És difícil imaginar-se la Gran Via de Carles III sense la ronda del Mig. Aquestes dues vies que connecten els barris de Sarrià i les Corts fa prop de mig segle que funcionen com un binomi indestriable que separa les dues cares d’un mateix barri, com una ferida oberta pendent d’una cicatrització que no arriba mai. El seu origen es remunta al Pla de Vies del 1903, que formava part del planejament projectat per l’urbanista Léon Jaussely, guanyador del concurs públic obert per l’Ajuntament de Barcelona amb l’objectiu d’encaixar la trama de l’Eixample i les antigues vil·les aleshores ja annexionades a la gran ciutat. Ara bé, l’aspecte que aquesta artèria urbanística va presentar durant més de la meitat del segle XX poc té a veure amb l’estat actual, sobretot en el tram que va del carrer de Mejía Lequerica a la plaça de Prat de la Riba, l’últim pendent de cobrir.
Si mirem els treballs fets per l’Oficina del Pla Parcel·lari dirigida per Vicenç Martorell, podem comprovar com als anys trenta i quaranta aquesta via era constava d’una gran rambla de terra amb arbrat que connectava la part baixa de Sarrià amb les Corts i Sants, travessant la travessera de les Corts. En aquest espai de passeig central s’hi havia arribat a fer durant anys la festa major del barri de les Corts.
Catifa vermella al vehicle de motor
Aquest aspecte es va mantenir fins a finals dels seixanta, quan sota el mandat de l’alcalde Josep Maria de Porcioles es va impulsar la creació d’una ronda com a autovia urbana per afavorir el trànsit dels vehicles de motor. Les obres van arrencar el 1969, en ple tardofranquisme, obrint grans solcs a la terra per on encabir les calçades, i es van allargar fins al 1979, quan es va donar per enllestits els treballs.
El traçat d’aquesta espècie d’autopista interior barcelonina comunicava en un recorregut de catorze quilòmetres la Zona Franca i l’avinguda de la Meridiana.
Primera revolta ciutadana
Una dècada després, amb l’aterratge dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, els veïns de Sants van començar a reclamar la pacificació d’aquesta autovia urbana. La reivindicació va tenir els seus fruits i el consistori va iniciar aleshores un pla per cobrir i soterrar la calçada, creant un gran passeig sobre la ronda. Entre els anys 1995 i 2003 es va reurbanitzar en diferents fases el tram entre els carrers d’Antoni Campmany i Mejía Laquerica. Es va col·locar una llosa per cobrir la via i només en el tram més pròxim a la Diagonal sí que es va haver de rebaixar el terra fins als cinc metres i mig de profunditat per poder fer continu el passeig.
Tindrà èxit la segona revolta?
Amb aquestes actuacions de millor urbana, però, es va deixar un tram d’uns 800 metres pendent de cobrir, en concret el que va del carrer de Mejía Lequerica a la plaça de Prat de la Riba. Després de gairebé tres dècades d’espera, els veïns de les dues zones afectades -tant per sobre de la Diagonal com per sota- han unit forces per reclamar que s’acabi aquesta cobertura i denunciar que tenir un “autopista urbana” d’onze carrils en plena ciutat “no té sentit”, divideix barris en dos i és un focus de soroll i contaminació ambiental extraordinari.
