Una gran pancarta va aixecar la llebre. L’edifici ubicat en el número 246 del carrer de Rosselló havia passat durant dècades sense pena ni glòria, abocat en els darrers anys a una important degradació que inclús havia desembocat en queixes dels veïns dels blocs contigus. Superat un període d’ocupacions i ja sense inquilins, l’immoble presentava un aspecte decadent i sense vida només trencat pel negoci que fins al passat mes de gener n’ocupava els baixos. La situació, però, va fer un gir de 180 graus ara fa uns tres mesos, quan el veïnat de la zona va començar a detectar la presència d’operaris a la finca i es va penjar d’un dels seus balcons un cartell anunciant l’inici d’una reforma integral de l’edifici.
El sobtat moviment al voltant de l’immoble va posar en alerta els veïns d’aquesta part de la Dreta de l’Eixample, un barri on la compra de blocs sencers per part de fons voltors per després rehabilitar-los i vendre’ls o llogar-los més cars està a l’ordre del dia. Tanmateix, les primeres indagacions van poder confirmar que aquest no era un altre cas d’especulació salvatge i que tenia diverses peculiaritats que el convertien en una rara avis. Per començar, la propietat no és un gran tenidor finançat amb capital estranger, sinó que és una ONG amb una trajectòria de més de 60 anys a l’esquena: Intermón Oxfam. L’entitat va incorporar l’edifici com a part del seu patrimoni el 2001 gràcies a la donació d’un particular i després de diversos anys donant-li usos diversos es va decidir a reformar la finca per aturar el seu deteriorament i garantir la seguretat tant dels vianants com dels inquilins dels blocs situats a banda i banda.
En segon lloc, aquest no és un edifici qualsevol de la zona alta de l’Eixample, molt pròxim al quadrat d’or de la capital catalana. L’immoble porta l’autoria d’Enric Sagnier, un dels grans arquitectes barcelonins de finals del segle XIX i principis del XX i considerat com un dels més prolífics de la història de la ciutat. En concret, la finca es va erigir entre els anys 1898 i 1899 a petició de Vicenç Corominas, que en va ser el promotor de la construcció. Així ho recull Sagnier. Arquitecte (1858-1931), un llibre impulsat per Antoni Sagnier -net de l’arquitecte- i publicat el 2007 que recull totes les obres realitzades pel seu avi durant la seva extensa trajectòria. La descoberta d’aquesta autoria cèlebre dona un nou sentit a la rehabilitació ja en marxa, que podria servir per retornar a l’edifici l’esplendor perdut després de més de 125 anys d’història.
Sobrietat en el punt àlgid de la seva carrera
Nascut el 21 de març del 1858, Sagnier signa la construcció de l’immoble protagonista d’aquesta història a l’edat de 40 anys. L’arquitecte es troba immers de ple en una de les etapes més importants de tota la seva trajectòria i ja gaudeix d’un cert renom entre les classes benestants tant barcelonines com catalanes. Durant les dues últimes dècades del segle XIX, rebrà l’encàrrec de construir dos dels seus edificis més emblemàtics: el nou Palau de Justícia de Barcelona, projecte que emprendrà amb Josep Domènech i Estapà, i les instal·lacions de la Duana de Barcelona. Ambdós recintes no s’acabaran fins a principis del segle XX.
Mentre aquestes dues propostes de gran calibre estan en marxa, Sagnier aprofita per executar en paral·lel l’edificació d’aquest immoble del carrer de Rosselló, una actuació considerablement més senzilla i que aconsegueix completar en aproximadament un any. L’arquitecte aposta en aquest cas per un disseny continuista amb la tendència que aleshores imperava en aquesta part de l’Eixample, d’aspecte sobri i aparentment sense gaires floritures modernistes. Aquest projecte serà dels darrers que farà abans d’aventurar-se a la faraònica construcció del Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo, la primera pedra del qual es posa el 1902 i una obra que no podrà veure mai acabada, ja que serà el seu fill qui continuarà amb l’empresa després de la mort de l’arquitecte el 1931 i fins al 1961, quan les obres es donen oficialment per concloses.
Una hipoteca per desbloquejar la complexa reforma
La reforma de la finca està sobre la taula de l’ONG almenys des del 2018, quan es va encarregar a investigadors de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) un estudi de l’estratigrafia d’estucs, un sistema que pren mostres de les diferents capes que conformen la façana d’un immoble per destriar-ne les més antigues i determinar quin era el seu aspecte original. Aquest mecanisme ha permès recuperar el color inicial de molts edificis d’arreu del territori, però en especial de zones de la capital catalana com l’Eixample, on molts esgrafiats i sanefes es van tapar abans dels anys noranta amb diferents capes de pintura. De fet, un expert en la matèria consultat pel TOT Barcelona i membre de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni (AADIPA) indica que aquest seria amb tota probabilitat el cas del número 246 del carrer de Rosselló, fet que explicaria en certa manera l’especial estat decadent que presenta actualment.
Fonts d’Intermón Oxfam consultades per aquest mitjà assenyalen que l’entitat ha hagut de demanar una hipoteca d’1,5 milions d’euros per poder sufragar l’elevat cost de la rehabilitació de l’edifici, que està catalogat com a part del patrimoni històric i artístic de la ciutat, fet que implica que s’han de seguir tota una sèrie de criteris i requisits específics a l’hora de reformar-lo. En aquest sentit, l’organització indica que tot l’interior de l’immoble estava força envellit i comptava amb tecnologia ja obsoleta com les cuines de carbó, que per normativa no es poden tenir finques d’aquest tipus. Si no hi ha imprevistos que demorin els treballs, la previsió és que les obres s’allarguin durant tot el 2024.
L’amenaça de la gentrificació
Amb els treballs de reforma ja en marxa, la gran incògnita que ara sobrevola l’ambient és quin serà el nou ús d’aquest edifici centenari. La poca informació feta pública fins ara sobre el projecte de rehabilitació ha fet saltar les alarmes del veïnat, que sospita que es podria convertir en una nova promoció de pisos de luxe que contribueixin a gentrificar una barri ja força afectat per aquesta problemàtica. Això es desprèn dels pocs detalls facilitats per les empreses encarregades de les obres, que només indiquen que s’està procedint a renovar de manera integral una finca plurifamiliar.
Preguntades per aquesta qüestió, fonts d’Intermón Oxfam consultades pel TOT Barcelona remarquen que l’ús final de l’immoble encara no està determinat, però confirmen que no es destinarà a ús turístic, si més no a curt termini, ja que els habitatges només tenen actualment llicència residencial. Des de l’entitat defensen que els ingressos generats per una eventual venda o lloguer dels pisos, sigui parcial o completa, es posarien a disposició dels projectes que impulsa l’organització per lluitar contra la desigualtat i la pobresa arreu del món. Així doncs, l’ONG no descarta utilitzar aquesta finca per treure el màxim rèdit econòmic, però afirma que -si ho fa- serà en el marc d’una estratègia per garantir la seva “sostenibilitat a llarg termini” i utilitzant de manera “eficient” els recursos a la seva disposició.
