El carril bici de la plaça de Catalunya quedarà ajornat, com a mínim, fins que s’acabi la reforma de la Rambla l’any 2027. Així ho va anunciar l’Ajuntament de Barcelona en presentar el nou pla d’expansió dels carrils bici a la ciutat. Però a més, la primera tinenta d’alcaldia, Laia Bonet, va reconèixer que el nou ajornament està vinculat a la futura reforma de la plaça, sense data concreta. Una plaça que es va urbanitzar per primera vegada l’any 1927 i que ha viscut poques transformacions des d’aleshores. De fet, fa seixanta-cinc anys que el temps s’ha aturat en aquesta plaça, perquè va viure l’última gran reforma el 1959, quan s’hi va instal·lar la rosa dels vents que hi ha al centre. Des de llavors només s’hi ha fet una actuació al subsol a principis dels anys noranta, per substituir les galeries comercials de l’avinguda de la Llum per les estacions de metro i ferrocarrils i les connexions corresponents. Però l’embrió de la plaça de Catalunya és molt anterior. De fet, des de l’enderrocament de les muralles de la ciutat, a mitjan segle XIX, que es va pensar un ús per a les cinc hectàrees que ara ocupa la plaça de Catalunya. Dues grans vies que es creuaven al centre i una plaça circular va ser la primera fotografia d’aquest símbol de Barcelona.
Barraques, carpes i terrasses fora
L’any 1895, l’Ajuntament de Barcelona va expropiar totes les construccions que hi havia a l’actual plaça, i va començar el seu enderroc. Barraques, carpes i terrasses van desaparèixer i la plaça va passar sis anys sense urbanitzar, acumulant fang i pols. Finalment, inalment, el 1902, l’arquitecte municipal Pere Falquès i Urpí, va enjardinar la plaça traçant dues grans vies de vint metres que unien la rambla de Catalunya amb el Portal de l’Àngel, i el passeig de Gràcia amb les Rambles. A tocar, magnòlies, plàtans i flors diverses en un espai de terra perfectament aplanat.
Primera urbanització de la plaça: 1927
Ara bé, després d’aquesta primera urbanització, arriba la que serà la gran transformació l’any 1927, en ocasió de l’Exposició Internacional de 1929. El primer projecte seleccionat va ser el de l’arquitecte Puig i Cadafalch, però va ser substituït pel de Francesc de Paula Nebot, i després d’iniciar-se les obres, es van canviar els plànols pels de Joaquim Llansó. A partir d’aleshores, la plaça va convertir-se en l’enllaç entre Ciutat Vella i l’Eixample. I amb aquesta fesomia, la plaça de Catalunya arribarà fins a l’any 1959, quan es va instal·lar la rosa dels vents al centre. Després arriba una modificació del subsol als anys noranta, però que no afecta l’estètica de la plaça, que ha romàs impassible al pas de gairebé set dècades fins avui.
La darrera reforma, el 1959
La reforma de la zona nord de la Plaça Catalunya executada l’any 1959 va suposar la desaparició de l’antic brollador i la seva substitució per les dues fonts monumentals actuals. Però, al mateix temps, va servir per reordenar l’entorn. Tal com s’explica al blog Barcelofília, sota el mirador que hi ha entre les fonts es va estendre un gran parterre de gespa de lleuger pendent i al bell mig s’hi va instal·lar un curiós rellotge floral amb tres manetes (hores, minuts i segons), que funcionava mitjançant un dispositiu mecànic enterrat sota l’esfera. L’aparell va ser donat a l’Ajuntament de Barcelona pel president del Gremi Sindical de Rellotgers Josep Maria Portusach i va ser inaugurat el 26 de setembre de 1959.
