Imagina un planeta Terra completament irreconeixible. No hi ha arbres, no hi ha plantes, no hi ha animals i, el que és pitjor, gairebé no tens oxigen per respirar.
Així era la nostra llar fa 3.200 milions d’anys, un entorn hostil on sobreviure semblava una missió impossible per a qualsevol.
No obstant això, la vida es va obrir camí gràcies a un element químic que t’envolta en aquest mateix instant, encara que no puguis tastar-lo ni veure’l.
Parlem del nitrogen, un gas que compon el 78% de l’aire actual però que els éssers vius no poden digerir de forma directa.
Pensa en això com estar atrapat en una habitació plena de menjar llaunat però sense tenir un obrellaunes a mà (una tortura absoluta).
Per sort, la natura va inventar el seu propi obrellaunes biològic fa eons: una màquina molecular perfecta anomenada nitrogenasa.
Aquest enzim miraculós és el responsable de transformar el nitrogen en amoníac perquè les cèl·lules puguin fabricar ADN i proteïnes.
Sense aquest motor químic primitiu, la biosfera terrestre mai hauria existit i tu no estaries avui llegint la pantalla del teu mòbil.
El miracle biològic de la NASA
Ara, un equip de científics d’elit ha aconseguit trencar les lleis del temps amb un experiment que frega la ciència-ficció.
El projecte MUSE de la NASA, liderat per la prestigiosa investigadora Betül Kaçar, ha ressuscitat aquest enzim ancestral en ple segle XXI.
Els investigadors de la Universitat de Wisconsin-Madison no volien crear un monstre de Parc Juràssic, sinó una cosa molt més ambiciosa.
L’objectiu real era verificar si les petjades químiques que trobem a les roques més velles del planeta són proves reals de vida.
Per aconseguir-ho, van utilitzar la paleobiologia molecular, una tècnica que funciona de forma idèntica a com els lingüistes reconstrueixen idiomes antics.
Comparant el mapa genètic de centenars de bacteris moderns, els ordinadors van calcular el codi exacte de l’antepassat comú de l’enzim.
El resultat d’aquest viatge genètic al pastat es va introduir dins de bacteris actuals mitjançant enginyeria avançada.
El component ressuscitat va encaixar a la perfecció i va començar a funcionar d’immediat, com si mai s’hagués extingit.
La vella maquinària biològica va demostrar una estabilitat sorprenent (nosaltres també vam al·lucinar) en replicar exactament el mateix comportament químic que veiem avui dia a la natura.
Les regles del joc espacial canvien avui
Les dades publicades a la revista Nature Communications confirmen que les marques a les roques de fa milers de milions d’anys són fiables.
Això significa que la vida primitiva ja dominava la química del planeta molt abans del que els escèptics s’atrevien a registrar.
Però el que és verdaderament fascinant d’aquesta fita de l’enginyeria biològica no mira cap al nostre passat, sinó cap al firmament.
Si aquesta petjada molecular ha romàs inalterable durant tres eons, es converteix automàticament en el rastrejador definitiu per a l’espai exterior.
A partir d’ara, les sondes espacials ja saben amb precisió matemàtica quin tipus de rastre buscar en els sediments de Mart.
Saber com s’alimentaven els primers microbis terrestres ens dóna la clau mestra per identificar organismes atrapats en oceans glaçats o planetes llunyans.
La carrera per descobrir si estem sols a l’univers acaba de rebre una injecció d’adrenalina pura gràcies a l’arqueologia genètica.
Els laboratoris d’astrobiologia ja preparen els nous protocols d’anàlisi basats en aquest motor molecular ressuscitat.
No podem buscar vida intel·ligent fora de la Terra si encara no entenem els mecanismes que van permetre la nostra pròpia existència en un món sense oxigen.
Qui ens havia de dir que la clau per colonitzar el cosmos estava enterrada en el codi genètic d’un microbi prehistòric?
Si ets dels que pensa que l’ésser humà està destinat a trepitjar altres mons, l’èxit d’aquest experiment et dóna tota la raó.
