Imagina un món on els viatges espacials no fossin una novetat del segle XX. Imagina que la tecnologia per conquerir el cosmos s’hagués desenvolupat en plena Edat Mitjana.
Sembla una bogeria de ciència-ficció, veritat? Doncs no ho és per als qui millor coneixen les entranyes de la història de la construcció i la ciència antiga. La veritat ens acaba d’explotar a la cara amb una contundència gairebé dolorosa.
L’expert en enginyeria antiga Isaac Moreno Gallo ha llançat una hipòtesi que està revolucionant les xarxes i els fòrums acadèmics. Segons la seva anàlisi, si l’Imperi romà no hagués col·lapsat, la humanitat hauria trepitjat la Lluna l’any 1000 de la nostra era. Sí, ho has llegit bé. Fa més d’un mil·lenni.
Aquesta afirmació no és una simple provocació per cridar l’atenció dels mitjans. Rere aquesta frase s’amaga una realitat històrica que sovint oblidem i que ens obliga a mirar el passat amb uns altres ulls (i amb una mica de frustració, tot s’ha de dir).
La pèrdua d’un coneixement tecnològic brutal
La clau de tot plegat no està en les ganes de somiar, sinó en les matemàtiques i en la capacitat constructiva. Els romans no només feien calçades i aqüeductes estètics; dominaven una ciència de materials que vam trigar segles a recuperar.
Quan l’Imperi romà d’Occident va caure al segle V, no només va canviar el mapa polític d’Europa. Es va produir una autèntica catàstrofe intel·lectual que va esborrar del mapa coneixements tècnics que havien trigat segles a perfeccionar-se.
Pensa per un moment en el formigó romà. Era una fórmula tan increïblement resistent que encara avui es manté dempeus sota l’aigua del mar. Després de la caiguda de Roma, la humanitat va oblidar com fer aquest formigó. Vam haver d’esperar gairebé mil anys per tornar a fabricar un material similar.
Aquest buit de coneixement és el que els historiadors de la tecnologia anomenen una línia de progrés trencada. El salt evolutiu que portava la ciència romana es va aturar en sec per donar pas a l’Edat Mitjana, un període on es va haver de començar de zero en molts aspectes.
La gran mentida que ens han explicat a l’escola
Sempre ens han venut la idea que la història de la humanitat és una línia recta de progrés constant. Ens agrada pensar que avui som més intel·ligents que ahir, i que demà ho serem més que avui. Però la realitat és molt més cruïlla.
L’enginyeria antiga havia assolit un nivell d’industrialització que l’Europa medieval ni tan sols podia somiar. Els romans disposaven de màquines d’aigua capaces de moldre tones de gra en minuts, sistemes de calefacció centralitzada i una xarxa de transports que connectava tres continents amb una precisió mil·limètrica.
La pèrdua d’aquesta maquinària estatal va provocar el que Moreno Gallo defineix com una desacceleració massiva. Sense carreteres segures, sense un comerç globalitzat i sense fons per a la investigació pública, la ciència es va tancar en monestirs i es va limitar a la pura supervivència.
Si haguéssim mantingut el ritme de creixement i d’inversió en infraestructures de l’època de Trajà o Adrià, el desenvolupament de la màquina de vapor s’hauria produït durant el primer mil·lenni. I d’aquí, el salt a l’espai hauria estat qüestió de poques generacions.
L’obsessió romana per l’eficiència i el mètode
Què feia tan especials els romans? No era només la seva capacitat militar, sinó la seva mentalitat pràctica. Els enginyers romans no es perdien en teories filosòfiques; volien solucions que funcionessin aquí i ara.
Aquesta obsessió pel mètode empíric és la base de la ciència moderna. Quan aquesta mentalitat es va substituir pel misticisme medieval, el mètode científic va quedar congelat. Vam canviar els plànols i les fórmules químiques per la fe i la superstició.
Imagina les conseqüències d’aquest canvi de rumb. Cada vegada que passegem per un aqüeducte que encara es manté dempeus, estem mirant una tecnologia que era molt superior a la de les persones que el van contemplar durant els mil anys següents.
La pèrdua de la biblioteca d’Alexandria o la destrucció de les grans vies de comunicació van ser cops mortals per a la transmissió de dades. Avui dia ens queixem de la velocitat d’Internet, però en aquella època la pèrdua de la connexió física entre savis va ser el veritable col·lapse de la xarxa.
Un avís per al nostre futur tecnològic
La teoria de Moreno Gallo ens deixa una lliçó que fa una mica de por si mirem el nostre present de reüll. El progrés no està garantit per sempre. El fet d’haver arribat a tenir telèfons intel·ligents i viatges espacials no significa que no puguem tornar enrere.
La història ens demostra que les civilitzacions més avançades poden caure i oblidar tot el que havien après. Si demà col·lapsés la nostra civilització digital, quant de temps trigaríem a reconstruir la tecnologia dels xips o de la fibra òptica?
Pensar que podríem haver tingut una estació espacial l’any 1000 ens fa adonar de la fragilitat de la nostra pròpia existència. Ens demostra que les decisions polítiques i socials tenen un impacte directe en la velocitat a la qual descobrim l’univers.
La propera vegada que miris la Lluna de nit, pensa en els romans. Potser, si les coses haguessin anat d’una altra manera, ara mateix estaríem llegint aquest article des d’una colònia a Mart, vestits amb una toga digital de darrera generació. Una idea fascinant i, alhora, terriblement melancòlica, no creus?
