L’abril del 2024 s’aprovava al Parlament Europeu l’enduriment de la normativa sobre la qualitat de l’aire. Els grups de l’Eurocambra donaven llum verda a la modificació del reglament en la darrera sessió plenària del curs per establir uns estàndards més restrictius pel que fa a diversos contaminants -partícules (PM2.5, PM10), el NO2 (diòxid de nitrogen), el SO2 (diòxid de sofre) i l’O3 (ozó)-, però també de garantir un monitoratge més efectiu i representatiu de la pol·lució i un major control del compliment dels límits legals. Tot i que els límits estaven encara molt lluny dels valors que estableix l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com a òptims, el planejament europeu marcava uns llindars màxims que s’havien d’assolir de cara al 2035 i proposava una primera fiscalització de les actuacions impulsades a les diferents ciutats per arribar-hi cinc anys abans, és a dir, el 2030.
En aquest sentit, Barcelona fa temps que rep advertències europees per superar els màxims establerts en la majoria dels barris de la ciutat. La capital catalana ha impulsat en l’última dècada diverses mesures per acostar-se a aquests llindars com la Zona de Baixes Emissions (ZBE) o la Superilla, entre altres. Ara bé, la ciutat encara té alguns punts negres de contaminació que compliquen assolir els màxims que marca la normativa si no es prenen cartes en l’assumpte. És el cas de la ronda del Mig, en concret, del tram d’aquesta autopista urbana que encara està pendent de cobrir, que és d’uns 800 metres en total i va de la plaça de Prat de la Riba al carrer de Mejía Lequerica. Fa unes setmanes coneixíem la decisió municipal de descartar aquesta actuació, basant-se en dos informes de viabilitat interns que apunten una impossibilitat tant tècnica com econòmica que no permet tirar endavant amb el projecte sense que el cost es dispari per sobre els 250 milions d’euros. El veredicte dels dos informes municipals contrasta amb el dels altres estudis que s’havien fet fins ara sobre la cobertura, que sí que consideraven que la iniciativa seria viable tècnicament i, feta per fases, també econòmicament, sobretot tenint en compte que bona part del projecte podria finançar-se amb fons europeus.
Punt crític i mesures estructurals
Deixant a una banda el debat obert per la viabilitat de l’actuació, sembla clar que l’escenari actual converteix la plaça de la Reina Maria Cristina en un punt crític per a la mobilitat i també per a la salut de veïns i vianants per la seva gran concentració de vehicles. Només per aquest indret hi circulen cada dia prop de 120.000 vehicles, als quals s’hi ha de sumar els que passen per la confluència entre el carrer del Capità Arenas i la Gran Via de Carles III (90.000) o els que pugen des de l’avinguda de Madrid (7.000). Aquesta important afluència de trànsit és especialment rellevant en un entorn on conviuen hospitals, múltiples clíniques de renom, centres i residències de gent gran i diversos centres educatius. Tot plegat, sense tenir en compte el flux constant de treballadors, estudiants universitaris o clients dels diferents centres comercials pròxims que arriben a Maria Cristina en tramvia, metro o utilitzant alguna de les més de 26 línies de bus que fan parada a la plaça, convertint-la en un punt neuràlgic de la mobilitat i -en paraules dels veïns- en una “gran estació encoberta d’autobusos”.
Des de l’entitat Millorem Barcelona -que agrupa veïns del tram que queda pendent així com les associacions veïnals de les Corts, Mejía Lequerica i Zona Universitària- assenyalen que els càlculs municipals pel que fa al pressupost de la cobertura només contemplen el soterrament de la ronda del Mig. Consideren que hi ha alternatives més econòmiques que no implica rebaixant la rasant, com podria ser cobertures a una certa alçària, com es va fer en alguns punts de la mateixa via a la dècada dels 2000 o en altres punts de la ciutat com la plaça de Lesseps. No veuen amb mals ulls la col·locació d’arbres o l’ampliació de voreres, però remarquen que no servirà per abordar d’arrel el problema de la contaminació ambiental i acústica. Per poder comprovar la magnitud real del problema, demanen instal·lar mesuradors portàtils de partícules contaminants en aquest punt negre que aportin dades més exactes que les que s’obtenen dels fixos ubicats al Palau de Pedralbes i als jardins de Can Mantega, ambdós a gairebé un quilòmetre de distància. També insten el consistori a complir amb els acords polítics, fent públics els informes sobre la viabilitat de la cobertura, que encara no han vist la llum, i creant una comissió de seguiment de la problemàtica amb presència d’entitats veïnals i partits.
1 
