Les naus centrals de l’antic recinte fabril de Can Ricart cauen a trossos. Catalogat com a bé cultural d’interès nacional, el recinte disposa d’edificis i espais privats i altres de municipals. Bona part dels immobles públics esperen des de fa dues dècades una transformació que no arriba. Pel camí s’han quedat projectes com la Casa de les Llengües, que havien d’impulsar l’Ajuntament i la Generalitat, i ara tot apunta que passarà el mateix amb el campus universitari que la Universitat de Barcelona (UB), i altres 19 centres, hi vol desenvolupar. Ara, l’Ajuntament es replanteja el projecte de la UB per la manca de finançament i posa com a data el 2025 per definir els usos de les naus de Can Ricart.
L’Ajuntament recorda que fa prop de 10 anys que es va signar l’acord amb la UB per impulsar un campus d’Humanitats a Can Ricart. Amb posterioritat, el projecte es va replantejar i es va dir que es faria un campus vinculat a les Arts Escèniques i Visuals. Sigui com sigui, cap de les dues propostes ha tirat endavant. El motiu és que “no s’han aconseguit els recursos econòmics per portar a terme la rehabilitació de les naus”, expliquen fonts del consistori barceloní. El pressupost pel campus universitari és d’uns 16,1 milions d’euros i la intenció de la UB era que es financés amb fons europeus. Amb aquest panorama, tot sembla indicar que el campus universitari a Can Ricart està tocat de mort.
La UB diu que manté el projecte
En resposta al TOT Barcelona, la UB reconeix que no hi ha hagut novetats sobre el finançament de Can Ricart els últims mesos. Recorda que el campus de les Arts “és un projecte interuniversitari” que compta amb la implicació dels 19 centres d’educació superior de Catalunya. La UB diu que el projecte del campus es manté, “però la seva ubicació a Can Ricart està condicionada al finançament per les obres de reforma i condicionament d’aquest espai”.
Una cooperativa industrial podria ocupar Can Ricart
Una possibilitat que s’ha posat sobre la taula és que les naus públiques en desús de Can Ricart les ocupi la cooperativa TMDC de cotreball. Ara, aquesta empresa està ubicada en 13 naus -uns 5.000 m²- del polígon del barri de la Verneda i la Pau, a la part alta de la rambla de Prim. Però les naus estan amenaçades d’enderroc per un pla urbanístic que convertirà sòl industrial en residencial. No obstant això, l’Ajuntament tanca la porta, de moment, al trasllat de TMDC a Can Ricart. “No és viable el trasllat a les naus de Can Ricart d’acord amb el vigent conveni entre l’Ajuntament de Barcelona i la UB. La cooperativa TMDC està en contacte amb Barcelona Activa per tal de trobar ubicacions alternatives per desplaçar l’activitat”, apunten les fonts consultades.
Des de l’Associació de Veïns del Poblenou, Salvador Clarós, autor del llibre Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona, opina que amb els anys que han transcorregut des de la signatura del conveni amb la UB ha quedat clar que el projecte de campus universitari ha fracassat i l’acord signat s’ha de revertir per buscar nous usos a Can Ricart. Clarós defensa la necessitat que al 22@ hi hagi “sòl industrial públic” per a empreses d’activitats manufactureres urbanes -com fusteria, metal·lúrgia, ceràmica o petites construccions- que no poden pagar els elevats preus de lloguer del 22@, i en aquest sentit Can Ricart “és una oportunitat”, ja que és la peça més gran, amb entre 6.000 i 7.000 m², sosté.
La rehabilitació de Can Ricart “és urgent”
Clarós, membre de la junta directiva de l’entitat veïnal del Poblenou, valora que el projecte de TMDC és ideal per ocupar les naus del recinte fabril, ja que es tracta d’una cooperativa solvent amb tallers d’activitats diverses que es dedica a llogar espais i maquinària a empreses que volen desenvolupar projectes de construcció, alhora que fa formació i assessorament. Clarós subratlla que la rehabilitació de les naus de Can Ricart “és urgent”, estima que els costos poden oscil·lar entre els 14 i 20 milions d’euros i planteja que l’Ajuntament podria tirar-ho endavant amb la col·laboració del Consorci de la Zona Franca, un organisme públic que es dedica a la planificació, ordenació i urbanització industrial dels terrenys que són de la seva propietat.
