Tot Barcelona | Notícies i Informació d'actualitat a Barcelona
Antònia Font orbita en sincronia amb el Palau Sant Jordi

Després d’una dècada de silenci discogràfic i amb el bon regust de l’actuació al Primavera Sound del proppassat juny, Antònia Font va tornar a desplegar el seu arsenal de robots, astronautes, planetes i mecanismes de tot tipus davant d’un públic rendit que havia esgotat les 15.000 entrades del Sant Jordi. El vermut dels teloners Da Souza, banda de Palma, va alimentar la gana i la cridòria es desfermava amb els primers acords d’ ‘Un minut estroboscòpica’, inici d’un darrer disc amb el mateix nom que si bé no suposa cap revolució en la trajectòria del grup tampoc n’embruta el llegat. El decorat es condensava en deu antenes parabòliques blanques repartides damunt l’escenari i un fons vermell, que aniria projectant imatges i tonalitats lligades a cada temàtica.

Èxits que invoquen la nostàlgia

No va ser fins el cinquè tema, ‘Oh la la’, que la veu d’en Pau Debon va poder ressorgir enmig de la saturació de les guitarres. La pròpia brevetat de les cançons, unida a la dosificada interacció, van abocar la vetllada a un allau que anava in crescendo a mesura que els èxits invocaven la nostàlgia. Funcionava el contrast: dels decibels de l’ ‘Astronauta rimador’ a la fragilitat de les ‘Cartes de Ramiro’ a cappella, de les emotives ‘Ballarines’ a la festiva ‘Holiday’, amb Jaume Manresa esprement la màgia dels teclats.

“És una puta passada, la gira ha superat les expectatives” admetia Debon, meravellat per les llums dels telèfons mòbils que guarnien ‘Amants perfectes’ i que buscava la complicitat dels mallorquins a la pista, així com dels que no havien pogut arribar des de Ses Illes. Joan Miquel Oliver, amb barret esportiu, liderava els ritmes des d’un discret segon pla.

L’èpica de ‘Batiscafo Katiuskas’ va tancar la primera tanda de bisos amb una ovació. “Qui dubta avui en dia d’en Clint Eastwood” recitava el cantant abans que la resta d’instruments se sumessin a la melodia. Conscients del fervor, Antònia Font va apujar la temperatura amb ‘Alegria’ –tothom dempeus-, ‘Alpinistes samurais’ i el hit de discoteca ‘Wa yeah!’ mentre queia el confeti i Debon es posava les ulleres tridimensionals que s’havien lliurat a l’entrada.

Tot i estar “emocionats i cansadíssims” encara van tenir força per arrodonir un repertori de 37 cançons en dues hores i quart: la divertida crítica als turistes de ‘Islas Baleares’, l’olímpica ‘Calgary 88’ -amb els habituals xiulets en sentir ‘Espanya’- i ‘Viure sense tu’, en què el confeti brollava com la pluja per celebrar una lúcida oda a la convivència. “I arriba un dia que sa vida és un teatre que se diu felicitat, primavera i Trinaranjus amb qui més has estimat, te regal sa meva vida i sense tu ja no me val…”.

Adeu a un estigma de grup de ‘patxanga’

Propina adequada per refermar una sensació: la maduresa ha permès que Antònia Font, que tenen millor sonoritat a l’estudi que en directe, hagi esborrat finalment l’estigma despectiu de grup de ‘patxanga’ més escaient per als balls d’envelat o festes majors. I ho han fet en un escenari exigent que enguany compleix trenta anys i n’ha vist de tots colors. Els sobren paraules i encara tenen molt a dir.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Cristina Ferran a octubre 17, 2022 | 08:23
    Cristina Ferran octubre 17, 2022 | 08:23
    Hi estic totalment d'acord. Molt bona crònica d'un gran concert.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa