a la declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional.
“Al CEII no sabem si la persona que va contractar el Departament de Cultura va arribar a trobar aquesta informació. Ens hagués agradat saber què diu l’informe final, però no ens l’han fet arribar. El reclamarem per saber quina documentació han trobat”.
Oficialment, ni l’Ajuntament ni Patrimoni encara no els han fet saber res sobre la declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional. “Estem a l’expectativa, contents, alegres i feliços, però volem veure-ho fet”, diu Petit, amb recel. “Ja es va fer l’aprovació com a Bé Cultural d’Interès Local aquí al Districte i quan va arribar a la casa gran, van guardar-la en un calaix”, explica, tot referint-se als quatre anys d’entrebancs burocràtics i, segons el propi consistori, “malentesos entre departaments”. “Primer de tot, cal urgentment preservar el que encara queda de Capella”, conclou.