Una inversió privada d’uns 400 milions d’euros
Mentre la part pública de Can Ricart agonitza, la part privada agafa forma a velocitat de creuer, amb edificis d’oficines, hotels i lofts de luxe, amb una inversió de 400 milions d’euros. Can Ricart és un gran recinte que correspon a unes quatre illes de l’Eixample, entre els carrers del Marroc, Espronceda, Perú i Bilbao, a tocar de la Diagonal i del Parc Central del Poblenou, ideat per l’arquitecte Jean Nouvel. Quatre edificis d’oficines ja s’han acabat o es troben en fases molt avançades d’obres que suposaran uns 70.000 m². També s’ha construït l’hotel LabTwentyTwo, de 16 plantes, i l’arquitecte, urbanista i exregidor d’Arquitectura de l’Ajuntament Daniel Mòdol ultima la transformació de quatre naus industrials de Can Ricart en 25 lofts. Entre els pocs espais públics que s’han recuperat de Can Ricart hi ha la fàbrica d’investigació i producció artística Hangar i el Casal de Joves, que ara s’està ampliant.
En una entrevista amb el TOT Barcelona, Mòdol explica que en la construcció dels 25 habitatges treballen amb la més alta catalogació patrimonial i amb uns volums que no estaven pensats per a usos residencials. “Serà un avanç molt important a Can Ricart a expenses que es desenvolupi la part pública. Som com la Gàl·lia. Estem allà al mig, fent habitatge amb volums petits… El sector s’ha consolidat i només quedarà una peça: que l’Ajuntament aposti urgentment per intervenir sobre un patrimoni que és molt important”. Mòdol també es refereix al campus de la UB com un projecte que està aturat i opina que l’Ajuntament ha de fer una reflexió, no solament amb Can Ricart, “sinó amb tota la política de protecció del patrimoni, i també en la manera com es gestionen els planejaments”. I afegeix que qui no està fent els deures a Can Ricart és consistori. “El procés va començar fa gairebé 20 anys i el que està protegit s’està degradant a un ritme molt alt, que, fins i tot, qüestiona, el valor patrimonial que se li atribuïa”.
L’agost del 2023, l’Ajuntament va aprovar en comissió de govern un projecte urbanístic per aquest àmbit, amb una afectació de prop de 18.000 m², que ha de servir per “relligar els edificis existents, potenciar les zones verdes i el patrimoni arquitectònic, i generar un nou punt de trobada de referència per al barri”. Llavors, el consistori va dir que es volien habilitar uns 3.500 m² de verd en aquesta zona, amb un centenar d’arbres, una nova font ornamental, nou mobiliari i un aparcament per a bicicletes. Les obres es financen amb capital privat i costen uns 13 milions d’euros. Una de les prioritats és l’obertura de l’eix del carrer de Bolívia que creua Can Ricart pel mig.
La història de Can Ricart
El recinte fabril de Can Ricart és de mitjans del segle XIX. Es va començar a construir a partir del 1853 en uns terrenys del llavors municipi de Sant Martí de Provençals, a prop de la carretera de Mataró. L’impulsor en va ser l’industrial Jaume Ricart i Guitart, que hi va construir una fàbrica d’estampats moguda per vapor. El primer arquitecte en va ser Josep Oriol i Bernadet, que va ser substituït per Josep Fontserè i Mestres després de la mort d’Oriol el 1860. Amb anys posteriors, la fàbrica es va anar ampliant. El 1913, Can Ricart va passar a mans del grup empresarial tèxtil Bertrand i Serra. A partir de la dècada dels anys 20 del segle passat, Can Ricart es va convertir en un parc industrial de locals de lloguer, explica la Viquipèdia, amb empreses com la Compañía Hispano Filipina i la Sociedad Ibérica de Industrias Químicas. També es va mantenir l’activitat tèxtil en una part de la nau principal i en una de perpendiculars per part d’una “empresa d’estampats que el 1931 havia esdevingut propietat de J. Font i que fins fa pocs anys s’ha mantingut com a fàbrica de tints”. Després de la Guerra Civil, van obrir a Can Ricart empreses del sector del paper i les arts gràfiques i tallers mecano metal·lúrgics. El 2008, el conjunt va ser declarat bé cultural d’interès nacional, després d’una mobilització veïnal i d’experts i d’incendis sospitosos en algunes de les naus els primers anys del segle XXI. En l’àmbit patrimonial, l’Ajuntament en destaca “la torre del rellotge de secció quadrada amb reminiscències neoromàniques, i la xemeneia d’obra vista”.
