Era l’any 1894 quan l’avinguda Marquès del Duero, 82, vivia un esdeveniment que marcaria per sempre més el caràcter d’aquesta avinguda, que es transformaria posteriorment en l’avinguda del Paral·lel. Aquell any obria portes el primer bar d’aquesta avinguda, el Botillo Chicago. Quatre anys després, el 1898, al davant tindria un company de luxe, el teatre El Molino, aleshores amb el nom de Pajarera Catalana.
El primer bar del Paral·lel, i amb terrassa inclosa
Aquest bar, que de fet va obrir incialment com a cafè, a més d’una barra interior molt gran, tenia terrassa amb les nostrades taules rodones de mabre, que estaven ubicades als porxos. Compartia els baixos amb la farmàcia Simó, on es venien el popular Bàlsam dels Cartoixans. A més, per entrar al Chicago calia demostrar que hom era major d’edat. També sabem que els diumenges, davant del Chicago s’instal·laven els venedors de quincalla i llibres abans del seu trasllat al Mercat de Sant Antoni.
Entre els seus principals clients hi havia sindicalistes, anarquistes i bohemis, però també, com explica el blog La Barcelona de antes, el bar també acollia mala gent: “Un dels seus clients, que repartia les seves visites amb un altre bar proper anomenat La Tranquillidad, era Nicomedes Méndez López, el botxí oficial de la ciutat de Barcelona que va començar la seva negra carrera amb la primera execució el 1866 i l’última el 1908, morint amb 70 anys el 1912″.
També està documentat que l’octubre del 1924, un home va morir apunyalat davant de la porta del bar. I el 1926 la policia va relacionar el bar Chicago amb Domènec Masachs, l’anarquista que va provar de matar amb una daga el dictador Primo de Rivera quan circulava pel Paral·lel.
Fos com fos, l’èxit del local, ja amb molts altres bars per la zona i teatres, va comportar una ampliació de l’espai i també la instal·lació de terrasses al carrer als anys vint. En qualsevol cas, el Chicago continuava essent punt de referència de l’anarquisme i el sindicalisme a la ciutat, i és per això que el 19 de juliol de 1936 va ser un dels llocs de reunió on es van conjurar aquests moviments per avortar el cop d’estat del general Franco, aixecat barricades de sacs de terra i llambordes de el carrer, per enfrontar-se als militars colpistes.
Canvi radical per evitar l’assetjament de la policia secreta
Ja en plena postguerra, el 1956 els propietaris del Chicago van capgirar com un mitjó el local. Consideraven que així evitarien les visites freqüents de la policia secreta franquista, que venia al bar a la caça de dissidents anarquistes i sindicalistes. Van encarregar al decorador Ramon Carrera un canvi d’imatge, que va acabar en un bar totalment diferent. L’any 1962, el seu propietari, Magí Carbonell, moria i posava punt i final al mític bar. Sis anys després un banc va convertir el bar Chicago en una sucursal bancària. Curiosament, el capitalisme esborrava d’una plomada una aventura de set dècades que havia conquerit els anarquistes barcelonins.
